Les
previsions meteorològiques pel cap de setmana eren immillorables i enguany gaudiríem de tot l’esplendor de
la marxa, no pas com l'any passat que van haver de descafeïnar el recorregut.
Anàvem molt justos de temps així que vam prendre l’autopista per arribar abans. Encara no m'ho explico però vam tenir la gran sort d'aparcar a la primera a prop del village, on en Christian i la Montse ens
esperaven. Com que ja havien disparat el tret de sortida per a caminadors, en
Joan i jo ens vam limitar a agafar un tros de coca i començar la marxa, això sí, tots quatre
menjant i xerrant.
Mira que vaig estiuejar anys a Cabrils i no tenia ni idea
dels corriols i paisatges tan bonics que podia trobar a les rodalies. Ens va
agradar molt pujar al castell de Burriac, que fou la primera excursió que vam
fer plegats en Joan i jo amb un grupet quan encara no sortíem junts.
Se'ns van fer pesades les cues de gent
que es formaven en llocs especialment estrets, i també el grup de noies que
portaven els gossos deslligats, els quals et passaven com una fletxa pel costat amb
risc de fer-te relliscar i caure. No parlem de la contaminació acústica quan cridaven els animals: Bruna, Laika, Atxuri!! Sort que la Montse duia la Paquita lligada.
La Isa tenia raó, és una caminada trencacames però
divertida. Mireu quin perfil més dentat.
Eren uns 1.150 metres de desnivell positiu en només 18
quilòmetres. Vam trigar 4 hores 45 minuts comptant els avituallaments on ens ho
vam agafar amb calma. Cal destacar, i d’aquí el nom del post, que aquesta marxa
estava molt ben senyalitzada, impossible perdre’s, cada pocs metres hi havia una cinta, fins i tot 4 o 5 en un mateix lloc. Fèiem la conya que eren
cordes de campanar i tocàvem les campanes.
La veritat és que vam acabar amb les cames cansades però
la botifarra del final reanima, i l’ibuprofeno de la nit pel dolor de cadera
també.
Gran matinal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada