Cabrilenca 2018

Repetim un any més aquesta marxa que ens agrada tant. Com sempre tot molt bé, el recorregut trencacames, l’organització, la senyalització..Però una novetat a destacar: enguany hi hem anat amb l’Izmet i la Mònica, i ens van fer una foto preciosa.

100 cims a prop de Valls

Fa temps que tenim clavada l’espina del Comabona, però se’ns resisteix. Les previsions meteorològiques al Pirineu eren descoratjadores, sensació de fred de deu graus negatius. No, gràcies.

Serà per cims, cap a la zona de Valls les prediccions eren més acollidores i cap a la terra dels calçots falta gent. Encara que sembli mentida, no en vam menjar, la ruta requeria unes quantes hores i no arribàvem a temps de dinar en un restaurant. De totes maneres, en veure els preus dels menús, vam pensar que la calçotada del CESC és molt més econòmica i també quedem la mar de bé.

Vam aparcar els cotxes a Figuerola del Camp, i vam enfilar cap a la serra de Miramar. El perfil dentat mostrava una ruta trencacames, però molt variada perquè vam crestejar i també vam discórrer per pista, la qual cosa ens va donar un ritme més ràpid.

El Tossal Gros és un cim molt bonic amb unes vistes fantàstiques.

En canvi La Cogulla només manté les vistes, però les antenes fan adjectivar-lo negativament en quant a bellesa.

Malgrat tot, una excursió en bona companyia, per una terra poc explorada i no per això menys interessant.

Ruta de cabres per Montserrat

Anar a Montserrat és una experiència que mai et deixa indiferent, tant se val que escoltis el Virolai a la Basílica com que escalis les emblemàtiques agulles que li donen la forma tan característica.

Dissabte vam anar a fer una ruta amb en Francesc i la Sílvia, amb els quals darrerament hem compartit més estones de restaurant que de muntanya, i havíem de posar-hi remei. 

Anar amb ells mai significa una passejada plàcida, de seguida t’engalten desnivell, i a Montserrat és evident, però clar, hi ha camins o rutes de cabres, i vam anar per les segones. Vinga pujar i baixar canals, alguns trams de camí equipat. Va ser molt divertit però és un bon entrenament físic pel perfil trencacames i mental per la concentració que requereix progressar per zones delicades.

Vam sortir de Can Massana direcció refugi Vicenç Barbé però sense arribar-hi. Ens vam desviar cap al Coll de la Portella, travessant la zona d’Agulles i Frares, fins arribar al Coll de porc. La tornada pel camí de la Miranda, des d’on es divisa la Foradada de molt a prop.

El fi de festa, com no, ja a Arenys de Munt dinant a Ca la Pepa Fornera.

Camí Oliba: Montserrat - Manresa

Després de cloure les dues temporades de Senders 1714, fa il·lusió iniciar el Camí Oliba, la ruta d’un dels abats amb més renom de Catalunya. La primera etapa discorre del Monestir de Montserrat fins a Manresa, uns 25 quilòmetres planers. Em pensava que es seguiria el mateix recorregut de la Caminada de la Llum, una de les meves primeres marxes juntament amb la Transèquia, però em vaig endur la desagradable sorpresa de trepitjar molt més asfalt del que imaginava. Penso que és millor el recorregut de la Llum que no pas l’Oliba, la sort és que la companyia salva totes les incomoditats del trajecte, i que un fi de festa compartint una tapa de patates braves i planificant noves sortides i més sessions gastronòmiques, clou una jornada agradable.

De Montserrat...

...a Manresa...

...en bona companyia. :-)

100 cims amb bones vistes

En Joan s’estava acabant d’alliberar d’un refredat empipador, per tant no es tractava de planificar una sortida dura. La primera fita era un cim amb antenotes a les quals s’arriba en cotxe, i ja sabeu el que mana la meva religió: esforç zero per assolir cims urbanitzats als quals tothom hi té accés, la qual cosa significa que vam arribar al Santuari de la Mare de Déu del Mont en vehicle. De totes maneres, prescindint de les antenes, mirant cap a l’altra banda les vistes són precioses i s’albira gran part de les nostres muntanyes com els emblemàtics Pedraforca, Canigó, Puigmal, Montseny...

La sorpresa és l’estàtua gegant de Jacint Verdaguer.

