Roca Colom i Costabona des de Vallter

Els dos teníem la sensació que feia segles que no trepitjàvem la muntanya, a casa encara riuen perquè de fet només havien passat tres setmanes. Tot és qüestió de percepcions.

A l’autovia de Vic ens va avançar un cotxe que duia 3 bicicletes penjades, ni més ni menys que les d’en Marçal, la Berta i l’Esther. Quina casualitat!

Nosaltres anàvem una mica a l’aventura, perquè només havíem llegit una ressenya i l’únic que teníem clar era la direcció a seguir. Sort que per la Portella de Morens vam trobar un grup de 12 apòstols i Crist, el guia, ens va donar quatre indicacions molt útils. Es veia que eren gent muntanyenca i molt de la conya. Repeteixo, sort que els vam trobar perquè vèiem un cim piramidal llunyà, i en Joan deia que era el Costabona. Em semblava excessivament lluny, però no veia una altra opció. Resulta que era el Canigó, ehem...

Ens vam desviar per un caminet a la dreta que et deixava directament al cim del Roca Colom, de 2.507 metres.

D’allà estant sí que es divisava el Costabona...

 

Vam escollir l’opció fàcil, és a dir evitar al màxim de perdre alçada per un camí que anava carenant, però inevitablement toca suar de valent per remuntar. Un cop a dalt vam fer fotos ràpidament perquè s’acostaven uns ciclistes. Com si els muntanyencs no en tinguéssim prou de vigilar amb els corredors. Afortunadament eren uns garrotxins agradables que ens van retratar.

Per fer una mica de ruta circular, ens vam embolicar en la tornada, i vam acabar coronant de nou el Roca Colom passant per camps a través, els isards ens miraven sorpresos. Així que tècnicament vam coronar tres cims jejejeje.

Una matinal molt maca, amb la il·lusió afegida d’albirar tants cims trepitjats: Gra de Fajol, Bastiments, Bacivers, Pic de la dona...De fet el Ripollès el tenim molt explorat, és el Pirineu més proper de casa.

Els temps aproximats van ser els següents:

Sortida de Vallter 8:00

Arribada a Roc Colom 9:40

Esmorzar

Sortida de Roc Colom 9:55

Arribada al Costabona 10:45

Sortida del Costabona 10:55

Arribada al Roc Colom 12:00 (és el que té imitar els isards)

Dinar

Sortida de Roc Colom 12:20

Arribada a Vallter 13:45

Memorial del CESC 2016: Estaragne

Durant el cap de setmana del 9 i 10 de juliol m’he saltat la festa major d'Arenys per tal d’anar al Memorial del CESC, he canviat mar per muntanya. Em feia pena, però sabia que serien uns dies especials que no em podia perdre. Així ha estat.

Divendres sortint de treballar vam agafar el cotxe per anar cap l’Hotel Turmo de Labuerda, un dels principals centres d’operacions del CESC, i a les 9 de la nit estàvem entaulats. Calia agafar forces per la jornada de l’endemà.

Dissabte el despertador va sonar a les terribles 5 del matí, però teníem més d’una hora de cotxe fins arribar al punt d’inici de la ruta. En veure la bellesa del paisatge que ens esperava, la son va anar marxant, i quan el desnivell es va començar a fer evident, el desvetllament ja era total.

Després de la parada per esmorzar, ja va ser qüestió de calçar-nos els grampons per tal de creuar una placa de neu amb una pendent força pronunciada, afortunadament sense incidents, fins a l’hora de treure’ns els grampons en un terreny de fàcil esllavissada. Jo estava asseguda en una roca i em van caure tot de pedres a sobre, provocats pel moviment de la gent, amb la mala fortuna que una de grossa em va fer mal al colze. La veritat és que em vaig espantar. Un cop refeta de l’ensurt vam seguir amunt.

L’arribada al cim va ser bonica perquè amb en Joan ens vam fer un petó que el Mauro va immortalitzar en una fotografia, i la gent ens va aplaudir.

