Reptes de l’any 2017 superats: 100 cims i Marxa de Cap de Rec

Ha arribat el dia èpic de la coronació dels 100 cims, 4 de juny de 2017. Les previsions de temps al Pirineu no eren gens engrescadores, però diverses pàgines web de meteorologia coincidien un donar una treva pel matí. Perquè clar, la nena no es conforma amb cloure el repte dalt del Montgrí, que hauria estat el més assenyat, no, la nena vol suar el centenar, i anar al Ripollès li fa molta il·lusió, ja que amb en Joan hi van començar a fer muntanya plegats.

Després de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, recollir la Mònica a Balenyà i deixar el cotxe al revolt proper a les pistes de Vallter, on aparca tothom qui inicia ruta a Ulldeter, vam començar a caminar a les 8. En una horeta, i després de trepitjar neu, vam arribar al Coll de la Marrana. En aquell moment m’hauria estimat més que fos el Gra de Fajol el meu cim número 100, ja que només quedava la pujada final, però no, la destinació era Les Borregues i encara faltava estona. Ens vam atansar al coll de la Coma de l’Orri, des d’on les vistes a Bastiments, Freser, Infern...són espectaculars, i vam enfilar la darrera pujada fins una llarga carena que vam recórrer fins arribar al cim.

100 cims! Quina il·lusió i quin descans a parts iguals.

Un cop arrecerats del vent volíem esmorzar una mica, però els núvols que feia hores que s’acostaven, ens van regalar una mica de pluja, així que vam baixar per potes. Un cop passades les pales de neu de la baixada del coll de la Marrana ens vam tranquil·litzar, estàvem fora de perill. Malgrat tot, no ens va ploure més, fins i tot vam tornar a fer una parada, aquest cop més llarga, al costat del riu, més avall del refugi d’Ulldeter, gairebé a tocar dels cotxes però sense albirar-los. Realment la zona és preciosa.

Aleshores vam anar a Camprodon per regalar-nos un suís amb melindros per celebrar la gesta.

Però la història no s’acaba aquí. La setmana següent tenia un altre repte, la marxa de Cap de rec, una passejada de 52 quilòmetres i 5.200 metres de desnivell acumulat repartits en una pujada de 1.000 metres positius seguits, per tal de fer boca per la de 1.400, que s’ha d’encarar passat el quilòmetre 30. Com que encara es va fresc... Mare meva quina bogeria.

Divendres a la nit vam anar amb la Mònica, tots tres, a dormir al refugi de Cap de rec, com que l’endemà havíem de començar a les 6 del matí, millor descansar en el punt de sortida. Se’ns veu prou frescos, oi?

Anava caminant i meravellant-me del paisatge, fins i tot la primera pujada no se’m va fer gens pesada, només el tram final es va empinar força i em vaig espantar perquè si la de 1.400 tenia aquell perfil seguit, potser no seria capaç. En Joan em va tranquil·litzar dient que era sostinguda però suportable, no era tan dreta. Aleshores venia una llarga baixada fins a l’hora de dinar. Quina preciositat la Vall del Madriu, no m’estranya que sigui patrimoni de la Unesco.

Ens sentíem bé, bones sensacions tal com deia la Mònica, però en arribar a Andorra, els de l’avituallament ens van dir que anàvem molt justos de temps i que ens hauríem de plantejar agafar un bus per tornar al refugi. Em vaig desmoralitzar. Sóc una mica tortuga caminant, d’acord, però no m’havia pas adormit, sóc una formigueta diesel que no para. I no em semblava just que em diguessin que parés quan em sentia bé físicament. Estava molt emprenyada, a més els avituallaments eren més aviat escassos i no m’ajudaven a refer-me. Santa Marxassa o Sants Castells de la Segarra, on sou?

Albirava el Caldea a prop, massa a prop. Després del gerro d’aigua freda, entre anar al Caldea o pujar 1.400 metres, la decisió era clara: Caldea. Però uns senyors del control sorpresa abans d’encarar la pujada, em van retornar a la marxa. Ens vam dir que faltaven 5 hores pel tancament i que teníem temps, que anàvem molt bé. D’acord Caldea, ens veurem un altre dia, ara toca centrar-me en la respiració, el ritme i les passes. Amunt!

