Vall d'Eina

La sortida de la secció de muntanya del CESC d’aquest mes de juny ha transcorregut per la vall d’Eina (Eyne segons els francesos). En concret una ruta circular que ens ha portat als cims de Cambradase i la Torre d’Eina.

Ben matiners hem encarat els cotxes cap a l’estació d’esquí d’Eina, a 1.800 d’alçada. Allà ens esperava una forta pujada, que per sort s’acaba suavitzant, però els repetjons fins arribar al cim es fan eterns, i les vistes no compensen l’esforç, és el que té la boira. 

L’alegria d’arribar a dalt sí que és un moment de felicitat.

La boira es va dissipar una mica però cada cop trepitjàvem més neu i el fred es feia notar. Afortunadament el temps va ser clement perquè es va obrir una ullada de sol que ens va permetre dinar dalt la Torre d’Eina. És fantàstic poder gaudir una estona de la fita aconseguida.

Després ens esperava una baixada llarga però distreta per la vall de les flors, envoltats de cromatisme i fauna diversa. 

En total vam assolir els 1.200 metres de desnivell positiu i 1.400 de negatius en uns 20 quilòmetres. Una bona excursió. Cansats però contents.

S'agraeix el reportatge fotogràfic a en Quico.

Nocturna de Canet 2016

Enguany hem gruat la participació a la cursa perquè, en contra dels meus principis, no vaig formalitzar la inscripció en el moment de l’obertura. Teníem el front obert de la Travessa del Montseny i no estava clar si la setmana següent estaríem en condicions de més muntanya. Quan vam comprovar que el nostre estat era òptim, el termini s’havia acabat.

Vaig escriure a la gent de Triesport preguntant si s’havien tancat les inscripcions perquè era la data límit o perquè no hi havia places. Em van respondre que les dues coses, però preveien tornar a obrir 100 llocs més. Aleshores sí que vaig córrer a apuntar-nos. Quina il·lusió! Hem participat a les tres edicions i ens encanta.

En aquesta ocasió la nostra companya de fatigues va ser la Lourdes, perquè el fill gran va anar per les seves corrent com una bala, i en Pep  amb el petit van fer la curta. Feia temps que no coincidíem en una marxa i ens vam posar al dia, però en ser nocturna, a la meva hora habitual d’anar a dormir em va agafar una son terrible.

Això em va fer replantejar la nostra preinscripció a la Matagalls – Montserrat. Si a les 11 de la nit ja m’adormia dreta, què em passaria caminant tota la nit? En fi, més valia no pensar-hi.

Vam trigar gairebé 3 hores i quart, força estona comptant que només eren 15 quilòmetres, però teníem molt clar que després de la Travessa, ens ho agafaríem amb calma, a banda que en alguns corriols havíem de fer cua. Quan vam arribar, els altres tres tenien la flor al cap i la botifarra als peus, però va ser una vetllada molt divertida.

Travessa del Montseny 2016

Gran repte assolit!

Vaja, ara el relat no té emoció si començo pel final, però no em puc contenir, l’alegria és massa gran. Moltes pors abans, sobretot si seria capaç d’acabar, i en el suposat cas d’arribar, si ho faria en menys de 13 hores, que és el límit, i si el meu estat seria molt lamentable. Després felicitat absoluta, sobrats de temps i forces. No m’hauria imaginat mai aquest escenari.

Anem a pams. Vam fer nit a l’hostal d’Aiguafreda per poder descansar una mica més, amb la mala sort que hi havia un casament i la final de la Champions, per tant, quan abans de les 10 de la nit volíem dormir, la gresca era considerable. I jo sense els taps de les orelles, fins a dos quarts d’una no vaig poder aclucar l’ull. Ens ho vam agafar rient perquè si valoràvem la despesa de cotxe, sopar i hostal per res, hauria estat per posar-nos de molt mal humor i no ens convenia.

L’endemà ens vam presentar abans de les sis al punt de sortida, amb l’esperança de poder començar una mica abans i guanyar temps, però no va poder ser, unes tanques impedien el pas i calia fer cua fins al lloc on segellaven la sortida. Vam traginar els frontals inútilment perquè a les sis del matí ja ens hi vèiem.