Però el més emotiu va ser l’arribada d’en Jaume. Tots ens vam aixecar a aplaudir, i les ulleres de sol van tapar moltes llàgrimes. Vuit anys enrere en Jaume havia tingut un greu accident pujant el mateix cim, l’Estaragne, i es va témer per la seva cama. Però la seva força de voluntat i el seu amor per la muntanya, han permès que finalment coronés el cim que li havia quedat pendent. Se’m posa la pell de gallina escrivint.

Uns quants van optar per acostar-se a coronar els Campbieil, però la majoria vam preferir descendir. La pala de neu que s’havia de creuar i la llosa llisa no feia massa bona espina. En el meu cas ja havia cobert la dosi d’emocions fortes de la jornada i no volia més sorpreses. Sabia que les aparences sempre enganyen a la muntanya, i potser no era tan com semblava, però millor no arriscar. Amb en Joan vam estar contents de la decisió presa, malgrat ens confirmessin més tard que semblava més amenaçador del que era realment.

Nosaltres vam anar baixant, amb pràctica de piolet inclosa. Tinc la innata capacitat de relliscar, deu ser que de petita m’agradava el patinatge artístic. A l’hora de dinar ens vam relaxar, amb migdiada inclosa. Vam continuar baixant, i el pantà Cap de Long ens regalava unes vistes fantàstiques amb el contrast del seu blau, el del cel, el verd de la vegetació, el blanc de la neu i el marró de la terra. Els nostres ulls s’alimentaven de bellesa.

En un moment donat vaig veure un racó que permetia accés fàcil dins el llac, i un blau que em cridava. Com que la Mònica també és fan de banyar-se, li vaig anar a comentar. Al final uns quants ens vam animar a fer una remullada.

Molt bona manera de cloure la sortida, i no parlem del sopar. Ideal per refer-nos.

L’endemà vam poder dormir més, i una corrua de gairebé 20 cotxes vam anar cap al parc natural de Guara, per tal de fer una caminada amb remuntada del riu Vero. Allà, fins i tot l’Izmet es va banyar. 

Ens ho vam passar molt bé, tot i que una pedra em va deixar el genoll marcat. Caram, quin cap de setmana, vaig tornar marcada per les pedres i pel sol, però el que m’ha quedat més marcat és el cor. És fantàstic compartir amb gent tan maca l’activitat que més ens agrada.

Vall d'Eina

La sortida de la secció de muntanya del CESC d’aquest mes de juny ha transcorregut per la vall d’Eina (Eyne segons els francesos). En concret una ruta circular que ens ha portat als cims de Cambradase i la Torre d’Eina.

Ben matiners hem encarat els cotxes cap a l’estació d’esquí d’Eina, a 1.800 d’alçada. Allà ens esperava una forta pujada, que per sort s’acaba suavitzant, però els repetjons fins arribar al cim es fan eterns, i les vistes no compensen l’esforç, és el que té la boira. 

L’alegria d’arribar a dalt sí que és un moment de felicitat.

La boira es va dissipar una mica però cada cop trepitjàvem més neu i el fred es feia notar. Afortunadament el temps va ser clement perquè es va obrir una ullada de sol que ens va permetre dinar dalt la Torre d’Eina. És fantàstic poder gaudir una estona de la fita aconseguida.

Després ens esperava una baixada llarga però distreta per la vall de les flors, envoltats de cromatisme i fauna diversa. 

En total vam assolir els 1.200 metres de desnivell positiu i 1.400 de negatius en uns 20 quilòmetres. Una bona excursió. Cansats però contents.

S'agraeix el reportatge fotogràfic a en Quico.

Nocturna de Canet 2016

Enguany hem gruat la participació a la cursa perquè, en contra dels meus principis, no vaig formalitzar la inscripció en el moment de l’obertura. Teníem el front obert de la Travessa del Montseny i no estava clar si la setmana següent estaríem en condicions de més muntanya. Quan vam comprovar que el nostre estat era òptim, el termini s’havia acabat.

