Marxa de Dosrius 2015

Portàvem uns dies una mica piocs i no teníem clar si anar-hi, de fet en Joan va preferir quedar-se a casa però jo em vaig animar gràcies a la Lourdes. Necessitava natura.

A quarts de vuit del matí en Pep i la Lourdes em van recollir per fer turisme pel Maresme. Dosrius està ben a prop però no tenim tirada, i crec que continuarem així perquè allà hi ha un microclima gèlid com Vallgorguina. Sort que a les 8 ens vam posar a caminar i de seguida el desnivell positiu es va fer evident, almenys vam entrar en calor.

El recorregut és menys exigent que la Montaltrek i discorre per camins força amples, però no és cap crítica perquè ens va permetre xerrar sense descans, i va ser una marxa bonica que ens va descobrir indrets com un pou de glaç, i rememorar trams de la tristament desapareguda Tordera – Mataró, però a l’inrevés.

Les dues curiositats de la jornada les van protagonitzar una nena que en veure’ns va cridar: Mira! Caministes! Curiosa denominació. I per altra banda, un ciclista que al arribar al poble ens va preguntar si havíem fet la marxa curta. No, la llarga. I ens va engaltar: Sou unes màquines!

Tots tres ens vam quedar sorpresos perquè fer 19 km amb un desnivell positiu de 500 metres en 3 hores i mitja no ho considerem ser màquina, però què coi, la botifarra se’ns va posar encara millor ;-)

La cirereta del pastís va ser a la tarda quan vaig trobar a la Sara, neboda de la Lourdes i en Pep, també fan de les marxes, i vam fer intercanvi de números de telèfon. Quin perill, Sara, Lourdes i jo en contacte. Això promet ;-)

Montaltrek 2015

L'edició de 2014 se’ns va passar per alt perquè crèiem que es faria pel desembre, com l’any anterior, però va ser a l'octubre. Enguany vam estar alerta per les inscripcions.

A la sortida hi havia mig Arenys de Munt i mig Arenys de Mar, la majoria corredors, així que
nosaltres vam anar caminant amb la Lourdes i en Pep. Vaig fer campanya per fer equip a la Matagalls Montserrat, no és recomanable anar una o dues persones de nit, millor muntar un grup per ajudar-se mútuament a passar les hores, animar-se, xerrar. Van respondre que ells amb 30 - 40 quilòmetres en tenen de sobres, i la MM ni de conya. Vaja!

La propaganda assenyalava 18 Km però en realitat eren gairebé 20. Amb la Lourdes rèiem perquè recordàvem la Marxassa, si falten 10 és estar acabant, en canvi a la Montaltrek és la meitat del recorregut. Va ser una caminada agradable, tots quatre xerrant pels descosits. L'únic punt negatiu va ser el corriol Llembresku, setmanes abans l'havia trescat molt bé a la marxa d'Arenys de Munt, en canvi a la Montaltrek el vaig patir. No ho acabo d'entendre però no m'hi capficaré, al contrari, hi tornaré a veure què passa.

Després de 4 hores de pujades i baixades, vam arribar a la meta. Com s'agraeix la botifarra del final. 
Una bona matinal en bona companya però no tenim cap foto. Quin desastre, a veure si l'any que ve hi pensem...

Marxassa Montseny - Mataró 2015

L’any passat se’m va resistir per un principi de lesió al genoll i vaig ser prudent, em vaig quedar a casa dormint. Enguany el despertador va sonar a les 4 i escaig de la matinada. Terrible, és un dels moments en els quals em plantejo què coi fem. 

Vam estar de sort perquè en Joan va trobar aparcament molt a prop de la sortida dels autocars, que coincideix amb l’arribada de la marxa. No és qüestió de caminar de gratis anant a buscar el cotxe després de trescar durant més de 62 quilòmetres. Sí sí, 62, el meu rècord de distància, des del Montseny fins a Mataró.

L’autocar ens va deixar a Sant Martí del Montseny, una petita església que de dia deu ser molt bonica, però no podíem perdre el temps amb contemplacions, teníem per davant unes 15 hores de caminada. Frontal engegat i corriol avall a les 7 del matí. Cap a les 9 vam arribar a l’avituallament de l’esmorzar, era brutal, una varietat de dolç i salat que va ser providencial. Allà hi havia l’Imma, que havíem conegut a la conferència sobre els 30 anys de l’ascensió catalana a l’Everest. Ens va dir que després aniria cap a l’arribada a Sant Simó, li vaig respondre que hi arribaria encara que m’hagués d’arrossegar. Aquesta és l’actitud, va cridar ella.

Sort que la pujada més forta es fa al principi quan vas fresc, perquè a mesura que passen les hores costa fins i tot pujar una vorera. Estàvem contents, el dia acompanyava, ens sentíem bé físicament, i el perfil ens permetia xerrar, així que en un parell d’ocasions vam arribar a l’avituallament sense ni adonar-nos.

