Senders 1714: Sant Llorenç de Morunys – Fórnols del Cadí

Primera sortida després de vacances, útil per tornar a començar la dinàmica caminadora i veure que has perdut tota la forma física després de la temporada de platja. De fet no acompanyava ni els 1000 metres de pujada ni el fet d’haver d’anar travessant la carretera i tenir les torres d’electricitat a la vista. Sort que a Coll de Port vam dinar sota el solet, i després ja venia baixada (cosa rara perquè sempre ens toca fer la digestió de pujada) sota un bosc preciós i amb unes vistes fantàstiques. En aquest tram vam aprofitar per xerrar amb la gent i explicar-nos les vacances, tot i que no es podia badar massa perquè era una mica tècnic. Per rematar la jornada, els tres darrers quilòmetres tornaven a pujar. Contents de retrobar els companys del CESC.

Trekking del Salkantay 2017

Vam contractar el trekking a través d’una agència peruana, és el més pràctic i el més econòmic, tot i que m’agradaria haver pagat una mica més i tenir alguna millora en les comoditats, però ningú t’explica possibles opcions. L’experiència no ha estat dolenta, però no prou bona com per fer propaganda de l’agència. Segurament totes si fa no fa...A Cusco n’hi ha moltíssimes.

El destacable d’aquest trekking és la immersió en paisatges de gran alçada, amb el positiu i negatiu que això comporta, és a dir, és preciós tenir cims de 6.000 metres davant, però els efectes del mal d’alçada no són divertits precisament, malgrat que cada cos respon de manera diferent.

La indubtable cirereta del pastís és arribar al Machu Picchu, realment espectacular. Però anem a pams.

31 juliol

Ben d’hora, ben d’hora vam marxar de Cusco per anar a Mollepata i Marqoq’asa. Tot en bus, però a Marqoq’asa vam iniciar la caminada fins a Soraypampa (3.900 m). El recorregut no era ni llarg (uns 14 km en 3 hores) ni tècnic, però vaig començar a saber què volia dir caminar en alçada i a gaudir de les vistes precioses del nevado Humantay i del Salkantay.

Vam passar la primera nit en una tenda de campanya, amb mides suficients per estar ben confortables, i uns matalassos comodíssims. Feia fred, però anàvem ben equipats. I també ajudava l’escalf del grup, batejats com a Chinchillas o Biscachas, concretament 5 noies de Barcelona, 4 holandesos, 3 rumanesos i 2 paraguayos. Vam plorar de riure.

1 agost

Soraypampa – Salkantay pass (4.650 m) – Huayracpampa (4.000 m) – Chaullay (2.900 m)

Dia clau, tant com per assolir el punt més alt de tot el recorregut, com pel fet que és la jornada més dura, uns 22 km en 10 hores, concretament 600+ i 1700-

A Catalunya 600 metres de desnivell positiu no és gaire, però a 4.000 metres és una altra història.

Fa por però vull provar de pujar caminant...Doncs no, una barreja de dits congelats, d’haver de seguir el ritme del grup, i una mica d’angoixa per no poder respirar bé em van fer retrocedir per anar a buscar un cavall. No sé què va ser pitjor, tenia una tendència innata a caminar arran de precipici Quan el terreny es va tornar més amable i ja em començava a entendre amb aquella bèstia, les coses van anar millor. Vam descavalcar a 4.600 metres, estava prou bé, tot i que en alguns moments costa respirar.

Sota el nevado Salkantay vam fer una ofrena a la Pachamama, que ve a ser la Mare Terra en quechua, l’idioma dels inques.

La baixada primer era una mica pedregosa però després era fàcil. La vegetació anava canviant.

La segona nit, també en tenda, va començar a ser més càlida perquè ja ens movíem amb alçades estil Puigmal ;-)

2 agost

Chaullay – Santa Teresa (1.700 m). 14 km i 850-

Entrem al que ells anomenen selva alta, però no vam veure vida salvatge (si exceptuem les picades de mosquits) i en canvi sí unes torres d’electricitat la mar de maques, ehem. No s’acostava al concepte que jo tenia de la selva, però cap interès d’emular en Tarzan i la Jane.

El millor del dia van ser els banys termals de Cocalmayo a Santa Teresa. A la nit hi va haver festa al camping, i vam tastar els famosos pisco sour.

3 agost

Santa Teresa – Hidroelectrica – Aguas calientes (2.000 m)

Jornada totalment prescindible perquè et volen encolomar unes tirolines al matí, el súmum del “turisteo” peruà.

