Marxassa Montseny - Mataró 2015

L’any passat se’m va resistir per un principi de lesió al genoll i vaig ser prudent, em vaig quedar a casa dormint. Enguany el despertador va sonar a les 4 i escaig de la matinada. Terrible, és un dels moments en els quals em plantejo què coi fem. 

Vam estar de sort perquè en Joan va trobar aparcament molt a prop de la sortida dels autocars, que coincideix amb l’arribada de la marxa. No és qüestió de caminar de gratis anant a buscar el cotxe després de trescar durant més de 62 quilòmetres. Sí sí, 62, el meu rècord de distància, des del Montseny fins a Mataró.

L’autocar ens va deixar a Sant Martí del Montseny, una petita església que de dia deu ser molt bonica, però no podíem perdre el temps amb contemplacions, teníem per davant unes 15 hores de caminada. Frontal engegat i corriol avall a les 7 del matí. Cap a les 9 vam arribar a l’avituallament de l’esmorzar, era brutal, una varietat de dolç i salat que va ser providencial. Allà hi havia l’Imma, que havíem conegut a la conferència sobre els 30 anys de l’ascensió catalana a l’Everest. Ens va dir que després aniria cap a l’arribada a Sant Simó, li vaig respondre que hi arribaria encara que m’hagués d’arrossegar. Aquesta és l’actitud, va cridar ella.

Sort que la pujada més forta es fa al principi quan vas fresc, perquè a mesura que passen les hores costa fins i tot pujar una vorera. Estàvem contents, el dia acompanyava, ens sentíem bé físicament, i el perfil ens permetia xerrar, així que en un parell d’ocasions vam arribar a l’avituallament sense ni adonar-nos.

Recordàvem quan vam fer l’aperitiu a l’hora d’esmorzar dos anys enrere, en canvi aquest cop preníem el Martini a l’hora de dinar. És el que té caminar en lloc de córrer. De fet aquell tram anava molt lenta, portàvem 7 hores de caminada i encara faltava molt. Inflar-nos d’olives, galetes salades, fruits secs i regat amb un glop de vermut ens va revifar, vaig poder augmentar el ritme fins arribar a Vallgorguina, on dinàvem.

Després ens venia un tram de pujada i no les tenia totes, a mi que em donin desnivell positiu quan vaig fresca, sinó es fa pesat. Afortunadament l’amanida i la botifarra em va donar optimisme i força, però va arribar un moment que necessitava desconnectar el “modo subida”. Quan falta? No crec que falti massa. Ho hauries de saber, estem en terme municipal d’Arenys de Munt, vaig remugar. Malament, se’m començaven a creuar els cables. I la pujada es va acabar, “només” ens faltaven una vintena de quilòmetres de baixada còmoda.

Vam agrair el famós avituallament de la llimonada, 10 quilòmetres i la Marxassa seria nostra. Es començava a fer fosc, i a Sant Martí de Mata ens van rebre amb espelmes a les escales, un passadís il·luminat preciós. A partir d’allà les marques de la marxa eren reflectants. Perfecte, era el punt exacte on necessitàvem engegar els frontals i veure de lluny les marques ens ajudava molt a orientar-nos. Vam pensar en tota la gent de darrera que ja caminaven de fosc sense tenir les marques visibles, complicat pobres.

59 quilòmetres. Vaig enviar un missatge al Josep, que m’havia estat seguint tot el recorregut via whats. Allò era nostre, sentia pessigolles a l’estómac, però ja no estàvem per res, el president de l’Agrupe (ja li dèiem el Presi, dóna temps a intimar si el vas veient en els avituallaments) ens explicava el recorregut de la Marxeta, però amb prou feines l’escoltàvem, volíem acabar.

Sí! Riera de Sant Simó avall i fi. Ja ho teníem! No vaig tocar res de l’avituallament de l’arribada, em notava l’estómac regirat. Medalla, samarreta, abraçar l’Imma, la qual ens va fer una foto i cap a casa. Bé, arribar a casa és el que ens va costar més, perquè en baixar del cotxe a Arenys, les cames se’ns havien refredat i semblàvem Robocop. Sort que l’endemà no vam tenir molts cruiximents perquè havíem pres la precaució de fer estiraments a cada avituallament.

Quina alegria! Un altre repte assolit. L’eufòria em va durar 3 o 4 dies.

 Fem bona cara per haver estat 13 hores i mitja caminant durant 62 quilòmetres i mig, oi?

Vaig implorar al Joan que prou marxes llargues, el nostre màxim serien 50 quilòmetres, va estar d’acord. Però clar, en Josep i en Manaut a la feina no paren de provocar-me amb la Matagalls Montserrat de 82, i clar, un cop a la vida estaria bé... ;-)