Durant
el cap de setmana del 9 i 10 de juliol m’he saltat la festa major d'Arenys per
tal d’anar al Memorial del CESC, he canviat mar per muntanya. Em feia pena,
però sabia que serien uns dies especials que no em podia perdre. Així ha estat.
Divendres
sortint de treballar vam agafar el cotxe per anar cap l’Hotel Turmo de
Labuerda, un dels principals centres d’operacions del CESC, i a les 9 de la nit
estàvem entaulats. Calia agafar forces per la jornada de l’endemà.
Dissabte
el despertador va sonar a les terribles 5 del matí, però teníem més d’una hora
de cotxe fins arribar al punt d’inici de la ruta. En veure la bellesa del
paisatge que ens esperava, la son va anar marxant, i quan el desnivell es va
començar a fer evident, el desvetllament ja era total.
Després
de la parada per esmorzar, ja va ser qüestió de calçar-nos els grampons per tal
de creuar una placa de neu amb una pendent força pronunciada, afortunadament
sense incidents, fins a l’hora de treure’ns els grampons en un terreny de fàcil
esllavissada. Jo estava asseguda en una roca i em van caure tot de pedres a
sobre, provocats pel moviment de la gent, amb la mala fortuna que una de grossa
em va fer mal al colze. La veritat és que em vaig espantar. Un cop refeta de
l’ensurt vam seguir amunt.
L’arribada
al cim va ser bonica perquè amb en Joan ens vam fer un petó que el Mauro va
immortalitzar en una fotografia, i la gent ens va aplaudir.
Però
el més emotiu va ser l’arribada d’en Jaume. Tots ens vam aixecar a aplaudir, i
les ulleres de sol van tapar moltes llàgrimes. Vuit anys enrere en Jaume havia
tingut un greu accident pujant el mateix cim, l’Estaragne, i es va témer per la seva cama. Però la seva força de voluntat i el seu
amor per la muntanya, han permès que finalment coronés el cim que li havia
quedat pendent. Se’m posa la pell de gallina escrivint.
Uns
quants van optar per acostar-se a coronar els Campbieil, però la majoria vam
preferir descendir. La pala de neu que s’havia de creuar i la llosa llisa no
feia massa bona espina. En el meu cas ja havia cobert la dosi d’emocions fortes
de la jornada i no volia més sorpreses. Sabia que les aparences sempre enganyen
a la muntanya, i potser no era tan com semblava, però millor no arriscar. Amb
en Joan vam estar contents de la decisió presa, malgrat ens confirmessin més
tard que semblava més amenaçador del que era realment.
Nosaltres
vam anar baixant, amb pràctica de piolet inclosa. Tinc la innata capacitat de
relliscar, deu ser que de petita m’agradava el patinatge artístic. A l’hora de
dinar ens vam relaxar, amb migdiada inclosa. Vam continuar baixant, i el pantà
Cap de Long ens regalava unes vistes fantàstiques amb el contrast del seu blau,
el del cel, el verd de la vegetació, el blanc de la neu i el marró de la terra.
Els nostres ulls s’alimentaven de bellesa.
En
un moment donat vaig veure un racó que permetia accés fàcil dins el llac, i un
blau que em cridava. Com que la Mònica també és fan de banyar-se, li vaig anar
a comentar. Al final uns quants ens vam animar a fer una remullada.
Molt
bona manera de cloure la sortida, i no parlem del sopar. Ideal per refer-nos.
L’endemà
vam poder dormir més, i una corrua de gairebé 20 cotxes vam anar cap al parc
natural de Guara, per tal de fer una caminada amb remuntada del riu Vero. Allà,
fins i tot l’Izmet es va banyar.
Ens ho vam passar molt bé, tot i que una pedra
em va deixar el genoll marcat. Caram, quin cap de setmana, vaig tornar marcada
per les pedres i pel sol, però el que m’ha quedat més marcat és el cor. És
fantàstic compartir amb gent tan maca l’activitat que més ens agrada.