Recordàvem quan vam fer l’aperitiu a l’hora d’esmorzar dos anys enrere, en canvi aquest cop preníem el Martini a l’hora de dinar. És el que té caminar en lloc de córrer. De fet aquell tram anava molt lenta, portàvem 7 hores de caminada i encara faltava molt. Inflar-nos d’olives, galetes salades, fruits secs i regat amb un glop de vermut ens va revifar, vaig poder augmentar el ritme fins arribar a Vallgorguina, on dinàvem.

Després ens venia un tram de pujada i no les tenia totes, a mi que em donin desnivell positiu quan vaig fresca, sinó es fa pesat. Afortunadament l’amanida i la botifarra em va donar optimisme i força, però va arribar un moment que necessitava desconnectar el “modo subida”. Quan falta? No crec que falti massa. Ho hauries de saber, estem en terme municipal d’Arenys de Munt, vaig remugar. Malament, se’m començaven a creuar els cables. I la pujada es va acabar, “només” ens faltaven una vintena de quilòmetres de baixada còmoda.

Vam agrair el famós avituallament de la llimonada, 10 quilòmetres i la Marxassa seria nostra. Es començava a fer fosc, i a Sant Martí de Mata ens van rebre amb espelmes a les escales, un passadís il·luminat preciós. A partir d’allà les marques de la marxa eren reflectants. Perfecte, era el punt exacte on necessitàvem engegar els frontals i veure de lluny les marques ens ajudava molt a orientar-nos. Vam pensar en tota la gent de darrera que ja caminaven de fosc sense tenir les marques visibles, complicat pobres.

59 quilòmetres. Vaig enviar un missatge al Josep, que m’havia estat seguint tot el recorregut via whats. Allò era nostre, sentia pessigolles a l’estómac, però ja no estàvem per res, el president de l’Agrupe (ja li dèiem el Presi, dóna temps a intimar si el vas veient en els avituallaments) ens explicava el recorregut de la Marxeta, però amb prou feines l’escoltàvem, volíem acabar.

Sí! Riera de Sant Simó avall i fi. Ja ho teníem! No vaig tocar res de l’avituallament de l’arribada, em notava l’estómac regirat. Medalla, samarreta, abraçar l’Imma, la qual ens va fer una foto i cap a casa. Bé, arribar a casa és el que ens va costar més, perquè en baixar del cotxe a Arenys, les cames se’ns havien refredat i semblàvem Robocop. Sort que l’endemà no vam tenir molts cruiximents perquè havíem pres la precaució de fer estiraments a cada avituallament.

Quina alegria! Un altre repte assolit. L’eufòria em va durar 3 o 4 dies.

 Fem bona cara per haver estat 13 hores i mitja caminant durant 62 quilòmetres i mig, oi?

Vaig implorar al Joan que prou marxes llargues, el nostre màxim serien 50 quilòmetres, va estar d’acord. Però clar, en Josep i en Manaut a la feina no paren de provocar-me amb la Matagalls Montserrat de 82, i clar, un cop a la vida estaria bé... ;-)

Marxa d’Arenys de Munt 2015

L’any 2014 ens vam quedar sense Marxa perquè va ploure i es va anul·lar, tot i que a les 9 del matí feia un sol impressionant, la llei de Murphy és implacable. Vam acabar buscant bolets amb la Sílvia i en Francesc...

Enguany han canviat moltes coses perquè és el primer cop que els grans del Grup de Muntanya han passat el relleu als joves, i com que bàsicament se n’han ocupat els "runners", han mantingut la marxa curta de 13 quilòmetres però s’han petat la de 22 i l’han transformat en una trail de 32, tot i que van incorporar una opció de 26 perquè la gent es va queixar.

Tots els que érem participants passàvem a primera línia en l’organització, però a mi m’interessava continuar fent la marxa perquè necessito entrenar per la Marxassa, així que em vaig apuntar a la trail, tot i ser conscient que tindria feina en arribar abans de les 6 hores i mitja que donaven perquè jo no sóc corredora. Però no era molt greu si comptàvem que en Joan i en Torrentet eren les escombres de la trail ;-)

Estava molt il·lusionada i això em va salvar, perquè les cares d'alguns membres del Grup quan els deia que estava apuntada a la trail, tirava enrere a qualsevol. La clau era trobar la família Roig, amb els quals havíem coincidit a la Tordera - Mataró i procurar mantenir el seu ritme. Segur que amb ells faria 32 quilòmetres en menys de 6 hores i mitja. Són uns cracks. L'Esteve fa la Matagalls - Montserrat sense despentinar-se i després treu a passejar el gos un parell d'hores. Atenció, té 76 anys i la MM són 82 quilòmetres. Poca broma.

