Marxa d’Arenys de Munt 2015

L’any 2014 ens vam quedar sense Marxa perquè va ploure i es va anul·lar, tot i que a les 9 del matí feia un sol impressionant, la llei de Murphy és implacable. Vam acabar buscant bolets amb la Sílvia i en Francesc...

Enguany han canviat moltes coses perquè és el primer cop que els grans del Grup de Muntanya han passat el relleu als joves, i com que bàsicament se n’han ocupat els "runners", han mantingut la marxa curta de 13 quilòmetres però s’han petat la de 22 i l’han transformat en una trail de 32, tot i que van incorporar una opció de 26 perquè la gent es va queixar.

Tots els que érem participants passàvem a primera línia en l’organització, però a mi m’interessava continuar fent la marxa perquè necessito entrenar per la Marxassa, així que em vaig apuntar a la trail, tot i ser conscient que tindria feina en arribar abans de les 6 hores i mitja que donaven perquè jo no sóc corredora. Però no era molt greu si comptàvem que en Joan i en Torrentet eren les escombres de la trail ;-)

Estava molt il·lusionada i això em va salvar, perquè les cares d'alguns membres del Grup quan els deia que estava apuntada a la trail, tirava enrere a qualsevol. La clau era trobar la família Roig, amb els quals havíem coincidit a la Tordera - Mataró i procurar mantenir el seu ritme. Segur que amb ells faria 32 quilòmetres en menys de 6 hores i mitja. Són uns cracks. L'Esteve fa la Matagalls - Montserrat sense despentinar-se i després treu a passejar el gos un parell d'hores. Atenció, té 76 anys i la MM són 82 quilòmetres. Poca broma.

Amb la Lourdes, la filla de l'Esteve, vam anar plegades tot el camí, tenim ritmes similars i anàvem molt còmodes caminant a les pujades, i trotant a les baixades. L'Esteve, uns metres més enrere, ens deixava fer, però si veia que baixàvem el ritme perquè xerrant ens despistàvem, passava a davant i ens pressionava. Ells s'havien plantejat fer la de 26 perquè volien arribar d'hora a casa, jo volia fer la de 32, tampoc tenia cap pressa perquè havia d'esperar en Joan, però no veia clar poder aguantar aquell ritme.

En arribar a l'avituallament on havia de decidir-me, hi havia l'Albert i em va dir que anés de cara als 32 perquè em veia molt fresca (que li expliquin als meus quàdriceps i als cruiximents durant dos dies) i el recorregut era molt bonic. Més bonic encara? Li vaig fer cas i em vaig acomiadar de la família Roig. Molta estona vaig anar sola pel bosc, era una sensació estranya però agradable, anava tranquil·la perquè el camí estava ben marcat. A les baixades vaig córrer, aquells corriols ho permetien, afortunadament, perquè s'acostava l'hora de tall. Finalment vaig arribar 15 minuts abans. Repte assolit!

Quina marxa més fantàstica! Exigent però preciosa, el terreny perfecte perquè havia plogut el dia abans i no relliscava. L'organització, com un rellotge, s'ho van currar molt. I què dir dels controls de pas? No té preu trobar-se amics pel camí, la Sílvia, en Francesc, en Marçal, l'Albert... I esperar amb ànsia que arribi l'escombra :-) 

Genial, la millor marxa que he fet mai.

Ah, que no escombri tant cap a casa? Bé, d'acord, alguna cosa a criticar: els avituallaments justets, no sé perquè s'entesten a donar meló si és indigest, i unes galetes a Collsacreu s'haurien agraït molt, sort que jo duia barretes. I la samarreta és molt lletja, rosa vermellós amb una franja groga que sembla la bandera d'Espanya per molt que hi hagi una petita estelada, i evidentment de tallatge masculí, no fos cas que en alguna marxa se'ls acudís de pensar en les dones. Però com que la samarreta no me la penso posar, i jo a la motxilleta ja portava els meus reforços, em quedo amb el record que m'ho vaig passar molt bé, i que els corriols del terme municipal d'Arenys de Munt són una meravella.

Ara ve el compte enrere per la Marxassa. Ai ai ai...