Olla del Montseny

Al tenir teatre a la tarda, no podíem anar al Pirineu a fer una excursió, així que havíem de buscar una alternativa més curta, com són les sortides de dissabte d’en Jaume del CESC, en aquesta ocasió comandada per en Quico. Es tractava de fer una volta pel Montseny. Tenia ganes de riure perquè hi vaig trobar similituds amb l’Olla de Núria però a petita escala. Des de la Font de Passavets, vam ascendir cap a les Agudes passant per la Font de Briançó, aleshores ens vam enfilar a Sacarbassa, i vam carenejar fins el Turó de l’Home.

Aleshores vam seguir cap al Turó Gros i ho vam arrodonir amb el Roc Perer, bonic mirador.

Finalment ens vam dirigir a l’Aveteda i passant per l’Abraçada, que són dos arbres entrellaçats, vam arribar al punt d’inici.

En Joan m’explicava que un cop en comptes de fer l’Olla de Núria, volien fer la gran anada d’olla passant pel Balandrau. Al Montseny la gran anada d’olla hauria estat arribar al Matagalls, però això deixem-ho per un altre dia que no ens esperi en Lluís Homar fent de Cyrano de Bergerac.

Als Ports per Setmana Santa, un clàssic

El primer any va ser el de la descoberta. Recorrent Estels del Sud vam conèixer una zona que ens va enamorar. El segon any va ser el de la reafirmació. Coronant 100 cims tenint Lo Corral d’Arnes com a camp base. El tercer ha estat el de la consolidació (necessitem la nostra dosi anual d’Ismael i Marisa) i expansió (hem portat a l’Izmet i la Mònica).

Potser ens haurem de plantejar canviar dates perquè no hi hagi tanta feina a Lo Corral i gaudir plegats de la muntanya, però l’escapada als Ports ja no pot faltar a la nostra agenda.

El primer dia, ben d’hora, vam baixar directament fins al punt d’inici de la ruta circular que ens feia coronar el Negrell i el Tossal dels tres reis. Ens va nevar i el bosc estava preciós, va ser un moment molt especial.

La retrobada amb l’Ismael i la Marisa també ho va ser. Que bé ens cuiden, recorden què ens agrada i ens posen més quantitat.

L’endemà vam anar a la Moleta d’Alfara i la Coscollosa, una ruta molt bonica i ventada, quan notàvem que s’acostava la ràfega, ens ajupíem per evitar que se’ns emportés.

Havíem planificat d’anar a les Roques de Benet per la tarda, però l’oferiment de veure els audiovisuals del Shisha i l’Everest, les dues expedicions on va participar la Marisa, era massa temptador i engrescador. Roques ja us visitarem en una altra ocasió fent la circular que recomanen els nostres guies d’Arnes. Va ser emocionant veure els vídeos, i més havent llegit els llibres.

El darrer dia vam marxar tristois, s’havia fet molt curt, però ens quedava la Torreta de Montsià i un arròs al Càmping Eucaliptus. El primer tram, que arriba a la Foradada, semblaven les Rambles de Barcelona, però després anàvem sols repetjó rere repetjó, fins arribar al cim. Es va fer llarg, però també va ser una circular bonica, amb unes vistes espectaculars al Delta de l’Ebre. 

Ens havíem guanyat l’arròs caldós amb llamàntol.

Un bon fi de festa després d’uns dies fantàstics, per emmarcar.

Cabrilenca 2018

Repetim un any més aquesta marxa que ens agrada tant. Com sempre tot molt bé, el recorregut trencacames, l’organització, la senyalització..Però una novetat a destacar: enguany hi hem anat amb l’Izmet i la Mònica, i ens van fer una foto preciosa.

100 cims a prop de Valls

Fa temps que tenim clavada l’espina del Comabona, però se’ns resisteix. Les previsions meteorològiques al Pirineu eren descoratjadores, sensació de fred de deu graus negatius. No, gràcies.

Serà per cims, cap a la zona de Valls les prediccions eren més acollidores i cap a la terra dels calçots falta gent. Encara que sembli mentida, no en vam menjar, la ruta requeria unes quantes hores i no arribàvem a temps de dinar en un restaurant. De totes maneres, en veure els preus dels menús, vam pensar que la calçotada del CESC és molt més econòmica i també quedem la mar de bé.