Amb la Lourdes, la filla de l'Esteve, vam anar plegades tot el camí, tenim ritmes similars i anàvem molt còmodes caminant a les pujades, i trotant a les baixades. L'Esteve, uns metres més enrere, ens deixava fer, però si veia que baixàvem el ritme perquè xerrant ens despistàvem, passava a davant i ens pressionava. Ells s'havien plantejat fer la de 26 perquè volien arribar d'hora a casa, jo volia fer la de 32, tampoc tenia cap pressa perquè havia d'esperar en Joan, però no veia clar poder aguantar aquell ritme.

En arribar a l'avituallament on havia de decidir-me, hi havia l'Albert i em va dir que anés de cara als 32 perquè em veia molt fresca (que li expliquin als meus quàdriceps i als cruiximents durant dos dies) i el recorregut era molt bonic. Més bonic encara? Li vaig fer cas i em vaig acomiadar de la família Roig. Molta estona vaig anar sola pel bosc, era una sensació estranya però agradable, anava tranquil·la perquè el camí estava ben marcat. A les baixades vaig córrer, aquells corriols ho permetien, afortunadament, perquè s'acostava l'hora de tall. Finalment vaig arribar 15 minuts abans. Repte assolit!

Quina marxa més fantàstica! Exigent però preciosa, el terreny perfecte perquè havia plogut el dia abans i no relliscava. L'organització, com un rellotge, s'ho van currar molt. I què dir dels controls de pas? No té preu trobar-se amics pel camí, la Sílvia, en Francesc, en Marçal, l'Albert... I esperar amb ànsia que arribi l'escombra :-) 

Genial, la millor marxa que he fet mai.

Ah, que no escombri tant cap a casa? Bé, d'acord, alguna cosa a criticar: els avituallaments justets, no sé perquè s'entesten a donar meló si és indigest, i unes galetes a Collsacreu s'haurien agraït molt, sort que jo duia barretes. I la samarreta és molt lletja, rosa vermellós amb una franja groga que sembla la bandera d'Espanya per molt que hi hagi una petita estelada, i evidentment de tallatge masculí, no fos cas que en alguna marxa se'ls acudís de pensar en les dones. Però com que la samarreta no me la penso posar, i jo a la motxilleta ja portava els meus reforços, em quedo amb el record que m'ho vaig passar molt bé, i que els corriols del terme municipal d'Arenys de Munt són una meravella.

Ara ve el compte enrere per la Marxassa. Ai ai ai...

El cim més alt del país dels Pirineus

Qui més qui menys ha voltat les botigues d’Andorra, però les seves muntanyes no les trepitja massa gent si no és per esquiar. La clara mostra és que el centre d’Andorra la Vella estava farcit de persones i el cim del Comapedrosa era un oasi de pau, o gairebé.

Darrerament havíem coronat cims d’aproximació llarga, que suposaven unes 12 hores d’excursió, i en veure que aquest implicava un total de 7 o 8 hores, anàvem refiats. Error. Cal estudiar el perfil. Havíem de salvar 1.400 metres de desnivell positiu en només 7 quilòmetres, amb l’agreujant que en el tram final hi ha diversos repetjons que et fan creure que arribes al cim i menteixen descaradament.

Un cop arribats a l’estació d’esquí d’Arinsal, a mà dreta i ha un túnel que cal creuar i es pot aparcar en el primer carrer, també de la dreta. Al final s’inicia la ruta fins els 2.942 metres del cim. Realment no té pèrdua perquè està molt ben marcat pel GR11 i punts grocs, i a partir de l’Estany Negre només els punts.

 Els primers 700 metres de desnivell fins arribar al refugi del Comapedrosa els vam cobrir en una hora i mitja, i els segons en dues hores i quart. Les ressenyes expliquen que les vistes del cim estant són fantàstiques, es divisa l’Aneto, la Pica i un llarg etcètera, però nosaltres no vam tenir aquesta recompensa, estava totalment emboirat. Així que ens vam menjar el nostre plat de pasta amb pocs al·licients, No devien pensar el mateix uns olotins que també acabaven de fer cim, ens vam endur la sorpresa que un d’ells portava una càmera de filmar petita, subjectada amb un pal de “selfie” i ens la va passejar per sobre la nostra carmanyola, talment com un dron. Sort que ens va donar per riure.

Per baixar només cal desfer el camí i no embolicar-se perquè diuen que hi ha una tartera poc recomanable. Em va agradar molt descobrir l'altra faceta d'Andorra, ara tinc ganes de visitar la Vall del Madriu, els llacs de Pessons i altres indrets del país dels Pirineus, sense oblidar la visita obligada a Viladomat esports, clar ;-)