Després del dinar vam caminar els 11 km fins a Aguascalientes al costat de la via del tren. Molt segur tot plegat..

A aquelles alçades de viatge ja estava bastant farta de la insistència a treure peles als turistes, ni que fóssim milionaris. Esperava que l’hostal on dormiríem aquella nit i el Machu Picchu em traurien les neures. L’hostal no. Em va ajudar mirar fotos fetes, algunes brutals.

4 agost

Aquí sí que ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, a les 3:30 del matí, per anar a fer cua davant la porta de l’accés de baix al Machu Picchu que obre a les 5 del matí. Abans de les 6 i després de pujar escales, estàvem a la porta de l’accés de dalt. Estava  a punt d’acomplir un somni de fa 25 anys però estava tot emboirat i no es veia res. Jo no em pensava moure d’allà fins veure la imatge típica. Sort que ens havien avisat que les boires matineres es dissipaven. I sí, al cap d’un parell d’hores el blau s’anava ensenyorint del cel i el meu somni es va fer realitat: Machu Picchu. Llàgrimes als ulls.

Després vam fer un 3.000, la montaña Machu Picchu, també escales amunt, en total vam fer 1000 metres de desnivell positu en escales. Era curiós comprovar que malgrat estar a una alçada considerable, quedaves enclotat envoltat dels 6.000 dels Andes.

 

Vam tornar a Aguas calientes per dinar, i després vam agafar tren fins a Ollantaytambo, i després bus fins a Cusco. Cansats però contents.

Memorial del CESC 2017: Aragüells

Cap de setmana agredolç. Coronar un cim de més de 3.000 metres com els 3.037 de l’Aragüells sempre és motiu d’alegria, però que la jornada acabi amb un rescat en helicòpter és molt angoixant.

Divendres sopàvem al nostre centre d’operacions, l’hotel Turmo de Labuerda, comentàvem que les previsions meteorològiques no eren gens afalagadores, però ja sabem que els companys del CESC sempre intenten la sortida a no ser que es desfermi el diluvi universal.

Dissabte ben d’hora al matí vam encarar els cotxes cap al Pla de Senarta, allà vam prendre un bus que ens va deixar al refugi de Coronas, el punt d’inici de la ruta. Feia un dia lleig però nosaltres tossuts amunt, embadalits per les vistes al Culebras i el Vallibierna. Es va girar vent que aixecava l’aigua de les cascades i ens mullava, més tard ens mullava la pluja, i el vent no parava. S’albirava el cim, no molt lluny, i penso que va ser el que ens empenyia amunt malgrat els núvols negres que s’acostaven. En arribar a un ibón vam fer un mos, alguns es van començar a retirar, d’altres vam seguir tossuts, es veia tan a prop...

No em trobava bé, feia vent, el cel més valia no mirar-lo, una força m’empenyia cap a dalt, encara no sé com vaig fer cim.

Només vam tenir temps de la foto i d’albirar uns segons l’Aneto emboirat, un tro va retrunyir la vall, els pals xiulaven de l’electricitat estàtica. Vam anar baixant però el terreny pedregós no ens deixava anar massa ràpid, com si no en tinguéssim prou de pedra, va començar a pedregar, no era molt gran, el suficient per fer mal a la cara. Sort que va parar, menys el vent. Alguns es van tornar a parar a l’ibón per fer un mos, en Joan i jo volíem perdre alçada i dinar tranquils després de superar el pedregam. Sí, vam poder dinar sota una ullada de sol i tot. Però quan ja ens faltava poc per arribar al refugi ens va passar un company com una exhalació: en Jaume s’ha trencat la tíbia. Ens va caure el món a sobre.

El rescat va ser dificultós perquè no hi havia cobertura de mòbil, al refugi no els funcionava la radio, finalment uns nois que baixaven cap al Pla de Senarta es van comprometre a donar l’avís. Al cap de molta estona, va aparèixer l’helicòpter, el qual va trigar encara més a poder rescatar en Jaume a causa del vent. Finalment el van poder portar a Barbastro i l’endemà d’allà a Barcelona.

Diumenge teníem una ruta planera amb bany final al gorg del Coño del mundo, quin nom més lleig. No ho vaig trobar massa planer per la gent de més de 70 anys, i el bany ens el vam haver de pintar a l’oli perquè la pluja va deixar l’aigua marró i no convidava a una remullada. La baixada pel riu també va ser una mica accidentada per culpa del fang.