Vaig escriure a la gent de Triesport preguntant si s’havien tancat les inscripcions perquè era la data límit o perquè no hi havia places. Em van respondre que les dues coses, però preveien tornar a obrir 100 llocs més. Aleshores sí que vaig córrer a apuntar-nos. Quina il·lusió! Hem participat a les tres edicions i ens encanta.

En aquesta ocasió la nostra companya de fatigues va ser la Lourdes, perquè el fill gran va anar per les seves corrent com una bala, i en Pep  amb el petit van fer la curta. Feia temps que no coincidíem en una marxa i ens vam posar al dia, però en ser nocturna, a la meva hora habitual d’anar a dormir em va agafar una son terrible.

Això em va fer replantejar la nostra preinscripció a la Matagalls – Montserrat. Si a les 11 de la nit ja m’adormia dreta, què em passaria caminant tota la nit? En fi, més valia no pensar-hi.

Vam trigar gairebé 3 hores i quart, força estona comptant que només eren 15 quilòmetres, però teníem molt clar que després de la Travessa, ens ho agafaríem amb calma, a banda que en alguns corriols havíem de fer cua. Quan vam arribar, els altres tres tenien la flor al cap i la botifarra als peus, però va ser una vetllada molt divertida.

Travessa del Montseny 2016

Gran repte assolit!

Vaja, ara el relat no té emoció si començo pel final, però no em puc contenir, l’alegria és massa gran. Moltes pors abans, sobretot si seria capaç d’acabar, i en el suposat cas d’arribar, si ho faria en menys de 13 hores, que és el límit, i si el meu estat seria molt lamentable. Després felicitat absoluta, sobrats de temps i forces. No m’hauria imaginat mai aquest escenari.

Anem a pams. Vam fer nit a l’hostal d’Aiguafreda per poder descansar una mica més, amb la mala sort que hi havia un casament i la final de la Champions, per tant, quan abans de les 10 de la nit volíem dormir, la gresca era considerable. I jo sense els taps de les orelles, fins a dos quarts d’una no vaig poder aclucar l’ull. Ens ho vam agafar rient perquè si valoràvem la despesa de cotxe, sopar i hostal per res, hauria estat per posar-nos de molt mal humor i no ens convenia.

L’endemà ens vam presentar abans de les sis al punt de sortida, amb l’esperança de poder començar una mica abans i guanyar temps, però no va poder ser, unes tanques impedien el pas i calia fer cua fins al lloc on segellaven la sortida. Vam traginar els frontals inútilment perquè a les sis del matí ja ens hi vèiem.

Cada avituallament tenia una hora concreta de tancament, i allò ens guiava per comprovar si anàvem bé de temps. Primer mitja hora per sobre l’horari previst, però més tard ja havíem guanyat una hora i quart, això ens donava marge de maniobra i molta tranquil·litat, especialment en ser conscients que el nostre estat físic i anímic era òptim. L’entrenament hi havia ajudat, però trobar-me la Lourdes i en Pep dalt del Matagalls animant-nos, i saber que a Gualba m’esperava la Roser era adrenalina pura.

Per sort, molts trams discorrien per dins del bosc, i en els camins més exposats al sol, en aquells moments algun núvol o una mica de vent impedien cops de calor o insolacions. Ho vaig agrair molt, sóc especialment sensible a fer esforços físics sota un sol de justícia, pateixo risc de lipotímia. Afortunadament no es va donar el cas. Però sí que a mesura que avançàvem, les nostres aturades als avituallaments es feien més llargues, ens convenia hidratar-nos i alimentar-nos correctament.

Em feia molta por Sant Marçal, era un punt crític d’abandonament si arribaves tocat i pensaves en tot el que encara faltava (és bo haver reconegut el terreny però de vegades millor viure en la ignorància). Allà vaig ser conscient que podia finalitzar la travessa sense problemes, encara tenia molta corda, més de la que imaginava, perquè molts veterans d’aquesta marxa m’havien advertit que el tram final es feia molt pesat, i jo vaig al·lucinar de comprovar que podia córrer una mica, feia baixada i era més fàcil deixar-se anar per reduir temps. A més, hi havia ganes d’acabar.