Sort que el riu passava a prop i ens podíem anar mullant el cap, perquè entre la calor i la pujada...Quina alegria arribar a Perafita, només ens faltaven 400 metres de desnivell positiu. I ves per on, quan hi tenia el peu al coll perquè després vindria baixada fins al final, vaig tenir una crisi d’angoixa. Físicament em sentia molt bé, però vaig veure caminadors allà dalt, una inclinació forta com el final de la primera pujada, i el cervell se’m va girar. Sort que plorant se’m va alliberar l’ansietat, i una noia em va animar dient que ella ja portava quatre crisis, que tranquil·la perquè la pujada s’acabava. Em vaig calmar i vaig fer la pujada xerrant i “despotricant” dels avituallaments amb la noia i el seu xicot. En Joan al·lucinava.

Hem arribat al coll! Genial! Baixada. En el refugi dels Estanys de la Pera ens vam trobar a la Mònica i gas avall, fins un tram llarg de pista que també vam fer ràpid, i en un moment donat vam trobar un cartell que posava Refugi Cap de rec 50 minuts, bé, nosaltres ho vam fer en 30. I sí! Vam entrar al punt d’arribada a les 14 hores 30 minuts, mitja hora abans del tancament de la marxa. Ho havíem aconseguit! Tres en un: arribar, en bon estat i dins del temps marcat.

Cap de Rec 2017, la marxa més bonica i més dura que he fet mai. Quina il·lusió!

Ara vindria una foto, però la veritat és que ens vam llençar a devorar la botifarra i no tenim record gràfic de l’arribada. Es veu que hi havia un arc d’arribada i una persona que feia fotografies dels participants, però ho van treure abans d’hora. Sembla que els corredors són de primera classe i els caminadors som de segona, però no m’esplaiaré amb aquest tema perquè vaig transmetre el meu descontent a l’organització i es van disculpar i em van donar la raó molt amablement. Per tant callo. Ara em toquen vacances de muntanya, una mica de platja i pensar en nous reptes pel 2018.

100 cims per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac

Tota aquesta zona és el pati de casa de l’Izmet, ell ha passat moltes hores trescant per aquests verals, així que teníem moltes ganes de trepitjar els cims que ens faltaven del parc, si més no els inclosos al repte de la FEEC, així doncs ens en faltaven tres, els quals podíem assolir en una excursió matinal tal i com l’Izmet ens va confirmar.

Les previsions del temps no eren massa afalagadores, per tant d’entrada era bona idea fer baixa muntanya, minimitzàvem riscos, i temps, perquè en una hora de cotxe ja estàvem al pàrquing de l’Alzina del Salari, punt d’inici de l’ascenció al Castellsapera. Primer es discorria per pista i més endavant per corriol i grimpada. A més sense saber-ho vam escollir el camí més complicat amb desplom inclòs, sort que era poca cosa i el cim era a tocar. Vam arribar a una mena d’altiplà, un cop dalt no estàvem segurs d’estar al lloc correcte perquè no hi ha vèrtex geodèsic, ni creu, ni cap mena d’indicador, però així era segons l’aplicació de Cims de Catalunya i Izmetfy.

En total una hora i mitja entre pujar i baixar, igual que el Pujol de la Mata, però en aquest cas va ser molt curiós perquè primer es baixava força per corriol, fins arribar en un darrer tram amb pujada, i al final de tot camí equipat. I sí, estàvem dalt d’un cim rocós, però baix, enclotat, perquè una vall ens envoltava, i el Montcau que no és cap cim prominent malgrat l’espectacularitat de les seves formes, es veia realment majestuós des d’aquella perspectiva.

Per últim el Roca Sareny. S’aparca a la carretera cap a St. Llorenç, en el punt on es deixa el Bages i s’entra al Vallès. El primer tram és pister fins el punt on s’agafa un corriol i finalment una cresta fins arribar al cim en mitja hora mal comptada. Volíem fer una ruta circular visitant un sepulcre megalític que estava baixant cap a l’altra banda, però va començar a plovisquejar i no volíem perdre el temps, així que vam desfer camí cap al cotxe.

Normalment a La Mola i el Montcau hi ha molta gent perquè són els cims més coneguts, nosaltres pràcticament no vam trobar ningú. Matinal perfecta, i 99 cims. A punt de caramel.

100 cims per la Noguera i el Pallars

Feia temps que no marxàvem de cap de setmana, normalment les nostres escapades no superen la jornada, però ens vam apuntar a l’excursió de 100 cims dels dies 27 i 28 de maig, organitzada pel CESC.

D’entrada, el grau de desconnexió que proporciona sortir de casa és fantàstic, perds la noció del temps i és una sensació gratificant. Però si afegeixes el fet d’anar a la muntanya en bona companyia, ho transforma en un parell de dies per emmarcar.