Afortunadament el dinar ens va refer a tothom i vam cloure un cap de setmana per reflexionar sobre la muntanya, la seva bellesa i els seus perills.

Reptes de l’any 2017 superats: 100 cims i Marxa de Cap de Rec

Ha arribat el dia èpic de la coronació dels 100 cims, 4 de juny de 2017. Les previsions de temps al Pirineu no eren gens engrescadores, però diverses pàgines web de meteorologia coincidien un donar una treva pel matí. Perquè clar, la nena no es conforma amb cloure el repte dalt del Montgrí, que hauria estat el més assenyat, no, la nena vol suar el centenar, i anar al Ripollès li fa molta il·lusió, ja que amb en Joan hi van començar a fer muntanya plegats.

Després de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, recollir la Mònica a Balenyà i deixar el cotxe al revolt proper a les pistes de Vallter, on aparca tothom qui inicia ruta a Ulldeter, vam començar a caminar a les 8. En una horeta, i després de trepitjar neu, vam arribar al Coll de la Marrana. En aquell moment m’hauria estimat més que fos el Gra de Fajol el meu cim número 100, ja que només quedava la pujada final, però no, la destinació era Les Borregues i encara faltava estona. Ens vam atansar al coll de la Coma de l’Orri, des d’on les vistes a Bastiments, Freser, Infern...són espectaculars, i vam enfilar la darrera pujada fins una llarga carena que vam recórrer fins arribar al cim.

100 cims! Quina il·lusió i quin descans a parts iguals.

Un cop arrecerats del vent volíem esmorzar una mica, però els núvols que feia hores que s’acostaven, ens van regalar una mica de pluja, així que vam baixar per potes. Un cop passades les pales de neu de la baixada del coll de la Marrana ens vam tranquil·litzar, estàvem fora de perill. Malgrat tot, no ens va ploure més, fins i tot vam tornar a fer una parada, aquest cop més llarga, al costat del riu, més avall del refugi d’Ulldeter, gairebé a tocar dels cotxes però sense albirar-los. Realment la zona és preciosa.

Aleshores vam anar a Camprodon per regalar-nos un suís amb melindros per celebrar la gesta.

Però la història no s’acaba aquí. La setmana següent tenia un altre repte, la marxa de Cap de rec, una passejada de 52 quilòmetres i 5.200 metres de desnivell acumulat repartits en una pujada de 1.000 metres positius seguits, per tal de fer boca per la de 1.400, que s’ha d’encarar passat el quilòmetre 30. Com que encara es va fresc... Mare meva quina bogeria.

Divendres a la nit vam anar amb la Mònica, tots tres, a dormir al refugi de Cap de rec, com que l’endemà havíem de començar a les 6 del matí, millor descansar en el punt de sortida. Se’ns veu prou frescos, oi?

Anava caminant i meravellant-me del paisatge, fins i tot la primera pujada no se’m va fer gens pesada, només el tram final es va empinar força i em vaig espantar perquè si la de 1.400 tenia aquell perfil seguit, potser no seria capaç. En Joan em va tranquil·litzar dient que era sostinguda però suportable, no era tan dreta. Aleshores venia una llarga baixada fins a l’hora de dinar. Quina preciositat la Vall del Madriu, no m’estranya que sigui patrimoni de la Unesco.

Ens sentíem bé, bones sensacions tal com deia la Mònica, però en arribar a Andorra, els de l’avituallament ens van dir que anàvem molt justos de temps i que ens hauríem de plantejar agafar un bus per tornar al refugi. Em vaig desmoralitzar. Sóc una mica tortuga caminant, d’acord, però no m’havia pas adormit, sóc una formigueta diesel que no para. I no em semblava just que em diguessin que parés quan em sentia bé físicament. Estava molt emprenyada, a més els avituallaments eren més aviat escassos i no m’ajudaven a refer-me. Santa Marxassa o Sants Castells de la Segarra, on sou?

Albirava el Caldea a prop, massa a prop. Després del gerro d’aigua freda, entre anar al Caldea o pujar 1.400 metres, la decisió era clara: Caldea. Però uns senyors del control sorpresa abans d’encarar la pujada, em van retornar a la marxa. Ens vam dir que faltaven 5 hores pel tancament i que teníem temps, que anàvem molt bé. D’acord Caldea, ens veurem un altre dia, ara toca centrar-me en la respiració, el ritme i les passes. Amunt!

