Senders 1714: Jorba – Prats de Rei

Inaugurem la segona i darrera temporada de Senders de 1714, que s’inicia a Jorba i clou a Gòsol, passant per La Seu d’Urgell.

Com que les temperatures eren baixes i feia vent, vam anar a l’idea, era l’única manera d’entrar en calor, tot i que val a dir que ens va fer un dia bonic, fred i ventós però bonic.

Vam ascendir al Puig de Sant Miquel, un del llistat de 100 cims de la FEEC, i després travessar bona part del Parc eòlic de la Serra de Rubió. Era curiós veure els molins de vent, tant petits vistos des de l’autovia, en canvi són gegants de sota estant. El soroll que emeten és molt particular, sembla una piulada d’ocell. El primer fa gràcia, el segon no tant, i després ja estàs fart de veure molins i pista. És el que tenen les primeres etapes, fins que no et vas atansant a la muntanya els paisatges no entusiasmen. Sort que el dinar a l’ermita de Sant Martí de Massana i molt especialment la visita a la Torre Manresana, van dissipar aquestes consideracions.

100 cims: tancament del 2016

Els companys de 100 cims del CESC marxaven cap als Ports de Besseit i nosaltres, amb la ressaca dels Pastorets, no podíem pas llevar-nos abans de les cinc del matí, així que vam optar per coronar uns cims més propers i senzills.

L’Izmet treballava, així que amb la Mònica vam anar cap a Osor per tal d’arribar a Sant Benet des de la Mare de Déu del Coll. Només calia seguir un sender de petit recorregut, però no et podies despistar xerrant en els creuaments de pista, s’havia d’estar a l’aguait de la continuació del camí. No va ser gens complicat arribar a la creu erigida dalt, va ser més difícil fer-nos les fotos sense ganyotes a causa del sol.

Les vistes eren boniques i no feia gens de fred, així que hi vam estar una bona estona. Després es tractava de desfer camí, tant caminant com amb el cotxe, fins arribar a una desviació que ens encaminava cap al Castell de Montsoriu, la nostra propera fita. A dalt vam dinar tot prenent el sol.

Està clar que pot ser una excursió matinal i s’arriba a casa per dinar, però ens ho vam agafar en calma perquè vam quedar a les nou, i dalt els cims ens vam entretenir gaudint del dia.

Al vespre fent el recompte de cims, vaig comprovar que en portava 46 i em vaig proposar acabar l’any amb 50, la meitat del repte. Així que l’endemà com que havíem de fer encàrrecs per Calella i Pineda, ja ens vam dirigir cap a Montbarbat, passat Tordera. Vam deixar el cotxe on s’acaba l’asfalt i comença la pista, el camí no té cap pèrdua, el poblat ibèric de Montbarbat està molt ben senyalitzat, i al cap de menys de 10 minuts de caminar ja hi érem. El meu primer cim amb texans.

Les vistes a mar i al Montseny molt interessants, però el cim en sí és lletjot, sort del poblat ibèric.

Se’m tirava el Cap d’any a sobre, així que "in extemis" vam coronar el Turó d’en Galzeran, presidit per una torre de guaita, i el Puigcastellar, amb assentament ibèric inclòs.

Per ambdós es trigava uns 25 minuts del cotxe al cim, i de dalt es divisaven unes esplèndides vistes de la ciutat de Barcelona...Aclareixo que els punts suspensius indiquen ironia.

Per sort la nostra propera destinació era el Berguedà perquè la darrera nit de l’any la passàvem al refugi de Rebost, però el dissabte 31 era de bon aprofitar, així que el 30 hi vam dormir anar per tal d’anar al Puigllançada i a Sant Marc de Brocà. 

El cotxe el vam deixar a Coll de Pal i en 55 minuts coronàvem el Puigllançada sense necessitat de grampons. 

Després vam aparcar prop del refugi de Rebost, i seguint GR i després PR arribàvem a Sant Marc de Brocà, on vam trobar les restes d’una ermita que devia ser molt bonica en la seva època d’esplendor. Comptant la pujada i baixada per un tram de la Canal Mala, la segona excursió la completàvem en menys de 3 hores.

Allò sí que van ser dues excursions fantàstiques, només cal mirar les fotografies.

Una manera ideal per tancar l’any 2016, bones excursions, millor companyia i 51 cims assolits del repte dels 100 cims de la FEEC.

Senders 1714: Bagà - Gòsol

Darrera etapa de la primera temporada. Ni que fos una sèrie de televisió..., però igual que en la ficció, el final ha estat apoteòsic. Meteorològicament parlant vam tenir pluja, neu, sol, boira...per triar i remenar. Dues setmanes enrere no hi havia gota de neu però nosaltres en vàrem trepitjar una bona estona, així va fer que un recorregut que discorria per molta pista, i en circumstàncies normals potser no ens hauria entusiasmat, es va convertir en una de les etapes més boniques de la temporada, era talment com estar immersos en un pessebre vivent a gran escala.