Dissabte ben d’hora ens vam dirigir cap a la comarca de la Noguera, concretament a Àger. Allà ens vam agrupar tots els que havíem d’anar a Millà, un poblet pràcticament despoblat. Un cop aparcats a la plaça de l’Església, perquè us feu una idea del nivell d’aglomeració, vam començar la ruta cap al Puig de Millà, on vam arribar al cap d’una hora mal comptada, després d’una pujada que es feia molt bé, una parada a la cova del Biot i cercar entre els arbres el vèrtex geodèsic del cim.

La ruta va ser circular perquè vam tornar pel pla de les Bruixes. Un cop als cotxes vam anar cap al càmping d’Àger, allà vam dinar consumint sengles clares refrescants. Feia molta calor, i teníem més ganes d’anar a la piscina de l’hotel que pujar un altre cim, però clar, si ets d’un centre excursionista, és el que toca, així que vam enfilar en cotxe fins al coll d’Ares, per recórrer a peu els dos quilòmetres i els escassos 100 metres de desnivell positiu fins a la Penya Sant Alís.

Finalment vam arribar a l’hotel i encara teníem temps per una remullada, malgrat que eren les 7 de la tarda i ja no tocava el sol a la piscina. Però havíem passat tanta calor que no ens va importar gens, al contrari, ho vam agrair.

Pensava que podria anar a dormir d’hora, ja que havíem matinat molt, però van ser lents servint el sopar, així que vaig tenir temps a saber que el Barça havia guanyat la Copa del Rei.

L’endemà teníem una bona estona de cotxe, per asfalt i per pista, així que fins a les 10 no començàvem a caminar des de l’abandonada pista d’esquí de Llessui cap al Tuc de la Cometa. L’ascensió ens va fer suar de valent però en menys de dues hores ens vam plantar al cim, on vam passar una bona estona celebrant els 100 cims d’en Vincent, amb coca i cava inclòs.

Després vam carenejar fins Lo Tossal, i després ja vam anar descendint fins arribar al cotxe. És curiós perquè segons els mapes de l’IEC és més alt Lo Tossal (2.496 m.) que el Tuc de la Cometa (2.446 m.), en canvi el cim que la FEEC reconeix és el Tuc, potser perquè fa més efecte balcó i té unes vistes espectaculars. Reflexions a part, ens vam guanyar un bon dinar al poble d’Altron que cloïa un cap de setmana perfecte.

Trobada dels 100 cims a Sabadell

Diumenge 21 de maig es celebrava la festa anual dels 100 cims, bé, i dels 200, i dels 300...Molts muntanyencs segueixen engrescats un cop assoleixen el centenar.

Enguany la trobada tenia lloc a Sabadell, i els companys de la UES van organitzar diversos esdeveniments per la seva ciutat, però el colofó final era l’entrega de premis a la qual vam assistir una petita representació del CESC.

En l’acte de poc més d’una hora de durada, es va fer un reconeixement pels guanyadors dels concursos de fotografia, literatura, i fins i tot d’identificació de cims a través de la xarxa social Facebook. Finalment el plat fort, van pujar a l’escenari les persones que l’any 2016 van arribar als 300 cims, eren pocs, no arribaven a la desena, seguidament els que havien assolit els 200 cims, els quals ja doblaven la quantitat anterior, i per últim les persones amb 100 cims coronats, que de poc enfonsen l’escenari.

I el públic de poc que ens deixem les mans de tant aplaudir, sobretot els del CESC quan van fer acte d’aparició els nostres companys Izmet Serra i Teresa Filbà, amb els seus 100 i 200 respectivament. Moltíssimes felicitats!

Em fa especial il·lusió la seva gesta ja que he compartit algunes de les seves sortides, no en va la Teresa va ser la primera persona que em va parlar del repte dels 100 cims, i l’Izmet qui em va convertir en addicta. A la propera convocatòria el CESC tindrà un bon nombre d’excursionistes dalt de l’escenari. Us esperem l’any vinent al Penedès.

100 cims improvisats

La idea era anar al Pirineu a fer desnivell de cara a continuar entrenant per la Marxa de Cap de Rec, però les previsions meteorològiques no eren molt engrescadores, així que vam decidir anar a estirar les cames cap a Sant Miquel de Solterra o el Puig de les Formigues, a tocar de Sant Hilari Sacalm. No ens ocuparia molta estona, però a partir d’aquí no teníem res més planejat per la jornada.

A les 8 del matí vam engegar el cotxe rumb a la Font dels Abeuradors, on vam arribar abans de les 9. Allà comença un recorregut sense pèrdua, d’escassos 4 quilòmetres, fins el cim. La primera meitat discorre per un camí pister i és molt planera, no és fins el darrer quilòmetre que s’agafa un corriol amb més pujada. De totes maneres en menys d’una hora s’arriba a dalt...