Sort que el riu passava a prop i ens podíem anar mullant el cap, perquè entre la calor i la pujada...Quina alegria arribar a Perafita, només ens faltaven 400 metres de desnivell positiu. I ves per on, quan hi tenia el peu al coll perquè després vindria baixada fins al final, vaig tenir una crisi d’angoixa. Físicament em sentia molt bé, però vaig veure caminadors allà dalt, una inclinació forta com el final de la primera pujada, i el cervell se’m va girar. Sort que plorant se’m va alliberar l’ansietat, i una noia em va animar dient que ella ja portava quatre crisis, que tranquil·la perquè la pujada s’acabava. Em vaig calmar i vaig fer la pujada xerrant i “despotricant” dels avituallaments amb la noia i el seu xicot. En Joan al·lucinava.

Hem arribat al coll! Genial! Baixada. En el refugi dels Estanys de la Pera ens vam trobar a la Mònica i gas avall, fins un tram llarg de pista que també vam fer ràpid, i en un moment donat vam trobar un cartell que posava Refugi Cap de rec 50 minuts, bé, nosaltres ho vam fer en 30. I sí! Vam entrar al punt d’arribada a les 14 hores 30 minuts, mitja hora abans del tancament de la marxa. Ho havíem aconseguit! Tres en un: arribar, en bon estat i dins del temps marcat.

Cap de Rec 2017, la marxa més bonica i més dura que he fet mai. Quina il·lusió!

Ara vindria una foto, però la veritat és que ens vam llençar a devorar la botifarra i no tenim record gràfic de l’arribada. Es veu que hi havia un arc d’arribada i una persona que feia fotografies dels participants, però ho van treure abans d’hora. Sembla que els corredors són de primera classe i els caminadors som de segona, però no m’esplaiaré amb aquest tema perquè vaig transmetre el meu descontent a l’organització i es van disculpar i em van donar la raó molt amablement. Per tant callo. Ara em toquen vacances de muntanya, una mica de platja i pensar en nous reptes pel 2018.

100 cims per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac

Tota aquesta zona és el pati de casa de l’Izmet, ell ha passat moltes hores trescant per aquests verals, així que teníem moltes ganes de trepitjar els cims que ens faltaven del parc, si més no els inclosos al repte de la FEEC, així doncs ens en faltaven tres, els quals podíem assolir en una excursió matinal tal i com l’Izmet ens va confirmar.

Les previsions del temps no eren massa afalagadores, per tant d’entrada era bona idea fer baixa muntanya, minimitzàvem riscos, i temps, perquè en una hora de cotxe ja estàvem al pàrquing de l’Alzina del Salari, punt d’inici de l’ascenció al Castellsapera. Primer es discorria per pista i més endavant per corriol i grimpada. A més sense saber-ho vam escollir el camí més complicat amb desplom inclòs, sort que era poca cosa i el cim era a tocar. Vam arribar a una mena d’altiplà, un cop dalt no estàvem segurs d’estar al lloc correcte perquè no hi ha vèrtex geodèsic, ni creu, ni cap mena d’indicador, però així era segons l’aplicació de Cims de Catalunya i Izmetfy.

En total una hora i mitja entre pujar i baixar, igual que el Pujol de la Mata, però en aquest cas va ser molt curiós perquè primer es baixava força per corriol, fins arribar en un darrer tram amb pujada, i al final de tot camí equipat. I sí, estàvem dalt d’un cim rocós, però baix, enclotat, perquè una vall ens envoltava, i el Montcau que no és cap cim prominent malgrat l’espectacularitat de les seves formes, es veia realment majestuós des d’aquella perspectiva.

Per últim el Roca Sareny. S’aparca a la carretera cap a St. Llorenç, en el punt on es deixa el Bages i s’entra al Vallès. El primer tram és pister fins el punt on s’agafa un corriol i finalment una cresta fins arribar al cim en mitja hora mal comptada. Volíem fer una ruta circular visitant un sepulcre megalític que estava baixant cap a l’altra banda, però va començar a plovisquejar i no volíem perdre el temps, així que vam desfer camí cap al cotxe.

Normalment a La Mola i el Montcau hi ha molta gent perquè són els cims més coneguts, nosaltres pràcticament no vam trobar ningú. Matinal perfecta, i 99 cims. A punt de caramel.