Vam aparcar els cotxes a Figuerola del Camp, i vam enfilar cap a la serra de Miramar. El perfil dentat mostrava una ruta trencacames, però molt variada perquè vam crestejar i també vam discórrer per pista, la qual cosa ens va donar un ritme més ràpid.

El Tossal Gros és un cim molt bonic amb unes vistes fantàstiques.

En canvi La Cogulla només manté les vistes, però les antenes fan adjectivar-lo negativament en quant a bellesa.

Malgrat tot, una excursió en bona companyia, per una terra poc explorada i no per això menys interessant.

Ruta de cabres per Montserrat

Anar a Montserrat és una experiència que mai et deixa indiferent, tant se val que escoltis el Virolai a la Basílica com que escalis les emblemàtiques agulles que li donen la forma tan característica.

Dissabte vam anar a fer una ruta amb en Francesc i la Sílvia, amb els quals darrerament hem compartit més estones de restaurant que de muntanya, i havíem de posar-hi remei. 

Anar amb ells mai significa una passejada plàcida, de seguida t’engalten desnivell, i a Montserrat és evident, però clar, hi ha camins o rutes de cabres, i vam anar per les segones. Vinga pujar i baixar canals, alguns trams de camí equipat. Va ser molt divertit però és un bon entrenament físic pel perfil trencacames i mental per la concentració que requereix progressar per zones delicades.

Vam sortir de Can Massana direcció refugi Vicenç Barbé però sense arribar-hi. Ens vam desviar cap al Coll de la Portella, travessant la zona d’Agulles i Frares, fins arribar al Coll de porc. La tornada pel camí de la Miranda, des d’on es divisa la Foradada de molt a prop.

El fi de festa, com no, ja a Arenys de Munt dinant a Ca la Pepa Fornera.

Camí Oliba: Montserrat - Manresa

Després de cloure les dues temporades de Senders 1714, fa il·lusió iniciar el Camí Oliba, la ruta d’un dels abats amb més renom de Catalunya. La primera etapa discorre del Monestir de Montserrat fins a Manresa, uns 25 quilòmetres planers. Em pensava que es seguiria el mateix recorregut de la Caminada de la Llum, una de les meves primeres marxes juntament amb la Transèquia, però em vaig endur la desagradable sorpresa de trepitjar molt més asfalt del que imaginava. Penso que és millor el recorregut de la Llum que no pas l’Oliba, la sort és que la companyia salva totes les incomoditats del trajecte, i que un fi de festa compartint una tapa de patates braves i planificant noves sortides i més sessions gastronòmiques, clou una jornada agradable.

De Montserrat...

...a Manresa...

...en bona companyia. :-)

100 cims amb bones vistes

En Joan s’estava acabant d’alliberar d’un refredat empipador, per tant no es tractava de planificar una sortida dura. La primera fita era un cim amb antenotes a les quals s’arriba en cotxe, i ja sabeu el que mana la meva religió: esforç zero per assolir cims urbanitzats als quals tothom hi té accés, la qual cosa significa que vam arribar al Santuari de la Mare de Déu del Mont en vehicle. De totes maneres, prescindint de les antenes, mirant cap a l’altra banda les vistes són precioses i s’albira gran part de les nostres muntanyes com els emblemàtics Pedraforca, Canigó, Puigmal, Montseny...

La sorpresa és l’estàtua gegant de Jacint Verdaguer.

Vam recular cap a Banyoles, ens va fer il·lusió vorejar l’Estany que feia anys que no havíem vist, és realment bonic. Aleshores vam enfilar una carretera estreta fins a Pujarnol, just abans d’arribar hi havia un desviament que indicava Sant Patllari, allà aparcàvem i suàvem una mica la samarreta durant uns tres quarts d’hora.

Seguíem amb petites carreteres endinsant-nos a la vall de Llémena, un tram més enllà de l’encreuament cap a Bonmatí tornàvem a deixar el cotxe. La pujada fins a Sant Roc ens va fer suar més la samarreta, però menys estona, una escassa mitja hora.

No es tractava d’entretenir-nos i que ens sorprengués la posta de sol, així que vam dinar i descendir d’una revolada. Jornada ben aprofitada, però m’he quedat amb les ganes de fer la ruta de les ermites d’Amer. Ja caurà...