Cada avituallament tenia una hora concreta de tancament, i allò ens guiava per comprovar si anàvem bé de temps. Primer mitja hora per sobre l’horari previst, però més tard ja havíem guanyat una hora i quart, això ens donava marge de maniobra i molta tranquil·litat, especialment en ser conscients que el nostre estat físic i anímic era òptim. L’entrenament hi havia ajudat, però trobar-me la Lourdes i en Pep dalt del Matagalls animant-nos, i saber que a Gualba m’esperava la Roser era adrenalina pura.

Per sort, molts trams discorrien per dins del bosc, i en els camins més exposats al sol, en aquells moments algun núvol o una mica de vent impedien cops de calor o insolacions. Ho vaig agrair molt, sóc especialment sensible a fer esforços físics sota un sol de justícia, pateixo risc de lipotímia. Afortunadament no es va donar el cas. Però sí que a mesura que avançàvem, les nostres aturades als avituallaments es feien més llargues, ens convenia hidratar-nos i alimentar-nos correctament.

Em feia molta por Sant Marçal, era un punt crític d’abandonament si arribaves tocat i pensaves en tot el que encara faltava (és bo haver reconegut el terreny però de vegades millor viure en la ignorància). Allà vaig ser conscient que podia finalitzar la travessa sense problemes, encara tenia molta corda, més de la que imaginava, perquè molts veterans d’aquesta marxa m’havien advertit que el tram final es feia molt pesat, i jo vaig al·lucinar de comprovar que podia córrer una mica, feia baixada i era més fàcil deixar-se anar per reduir temps. A més, hi havia ganes d’acabar.

Abans, però, cal esmentar la pujada a les Agudes. Per mi el pitjor amb diferència. D’una banda era el camí que no coneixia perquè anteriorment les havia assolit per Castellets, i em donava inseguretat ser conscient que seria el més difícil. I d’altra banda, realment el tram final fins al coll ho va ser, l’agradable corriol que feia esses a través del bosc es va convertir en enfilar-se per pedres i no s’acabava mai. En arribar en el coll i comprovar que les Agudes eren a tocar, em vaig calmar, i un cop dalt vaig ser feliç, només faltava baixar, quedaven gairebé 20 quilòmetres i 1.500 metres de desnivell negatiu, però de baixada fàcil i coneixent el camí. Allò ja quasi era nostre si no teníem cap imprevist de darrera hora.

A partir d’allà el meu humor i la meva cara va canviar radicalment.

Encara ens separaven unes quatre hores de la destinació final, però no se’m fan fer pesades, la il·lusió era molt superior. I sí, entrant a Gualba, a l’alçada de Can Figueres la Roser ens esperava, i davant de l’Ajuntament va aparèixer la Lourdes. Quina emoció! A plaça ja hi havia la Sara, va venir en Martí, i tots plegats vam comentar les vicissituds de la jornada. Encara em dura l’alegria.

Aiguafreda: 324 m / km 0 

Sortida a les 6:00

Tagamanent: 1067 m / km 5 

Arribada a les 7:30 (tancament a les 8:00)

El Cafè: 1194 m / km 10 

Arribada a les 8:?? (tancament a les 9:30)

Collformic: 1145 m / km 14 

Arribada a les 9:?? fins les 9:50 (tancament a les 10:30)

Matagalls: 1694 m / km 18 

Arribada a les 11:00 (tancament a les 12:15)

Sant Marçal: 1090 m / km 23 

Arribada a les 12:00 fins les 12:35 (tancament a les 13:30)

Les Agudes: 1703 m / km 28

Arribada a les 14:00 (tancament a les 15:15) 

Turó de l’Home: 707 m / km 30 

Arribada a les 14:45 (tancament a les 16:00)

Santa Fe: 1120 m / km 35

Arribada a les 15:50 fins les 16:00 (tancament a les 17:00) 

Gualba:184 m / km 45 

Arribada a les 17:50 (tancament a les 19:00)

Darrers entrenaments

La Travessa del Montseny imposa i cal preparar-la bé, durant mesos gairebé cada cap de setmana hem fet alguna caminada, més o menys llarga, per tal d’entrenar.