...malgrat que vam estar més d’una hora xerrant amb la Maria i en Ramon de Sant Hilari, una parella d’una seixantena d’anys, molt agradables i amb els quals vam passar una bona estona. Quan ens vam acomiadar ja teníem gana i vam esmorzar una mica al cim, de fet val la pena, les vistes són molt boniques, es divisa el Pedraforca o el Canigó, per exemple, tot i que els núvols ens tapaven molts cims.

Tot baixant, ens preguntàvem si anar cap a Sant Martí Sacalm per tal de pujar al Far, però uns núvols d’un color gris massa fosc ens feien dubtar. Aleshores l’opció va ser anar-hi per carretera, fent una parada tècnica a Hostalets d’en Bas per comprar pa i carn en unes botigues de confiança que ja coneixem, i posats a fer, ves quina coincidència, s’acostava l’hora de dinar i vam haver d’anar a Can Font, l’únic que no vam repetir de la nostra sortida anterior va ser la pujada a l’ermita de Sant Miquel de Castelló, al contrari, vam agafar la corbada carretera direcció Rupit, per desviar-nos a l’esquerra on indicava el santuari del Far.

 Boniques vistes a la cinglera.

Després, en comptes de tornar enrere, vam decidir continuar fins arribar a Manlleu, i d’allà prendre la C-17 per anar cap al santuari dels Munts.

Aquí tens més sensació de cim perquè hi ha un vèrtex geodèsic.

Anava a escriure que llàstima que s’hi pot arribar en cotxe perquè em trenquen la concepció de muntanya, però si penso amb el meu avi o la meva mare, que no poden fer caminades, doncs està bé que també puguin gaudir de la bellesa de la natura.

Senders 1714: Solsona – Sant Llorenç de Morunys

Dissabte passat vam continuar el periple per la geografia catalana, en una etapa que ja discorre per terreny més muntanyenc, tal com ens agrada a nosaltres. Uns 26 quilòmetres amb desnivell positiu de 1.000 metres fets en gairebé 9 hores comptant parades, és bon entrenament per la Marxa de Cap de Rec, un dels nostres reptes del 2017.

No fèiem l’etapa oficial amb el grup del Centre sinó la prèvia amb la colla de 6+3, es a dir 6 persones i 3 gosses. El primer tram és molt perdedor i esgarrinxador perquè s’enllacen pistes per camins que potser en algun moment eren fressats però actualment cal superar esbarzers i tancats metàl·lics, alguns electrificats i tot. En canvi de la meitat fins al final es segueix GR i el paisatge és molt bonic, amb el colofó final de les vistes al pantà de la Llosa del Cavall. Sempre he dit que malgrat els hiverns durs de la Catalunya central i pre-pirinenca, la primavera és un regal pels sentits.

Foto gentilesa de l'Izmet

Cinc cims 2017: 100 cims gruats

Fa un parell d’anys que tenia els ulls posats a la Marxa dels Cinc Cims organitzada pel Centre Excursionista de Castellar del Vallès, però aquella distància i desnivell no estaven al meu abast.

L’any passat vam realitzar amb èxit la Ruta de les Ermites, també muntada pels de Castellar, i enguany tocava la Cinc Cims. No tenia clar estar en condicions d’assolir-la, però evidentment molt millor que fa dos anys. A més teníem dos al·licients, anar amb la Mònica, l’Izmet i el seu germà Samir, i que tots els cims són del repte de la FEEC.

Sort que vam dormir a Sant Llorenç Savall perquè se surt a les 6 del matí a Castellar. Mare meva, si estant a vint minuts de la sortida ja ens vam haver de llevar a les 4:30, a quina hora hauria tocat el despertador dormint a Arenys? Millor no plantejar-nos-ho perquè és la part dura abans de començar les marxes de resistència, que ja són prou dures de per sí.

L’organització és molt correcta, el recorregut està ben marcat i els avituallaments fantàstics, potser es troba a faltar la botifarra però imagino que no es volen embolicar a fer brasa, i ho substitueixen per embotit de bona qualitat.

Després de 52 km i 4.564 metres de desnivell acumulat arribem altre cop a Castellar, on ens obsequien amb una litografia, el certificat d’assistència, i com que és la Diada de Sant Jordi, una rosa i un punt de llibre.

La Mola

El Montcau 
No hi ha foto perquè enguany no deixen arribar a dalt per ordres del Parc.

Sant Sadurní de Gallifa

Pic del Vent

Puig de la Creu

Els tres darrers cims em faltaven i ja els he ben suat, però tinc la recompensa d’arribar als 90 cims, l’inici del compte enrere.