Vam recular cap a Banyoles, ens va fer il·lusió vorejar l’Estany que feia anys que no havíem vist, és realment bonic. Aleshores vam enfilar una carretera estreta fins a Pujarnol, just abans d’arribar hi havia un desviament que indicava Sant Patllari, allà aparcàvem i suàvem una mica la samarreta durant uns tres quarts d’hora.

Seguíem amb petites carreteres endinsant-nos a la vall de Llémena, un tram més enllà de l’encreuament cap a Bonmatí tornàvem a deixar el cotxe. La pujada fins a Sant Roc ens va fer suar més la samarreta, però menys estona, una escassa mitja hora.

No es tractava d’entretenir-nos i que ens sorprengués la posta de sol, així que vam dinar i descendir d’una revolada. Jornada ben aprofitada, però m’he quedat amb les ganes de fer la ruta de les ermites d’Amer. Ja caurà...

100 cims a la Garrotxa

Fa anys que arrossego un llistat de cims que em fa il·lusió coronar, i a mesura que va passant el temps es van clavant com espines. Per això no he volgut augmentar la llista, al contrari, intento que de mica en mica disminueixi. El passat cap de setmana vam fer una excursió que ajuda a assolir l’objectiu. Repetíem escapada a la Garrotxa, però en aquesta ocasió cap al Comanegra, el Puig de les Bruixes i el Puig de Bestrecà.

Amb el cotxe vam aparcar a la bassa de Monars, a la qual s’accedeix per una pista que neix a la carretera entre Beget i Rocabruna. Un cop s’inicia la caminada, en mitja horeta s’arriba al sostre comarcal de la Garrotxa.

Des del Comanegra es descendeix, es careneja i es puja cap al Puig de les Bruixes, en una hora mal comptada.

No ens feia massa gràcia perquè estava farcit de caçadors, amb les corresponents escopetes, però buscaven els senglars prats avall. Al cim vam esmorzar.

A la llunyania es podia divisar el cotxe, però encara ens quedava una bona estona. No vam desfer camí sinó seguir una ruta circular, amb caiguda meva inclosa. Res massa greu per sort.

En tornar a pujar al cotxe, en aquesta ocasió sí que vam desfer camí, fins apropar-nos a Oix per enfilar una altra pista, en no massa bon estat, per cert, millor aparcar. Aviat vam passar per l’ermita de Sant Andreu, després per un bosc frondós molt bonic, i després de sortejar algunes pedres arribàvem a les runes d’un antic castell que senyorejava l’indret. érem dalt del Puig de Bestrecà. Del cotxe al cim no vam trigar massa més de mitja hora, però la gana ja es feia notar així que, després de les fotos de rigor, era moment de devorar la pasta.

En aquesta ocasió sí que vàrem desfer camí i a Oix vam prendre alguna cosa (el típic Cacaolat de l’Izmet i jo, i la típica clara d’en Joan i la Mònica). Un cop a casa ens sentíem cansats però molt contents de les vistes que havíem gaudit durant la jornada, i la companyia.

Tardor a la Garrotxa: Castell de Finestres i Puigsallança

Hi ha racons de Catalunya on la tardor esclata i els paisatges són impressionants, la Garrotxa és un d’aquests indrets, quins boscos més frondosos i espectaculars...

Poc més tard de les 9 del matí iniciàvem una ruta circular des de Santa Pau, que ens duria a caminar aproximadament 15 quilòmetres amb uns 800 metres de desnivell positiu. Al sol feia caloreta però a l’ombra molt fred, quan la pujada es va fer evident no vam tenir més problemes de temperatura, al contrari, ens havíem de treure capes de roba.

Vam arribar a l’ermita de Santa Maria de Finestres, d’on podíem veure el nostre objectiu final, el Puigsallança, i els cingles de Tavertet a la llunyania.

Aleshores vam desviar-nos cap al Castell de Finestres, un cim que hauria d’estar a la llista de 100 cims de la FEEC, perquè té unes vistes fantàstiques cap al golf de Roses, el Canigó, el Bassegoda més a prop, el Montseny molt enllà...

Arribava el moment d’encarar-nos al repte de la jornada, el Puigsallança. Ens esperava una estona de pujada però dues recompenses: fer cim i dinar. 

Un cop refets només ens quedava la baixada, que vam aprofitar per visitar el Faig rodó i jugar amb les fulles caigudes dels arbres de fulla caduca. És tan gustós caminar entre una munió de fulles...

En arribar a Santa Pau vam visitar el bonic casc antic i vam menjar els postres del dinar. No en perdonem una ;-) D’aquesta manera vam cloure un dia genial.