Els dos darrers caps de setmana hem matat dos ocells d’un tret, per una banda preparació i per l’altra reconeixement del terreny. Realment és útil, tot i que ja ho confirmaré el dia de la marxa, de vegades millor viure en la ignorància ;-)

El penúltim cap de setmana volíem caminar de Gualba al Turó de l’Home per practicar desnivell. Com que no vam matinar precisament, vam considerar un Gualba – Turó de Morou, que cap dels dos el coneixia. Però a l’hora de la veritat ens vam quedar a Santa Fe, els núvols negres no presagiaven res de bo. Malgrat la reducció de la ruta, no va estar gens malament, és molt bonic el Montseny a la primavera, tot i que em sobrava la “pixapinada” dels voltants del pantà. Sort que no hi havia concurrència baixant a Gualba.

I el darrer cap de setmana, tàctica GG (Gemma i Gerard), és a dir coronar el Matagalls dos cops el mateix dia. Es tracta de deixar el cotxe a Collformic, ascendir a la Muntanya, baixar fins a Sant Marçal i desfer camí. En total vam estar unes 5 hores. La veritat és que aquest entrenament anima de cara a la Travessa perquè es fan dues pujades i el dia de la veritat només en falta una tercera. Amb molts més quilòmetres a les cames, d’acord, però qui no es conforma és perquè no vol.

 

Ja hem fet tota la feina que calia, ara només falta esperar que el 29 de maig no sigui excessivament assolellat per mantenir a ratlla les lipotímies i la moral ben alta.

Cap de setmana intens: Tordera – Mataró 2016 i Senders 1714 (Vic – Manlleu)

Continuem amb els entrenaments per la Travessa del Montseny. Aquest cap de setmana ha estat intens perquè hem caminat un total de 70 quilòmetres, repartits en 45 i 25 respectivament.

Ens va fer il·lusió comprovar que el Laietània tornava a organitzar la Travessa del Maresme, de Tordera a Mataró i ens vam apuntar. Som uns veterans, tercer any ja, i sabem que la clau és l'aturada a Sant Martí del Montnegre per menjar un entrepà de llom amb formatge. Dóna ales fins arribar a Vallgorguina per dinar.

La llàstima és que va ploure una bona estona, afortunadament no en forma de diluvi sinó un plugim continuat que, a base d'estona, semblava una gota malaia. No descartàvem abandonar a Arenys de Munt si continuava. Finalment va parar i nosaltres vam seguir la ruta sense cap més incidència.

En total 45 quilòmetres en 9 hores comptant les parades. A 5 per hora clavats, prou bé. Però el desnivell no és gaire acusat, no mantindrem aquesta mitjana el 29 de maig, què més voldríem...

Acabar aviat va ser ideal per arribar a casa a una hora decent i descansar. L'endemà teníem la ruta de Senders del 1714 del CESC. Ens feia mandra tornar-nos a llevar d'hora, i més amb la patejada del dia anterior com a bagatge, però la Mònica es reincorporava a les caminades després de la llarga convalescència i teníem ganes de veure-la. Així doncs, peus a terra.

Vam començar a caminar a les afores de Vic, després de creuar el pont d'en Bruguer vam continuar fins a l'ermita de Sant Jordi, lloc de parada per esmorzar i contemplar el dolmen de Puigseslloses.

Després ens vam dirigir cap a Tavèrnoles, on l'església romànica de Sant Esteve ens va mostrar que no tota la riquesa de l'època es troba a la Vall de Boí. Interessant descobriment, igual que l'ermita i sobretot el pla de Sant Feliuet. Dinar sota el sol i tombar-nos a l'herba va ser reconfortant.

Els paratges propers a l'ermita, també romànica, de Santa Magdalena de Conangle eren molt bonics, i el claustre una petita meravella. Després ja ens encaràvem cap a Roda de Ter, la vila que va veure néixer al poeta Miquel Martí i Pol, i punt d'avituallament obligat de cada sortida.

Malgrat que el recorregut era molt pla perquè no arribava a 500 metres de desnivell positiu per 25 quilòmetres, nosaltres estàvem cansats del dia abans, i els 5 quilòmetres finals, de Roda de Ter a Manlleu se'ns van fer llargs. Ens va distreure el paisatge, un preciós caminet que vorejava el riu. Fi de la cinquena etapa, on els senderistes fidels ens vam endur una samarreta de regal.

La foto resumeix les dues jornades perquè està feta el dia de Senders, però portem la samarreta obsequi de la Tordera - Mataró del dia abans.