100 cims per la Noguera i el Pallars

Feia temps que no marxàvem de cap de setmana, normalment les nostres escapades no superen la jornada, però ens vam apuntar a l’excursió de 100 cims dels dies 27 i 28 de maig, organitzada pel CESC.

D’entrada, el grau de desconnexió que proporciona sortir de casa és fantàstic, perds la noció del temps i és una sensació gratificant. Però si afegeixes el fet d’anar a la muntanya en bona companyia, ho transforma en un parell de dies per emmarcar.

Dissabte ben d’hora ens vam dirigir cap a la comarca de la Noguera, concretament a Àger. Allà ens vam agrupar tots els que havíem d’anar a Millà, un poblet pràcticament despoblat. Un cop aparcats a la plaça de l’Església, perquè us feu una idea del nivell d’aglomeració, vam començar la ruta cap al Puig de Millà, on vam arribar al cap d’una hora mal comptada, després d’una pujada que es feia molt bé, una parada a la cova del Biot i cercar entre els arbres el vèrtex geodèsic del cim.

La ruta va ser circular perquè vam tornar pel pla de les Bruixes. Un cop als cotxes vam anar cap al càmping d’Àger, allà vam dinar consumint sengles clares refrescants. Feia molta calor, i teníem més ganes d’anar a la piscina de l’hotel que pujar un altre cim, però clar, si ets d’un centre excursionista, és el que toca, així que vam enfilar en cotxe fins al coll d’Ares, per recórrer a peu els dos quilòmetres i els escassos 100 metres de desnivell positiu fins a la Penya Sant Alís.

Finalment vam arribar a l’hotel i encara teníem temps per una remullada, malgrat que eren les 7 de la tarda i ja no tocava el sol a la piscina. Però havíem passat tanta calor que no ens va importar gens, al contrari, ho vam agrair.

Pensava que podria anar a dormir d’hora, ja que havíem matinat molt, però van ser lents servint el sopar, així que vaig tenir temps a saber que el Barça havia guanyat la Copa del Rei.

L’endemà teníem una bona estona de cotxe, per asfalt i per pista, així que fins a les 10 no començàvem a caminar des de l’abandonada pista d’esquí de Llessui cap al Tuc de la Cometa. L’ascensió ens va fer suar de valent però en menys de dues hores ens vam plantar al cim, on vam passar una bona estona celebrant els 100 cims d’en Vincent, amb coca i cava inclòs.

Després vam carenejar fins Lo Tossal, i després ja vam anar descendint fins arribar al cotxe. És curiós perquè segons els mapes de l’IEC és més alt Lo Tossal (2.496 m.) que el Tuc de la Cometa (2.446 m.), en canvi el cim que la FEEC reconeix és el Tuc, potser perquè fa més efecte balcó i té unes vistes espectaculars. Reflexions a part, ens vam guanyar un bon dinar al poble d’Altron que cloïa un cap de setmana perfecte.

Trobada dels 100 cims a Sabadell

Diumenge 21 de maig es celebrava la festa anual dels 100 cims, bé, i dels 200, i dels 300...Molts muntanyencs segueixen engrescats un cop assoleixen el centenar.

Enguany la trobada tenia lloc a Sabadell, i els companys de la UES van organitzar diversos esdeveniments per la seva ciutat, però el colofó final era l’entrega de premis a la qual vam assistir una petita representació del CESC.

En l’acte de poc més d’una hora de durada, es va fer un reconeixement pels guanyadors dels concursos de fotografia, literatura, i fins i tot d’identificació de cims a través de la xarxa social Facebook. Finalment el plat fort, van pujar a l’escenari les persones que l’any 2016 van arribar als 300 cims, eren pocs, no arribaven a la desena, seguidament els que havien assolit els 200 cims, els quals ja doblaven la quantitat anterior, i per últim les persones amb 100 cims coronats, que de poc enfonsen l’escenari.

I el públic de poc que ens deixem les mans de tant aplaudir, sobretot els del CESC quan van fer acte d’aparició els nostres companys Izmet Serra i Teresa Filbà, amb els seus 100 i 200 respectivament. Moltíssimes felicitats!

Em fa especial il·lusió la seva gesta ja que he compartit algunes de les seves sortides, no en va la Teresa va ser la primera persona que em va parlar del repte dels 100 cims, i l’Izmet qui em va convertir en addicta. A la propera convocatòria el CESC tindrà un bon nombre d’excursionistes dalt de l’escenari. Us esperem l’any vinent al Penedès.