El fi de festa va ser molt emotiu perquè era l’aniversari d’en Carles, el presi, i la Teresa li va portar un pastís per bufar les espelmes, a banda tothom duia gormanderies per celebrar l’acabament de les 10 primeres etapes, per tant vam berenar per sobre de les nostres possibilitats. La cirereta del pastís, i mai més ben dit, va ser l’entrega de premis pels fidels caminadors que han vingut a totes les etapes. En Joan i jo les hem fet, però oficialment només ens en consten 7, ja que dues les vam fer pel nostre compte perquè no podíem anar el dia marcat al calendari del CESC, i l’altra vam anar a la prèvia amb l’Izmet i la Mònica, als quals vull felicitar per la seva dedicació, humanitat i companyia. És molt gratificant l’evolució de caps de la secció de senders a amics i pirates de muntanya. ;-)

100 cims: Turó de l’Escletxa i Puigsoler

El temps no pintava molt bé, així que millor optar per la baixa muntanya, en concret, una excursió per la comarca del Bages amb l’Izmet i la Mònica.

Com ja sabeu, el Bages no es caracteritza per tenir uns desnivells molt acusats, de fet la denominació d’origen dels vins de la zona és anomenada Pla del Bages, així que els dos cims els vam assolir sense dificultat...

...sempre amb el bon guiatge de l’Izmet, el qual portava 99 cims del repte dels 100 cims de la FEEC. Mig en broma, mig seriosament, va dir que tothom es planteja acabar el repte amb una muntanya emblemàtica, molt alta...i que seria divertit finalitzar amb el turó de Montgat, amb 40 metres escassos sobre el nivell del mar. Em va semblar una idea molt original, i com que anàvem bé de temps vam marxar cap al Maresme, i sí, el 26 de novembre de 2016 va coronar el seu cim número 100.

Ara la següent és la Mònica, que en porta 80. M’agradarà acompanyar-la també en la seva gesta.

Rupit Taradell 2016

Diverses persones ens havien recomanat aquesta marxa de 43 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell acumulat. Si comptem que la setmana anterior havíem fet el mateix desnivell en la meitat de quilòmetres, aquesta es presentava força plana, i molt bonica.

Molta mandra de llevar-nos d’hora però il·lusió de saber que gaudiríem els paisatges mentre el temps ens respectés.

Per variar vam haver de fer cua per pujar al bus, sort que no feia un fred gèlid, a part, ens vam divertir amb l’espectacle que ens va oferir un conductor de bus, que fent marxa enrere de poc es va carregar un fanal del carrer, i va deixar destrossat l’extrem del para xoc. En fi...

Realment era molt bonic, la vista dels cingles de Tavertet, la baixada en picat cap a la presa del pantà de Sau. Quants records, la meva primera travessa va ser amb 14 anys per tota aquesta zona de les Guilleries...

En aquesta ocasió vam subestimar la marxa, però vam trigar 10 hores en acabar-la, tela... La veritat és que tenia ganes d’arribar a casa, i fer marxes el diumenge no és bona idea perquè no descanses prou encara que arribis a les 6 de la tarda. T’has llevat a les 4, has caminat moltes hores i l’endemà has de donar-ho tot a la feina. Sort de la dessuadora que ens van regalar, m’agrada i s’allunya de les originals samarretes que sempre obsequien.

Senders 1714: Fonts del Llobregat – Bagà

Altra vegada ens va tocar anar sols a fer la ruta, les obligacions familiars ens van impedir unir-nos als companys del CESC. I la logística no era complicada però sí esgotadora. Dissabte ens vam llevar a les quatre del matí per arribar a Bagà abans de les set, hora en què passava l’autocar que ens deixaria a Castellar de N’Hug. No les teníem totes perquè no semblava un bus comercial, al contrari, em van demanar que el dia abans truqués per confirmar el nostre trajecte. Per telèfon semblava molt agradable, però quan els minuts anaven passant i no arribava el senyor d’Autocars Mir, ens vèiem anul·lant l’excursió. Aleshores va arribar en Pau, un senyor encantador que ens va deixar al punt de sortida del recorregut i ens va deixar el seu número de telèfon per si teníem alguna urgència.

Poc abans de les vuit del matí començàvem a caminar, sabíem que no seria un camí de roses, el desnivell acumulat superava els 3.000 metres, però el que desconeixíem era la bellesa dels paisatges que ens esperaven. En un moment donat, en arribar dalt d’un coll i fer un canvi de rasant, se’ns va aparèixer el Pedraforca, imponent i emblemàtic, inconscientment vaig començar a cridar de goig: El Pedra, el Pedra!

Més endavant, en el mirador dels Orris, vam gaudir de les espectaculars vistes de la Tossa d’Alp, les Penyes Altes, el Comabona i el Pedraforca, tots trepitjats per nosaltres excepte el Comabona, el qual està pendent. Menys el Pedra, van ser enfilats durant la travessa de Cavalls del vent, però en aquesta ocasió, des del mirador, vèiem la cara oposada del Moixeró, la que no coneixíem. Brutal també.

La baixada era pedregosa i llarga, es va fer una mica pesat, la sort és que vam arribar a Bagà cap a dos quarts de cinc de la tarda, encara de dia. Cansats però contents d’haver gaudit d’uns boscos fantàstics.

La cirereta del pastís la va posar la ruta turística pel poble amb la Carme com amfitriona.