Abans, però, cal esmentar la pujada a les Agudes. Per mi el pitjor amb diferència. D’una banda era el camí que no coneixia perquè anteriorment les havia assolit per Castellets, i em donava inseguretat ser conscient que seria el més difícil. I d’altra banda, realment el tram final fins al coll ho va ser, l’agradable corriol que feia esses a través del bosc es va convertir en enfilar-se per pedres i no s’acabava mai. En arribar en el coll i comprovar que les Agudes eren a tocar, em vaig calmar, i un cop dalt vaig ser feliç, només faltava baixar, quedaven gairebé 20 quilòmetres i 1.500 metres de desnivell negatiu, però de baixada fàcil i coneixent el camí. Allò ja quasi era nostre si no teníem cap imprevist de darrera hora.

A partir d’allà el meu humor i la meva cara va canviar radicalment.

Encara ens separaven unes quatre hores de la destinació final, però no se’m fan fer pesades, la il·lusió era molt superior. I sí, entrant a Gualba, a l’alçada de Can Figueres la Roser ens esperava, i davant de l’Ajuntament va aparèixer la Lourdes. Quina emoció! A plaça ja hi havia la Sara, va venir en Martí, i tots plegats vam comentar les vicissituds de la jornada. Encara em dura l’alegria.

Aiguafreda: 324 m / km 0 

Sortida a les 6:00

Tagamanent: 1067 m / km 5 

Arribada a les 7:30 (tancament a les 8:00)

El Cafè: 1194 m / km 10 

Arribada a les 8:?? (tancament a les 9:30)

Collformic: 1145 m / km 14 

Arribada a les 9:?? fins les 9:50 (tancament a les 10:30)

Matagalls: 1694 m / km 18 

Arribada a les 11:00 (tancament a les 12:15)

Sant Marçal: 1090 m / km 23 

Arribada a les 12:00 fins les 12:35 (tancament a les 13:30)

Les Agudes: 1703 m / km 28

Arribada a les 14:00 (tancament a les 15:15) 

Turó de l’Home: 707 m / km 30 

Arribada a les 14:45 (tancament a les 16:00)

Santa Fe: 1120 m / km 35

Arribada a les 15:50 fins les 16:00 (tancament a les 17:00) 

Gualba:184 m / km 45 

Arribada a les 17:50 (tancament a les 19:00)

Darrers entrenaments

La Travessa del Montseny imposa i cal preparar-la bé, durant mesos gairebé cada cap de setmana hem fet alguna caminada, més o menys llarga, per tal d’entrenar.

Els dos darrers caps de setmana hem matat dos ocells d’un tret, per una banda preparació i per l’altra reconeixement del terreny. Realment és útil, tot i que ja ho confirmaré el dia de la marxa, de vegades millor viure en la ignorància ;-)

El penúltim cap de setmana volíem caminar de Gualba al Turó de l’Home per practicar desnivell. Com que no vam matinar precisament, vam considerar un Gualba – Turó de Morou, que cap dels dos el coneixia. Però a l’hora de la veritat ens vam quedar a Santa Fe, els núvols negres no presagiaven res de bo. Malgrat la reducció de la ruta, no va estar gens malament, és molt bonic el Montseny a la primavera, tot i que em sobrava la “pixapinada” dels voltants del pantà. Sort que no hi havia concurrència baixant a Gualba.

I el darrer cap de setmana, tàctica GG (Gemma i Gerard), és a dir coronar el Matagalls dos cops el mateix dia. Es tracta de deixar el cotxe a Collformic, ascendir a la Muntanya, baixar fins a Sant Marçal i desfer camí. En total vam estar unes 5 hores. La veritat és que aquest entrenament anima de cara a la Travessa perquè es fan dues pujades i el dia de la veritat només en falta una tercera. Amb molts més quilòmetres a les cames, d’acord, però qui no es conforma és perquè no vol.

 

Ja hem fet tota la feina que calia, ara només falta esperar que el 29 de maig no sigui excessivament assolellat per mantenir a ratlla les lipotímies i la moral ben alta.