L’any passat estàvem molt actius caminant, i fins i tot
corrent, en diverses marxes populars, però enguany poca cosa. El detonant per a
desvetllar-nos ha estat apuntar-nos a la travessa Carros de foc. És dura i cal
entrenar, ens ho hem pres al peu de la lletra, massa i tot...
Aprofitant que aquest juny ha ofert el dia de la Pasqua
granada i el pont de Sant Joan, hem marxat dos caps de setmana al Pirineu
Aragonès a coronar cims de més de 3.000 metres. Objectiu: les dues Forquetas de
Eriste i els tres Clarabides.
La planificació va ser molt similar, es tractava de
marxar dissabte al matí, no molt d’hora però sense que se’ns enganxessin els
llençols, per tal de dinar en horari europeu abans de deixar els cotxes i
començar la ruta. No és una gran idea caminar quan el sol es fa notar de
valent, però teníem el consol dels rierols que ens acompanyaven en molts trams,
fins arribar al refugi. Diumenge era dur perquè fèiem cim, baixàvem fins el
refugi per acabar de recollir les coses, continuàvem cap als cotxes i després
cap a casa. Arribàvem pràcticament a mitjanit, però sent festiu l’endemà
aleshores sí ens podíem enganxar als llençols sense cap problema.
El cap de setmana de les “Forquetas” no vam poder deixar
els cotxes a la cascada d’Espigantosa perquè la pista estava tallada per un esllavissament,
així que vam començar des del poble d’Eriste.
En menys de tres hores vam arribar al refugi Ángel Orús,
també conegut com Forcau, on vam celebrar l’aniversari de la Sílvia bevent unes
ampolles de cava que havien traginat per sorpresa.
L’endemà a les 6 del matí vam començar a caminar, al cap
de mitja hora ja vam trobar neu però es podia passar sense grampons, fins arribar
a la Canal Fonda, on vam preferir ser prudents. Allà vaig fer la meva estrena
en portar piolet a la mà enlloc de carretejar-lo i prou. Un cop arribats al
coll ja ens vam poder descalçar els grampons, però calia grimpar fins arribar
al cim. Carregant la motxilla es feia molt pesat i hi havia algun tram una mica
aeri, però vam coronar el primer cim sense incidències.
El segon va ser més
fàcil perquè vam deixar les motxilles agrupades en un punt, ja que havíem de
tornar a passar per allà mateix.
A la baixada, tornant per la mateixa canal, vaig fer la
meva estrena definitiva de piolet clavant-lo a terra perquè anava avall a causa
del fort pendent. Si no m’hagués aturat el piolet, ho hauria fet en Joan, que
en sentir que patinava se’m va llençar a sobre per aturar-me. El meu heroi ... :-)
Després de més de 9 hores vam arribar als cotxes, prèvia
remullada al riu, els tres més valents. Cansats però contents.
El cap de setmana dels “Clarabides” vam poder aparcar on
volíem però francament no ens estalviàvem massa camí. Afortunadament la pujada
al refugi d’Estós no superava les dues hores.
L’endemà al matí vam començar a les 7 perquè el guarda es
va adormir i no va aparèixer per donar-nos l’esmorzar. Aviat vam suar de valent
perquè el desglaç feia gairebé impracticable seguir pel camí que travessava el
torrent diverses vegades, i ens vam haver d’enfilar pel dret per evitar riscos
innecessaris. Quan vam arribar a l’Ibón Superior de Gías jo m’estava plantejant
si continuar, però una dosi de glucosport, de tossuderia meva i d’ànims d’en
Joan, em van impulsar a seguir amunt.
La meva cara és un poema quan vaig molt cansada o quan
estic satisfeta de la gesta.
Trobeu les set
diferències? ;-)
Va ser molt divertit perquè al cim vam trobar gent del
maresme que amb coneguts comuns, és tan petit el món...
Un cop a dalt, coronar els altres dos Clarabides ja no
ens va suposar cap problema, però vam desistir d’intentar el Gías, encara ens
quedava tota la baixada i superar un bon pendent amb neu.
Arribàvem al cotxe després d’unes 11 hores de ruta,
comptant que en el refugi vam fer una bona aturada per dinar i recuperar
forces. També cansats però contents.
Com a colofó, trobo molt fort que els llibres d’alpinisme qualifiquin aquests
cims de fàcils, sense dificultat. Ho justifiquen dient que no són molt tècnics
perquè no cal encordar-se. D’acord, però no els pot fer qualsevol persona
(prohibit qui pateixi de vertigen), i menys ara, que en Killian Jornet ha posat
la muntanya a l’abast de tothom, la gent es creuen capacitats de fer alpinisme
sense prendre les mesures pertinents i equipar-se com cal. Sobretot precaució.
Jo estic molt orgullosa de poder anar a la muntanya tan
ben acompanyada de persones que saben el que es fan, i amb una qualitat humana
fora de mida, i també d’haver assolit fites que mai m’hauria pogut imaginar.
