Senders 1714: Matadepera - Mura

L’Izmet i la Mònica del Centre Excursionista Sant Celoni (CESC) han adaptat la ruta dels Senders del 1714 a les necessitats de la planificació de la secció de senders del CESC, així han programat 10 etapes pel 2016 que intentarem seguir amb ells.

El passat diumenge 10 de gener s’iniciava el circuit. Una cinquantena de persones agafàvem l’autocar a Sant Celoni, el qual ens portaria a Matadepera. Ens va fer molta gràcia perquè havíem comentat al Francesc i la Sílvia de fer la sortida, i qui es va animar van ser els pares de la Sílvia, que també són moteros.

M’estic desviant, tornem al recorregut. Coneixia gran part del camí, per una banda la pujada a la Mola discorria pel Camí dels Monjos, igual que la ruta dels 3 monestirs que vam fer l’any passat, i per altra banda vam continuar fins el Coll d’Eres des d’on vam pujar el Montcau, que he ascendit 3 cops. Del Coll d’Estenalles a Mura va ser l’única part nova per mi.

Esmerçar tot un dia per completar 22 quilòmetres amb 600 metres de desnivell és excessiu per nosaltres, preferiríem convertir la sortida en una matinal, però som conscients que amb tanta gent és complicat igualar ritmes. Cap problema, les properes excursions coincidiran en la setmana abans d’una marxa llarga, per tant ens anirà molt bé per estirar les cames sense desgastar, com a fi de cada entrenament.

Ha estat un plaer retrobar la gent del CESC, veure que els d’Arenys de Munt estem ampliant la família, i tornar a trepitjar Mura, un dels poblets bonics de la comarca del Bages.

Reptes 2016

És bo tenir objectius, il·lusionen i motiven per continuar endavant. Enguany m’he plantejat dos reptes. Són complicats però no inassolibles, caldrà perseverança en els entrenaments i mantenir el cap a ratlla perquè no em faci defallir físicament, serà difícil però no impossible. El més important és que em fa una il·lusió bestial intentar-ho.

La Travessa del Montseny pel maig i la Matagalls Montserrat pel setembre.

Costa Pubilla i Covil

A punt per les festes nadalenques, sedentàries per antonomàsia, teníem ganes de natura abans de recloure’ns.

Amb la Sílvia i en Francesc ens vam dirigir cap al Ripollès, concretament a Campelles, allà vam deixar el cotxe. Ens esperaven gairebé 20 quilòmetres de caminada i un miler de metres de desnivell positiu.

El dia abans vaig demanar al Francesc si creia que necessitàvem eines pels peus (em referia a raquetes i/o grampons, lògicament) però va respondre que les úniques eines que necessitaríem eren les dents afilades per menjar carn a l’hora de dinar. Tenia raó, només vam trobar una mica de gel, feia angúnia comprovar la poca neu que cobria les muntanyes.

Després de la pujada final al Costa Pubilla o Pla de Pujalts (2.056 m.), el cim més alt de la serra del Mogrony, vam tenir la recompensa d’unes vistes fantàstiques. Per una banda, més enllà de la boira que cobria la Plana de Vic, es divisava tot el Montseny i les puntes de les agulles de Montserrat, i per altra el Pedraforca, els cims de la Cerdanya com la Tossa Plana de Lles, i ja al Ripollès, el Puigmal i la resta de cims de l’Olla de Núria. Espectacular!

Calia perdre alçada per tornar-la a remuntar i ascendir a la Covil, de 2.003 metres d’alçada.

Ara ja només ens quedava baixada, no ens vam entretenir perquè ens esperava un bon dinar a Ventolà i ja teníem gana. En total no va arribar a cinc hores d’excursió, una bona matinal, en bona companyia i ben rematada amb l'àpat.

Tal com diu la Sílvia: Salut, teca i muntanya!

Cap de setmana de neu: Padrons i Tossa Plana de Lles

Encara que la tardor està sent anormalment càlida, o potser no és tan estrany si tenim en compte el canvi climàtic, doncs teníem ganes de neu. Així que amb la Sílvia, en Francesc, l’Esther i l’Àngel, vam marxar de cap de setmana a la muntanya.

Dissabte ben d’hora vam agafar els cotxes direcció Puymorens, prèvia parada a Puigcerdà per esmorzar. Feia fred i teníem son, però un cop ens vam calçar les raquetes ja van desaparèixer tots els mals. Ens dirigíem cap al cim dels Padrons. Semblava que havia de ser una ruta curta però avançar amb raquetes és lent, i si l’estat de la neu t’obliga a canviar-les per grampons, doncs la matinal acaba menjant-se l’hora de dinar.

Un cop acabada la sortida vam anar al refugi de Cap de Rec, on va viure Killian Jornet de petit. La sorpresa va ser comprovar que érem els únics excursionistes que ens hi allotjàvem. Molt pràctic tenir una habitació de dotze persones per només sis, i no barallar-nos a l’hora de dutxar-nos, per cert, amb aigua calenta. El guarda ens va amenitzar el sopar explicant batalletes amb la família Jornet i els propietaris de les pistes d’esquí de Lles, i sembla que és un fet recorrent ja que altres persones han escoltat les mateixes històries en aquest refugi.

L’endemà amb molta calma vam dirigir-nos cap al refugi de Pradell per encarar-nos a la Tossa Plana de Lles, que de plana no en té res perquè vas trobant repetjons que enganyen, sembla que arribis a dalt i no. Sort que ja anava avisada perquè van baixar uns quants sants. Però en arribar a dalt i veure aquelles vistes fantàstiques em vaig sentir la més feliç del món. És la gràcia de la muntanya, la pateixes i la gaudeixes a parts iguals.

La baixada va ser una mica accidentada perquè volent fer una ruta circular, ens vam posar pel mig d’un torrent cobert de neu, i en alguns trams havíem de saltar pedres, en altres caminar amb la neu fins als genolls, i en algun cas enfonsar-te fins a mitja cuixa i no poder sortir fàcilment. Malgrat tot vam arribar sans i estalvis a baix, molt contents d’un cap de setmana amb neu i rialles.

Marxa de Tordera 2015

La Sara ens va avisar d’aquesta marxa, i en voler realitzar les inscripcions vaig veure que donaven les 8 del matí com a hora de sortida i les 10:30 pel tancament del control d’arribada. Els vaig escriure preguntant per què anomenen marxa popular a una cursa, no cal dir que 20 quilòmetres caminant no es fan en un parell d’hores. Van respondre dient que hi havia un error, l’hora de tancament era a les dues de la tarda. Allò era una altra cosa! Vaig avisar a la Lourdes per si es volien afegir.

Finalment en Joan va anar acompanyat de tres dones perquè en Pep va ser baixa de darrera hora. Com que la Sara estava lesionada i no podia córrer, vam anar tots quatre junts. Ens ho vam passar molt bé, i la boira ens va donar moments Instagram, com ho testimonia aquesta foto, gentilesa de la Lourdes.

La marxa no tenia un perfil molt exigent i vam completar el recorregut en 3 hores 35 minuts. La Sara ens va fer notar que anunciaven 21 quilòmetres i en realitat havien estat 19.

La botifarra boníssima, però el punt negatiu va ser el marcatge, estava molt ben senyalitzada però amb esprai. Esperem que sigui biodegradable, sinó s’han carregat el medi ambient i aquest recorregut de la marxa quedarà marcat pels segles dels segles.