Marxa de Tordera 2015

La Sara ens va avisar d’aquesta marxa, i en voler realitzar les inscripcions vaig veure que donaven les 8 del matí com a hora de sortida i les 10:30 pel tancament del control d’arribada. Els vaig escriure preguntant per què anomenen marxa popular a una cursa, no cal dir que 20 quilòmetres caminant no es fan en un parell d’hores. Van respondre dient que hi havia un error, l’hora de tancament era a les dues de la tarda. Allò era una altra cosa! Vaig avisar a la Lourdes per si es volien afegir.

Finalment en Joan va anar acompanyat de tres dones perquè en Pep va ser baixa de darrera hora. Com que la Sara estava lesionada i no podia córrer, vam anar tots quatre junts. Ens ho vam passar molt bé, i la boira ens va donar moments Instagram, com ho testimonia aquesta foto, gentilesa de la Lourdes.

La marxa no tenia un perfil molt exigent i vam completar el recorregut en 3 hores 35 minuts. La Sara ens va fer notar que anunciaven 21 quilòmetres i en realitat havien estat 19.

La botifarra boníssima, però el punt negatiu va ser el marcatge, estava molt ben senyalitzada però amb esprai. Esperem que sigui biodegradable, sinó s’han carregat el medi ambient i aquest recorregut de la marxa quedarà marcat pels segles dels segles.

Matagalls – Granollers 2015

Com que encara no està clar si ens apuntarem a la Matagalls – Montserrat, de moment ens quedem amb la Matagalls – Granollers per anar fent boca. Moltes marxes són omnipresents durant part del recorregut perquè visualitzes els trams de la Travessa del Montseny, divises la muntanya de Montserrat al fons i ets conscient de tot el que falta per completar la MM. En fi, millor no pensar-hi.

Els organitzadors de la Marxassa ho tenen molt ben muntat perquè assignen els autocars a priori, però ni els de la Viladrau – La Garriga, ni els de la Matagalls – Granollers ho gestionen bé perquè has d’estar gelant-te de fred a les cinc del matí, fent cua a mesura que es van omplint els autocars.

Posats a criticar, en el penjoll on segellen a cada control hi podrien incloure el perfil, en comptes de traginar uns paperots que no acabes consultant perquè no és gens pràctic remenar la motxilla.

Estem d’acord en què les persones dels avituallament són voluntàries, per tant se’ls ha d’agrair la feina desinteressada, però ja que s’involucren, que hi posin una mica d’interès. Vaig demanar a una noia el punt quilomètric on ens trobàvem i em va respondre que no en tenia ni idea, i es va quedar tan tranquil·la. Estic convençuda que no era la primera persona que ho preguntava, i el mínim que pot fer és informar-se per resoldre els dubtes dels caminadors / corredors.

Però vaja, crec que marejar la perdiu amb el quilometratge és la filosofia de la marxa, perquè en un avituallament ens van assegurar que estàvem a la meitat del recorregut, i resulta que no era fins al següent, i en la darrera parada abans d’entrar a Granollers, en un cartell indicava “Falten poquets quilòmetres”. I no parlem quan la Sara em va explicar que, segons el wikiloc, vam fer 45 en lloc dels 40 que anunciaven. Clar, vam trigar 8 hores i 45 minuts per completar la ruta, i ens semblava molt temps malgrat haver fet parades realment llargues com la del brou del Pla de Calma, el qual vam fruir una bona estona, però si vam caminar 5 quilòmetres més ja ens surten els comptes. La conclusió a extreure és que haurem d’anar a la muntanya amb aparells electrònics?

Rellegeixo l’escrit i destil·la negativitat però no és la imatge que voldria transmetre, la pujada al Matagalls va ser molt bonica, la tardor al Montseny sempre és un bon al·licient. I moltes persones de l’organització eren agradables. Segurament repetirem perquè és un entrenament ideal a prop de casa.

Marxa de Dosrius 2015

Portàvem uns dies una mica piocs i no teníem clar si anar-hi, de fet en Joan va preferir quedar-se a casa però jo em vaig animar gràcies a la Lourdes. Necessitava natura.

A quarts de vuit del matí en Pep i la Lourdes em van recollir per fer turisme pel Maresme. Dosrius està ben a prop però no tenim tirada, i crec que continuarem així perquè allà hi ha un microclima gèlid com Vallgorguina. Sort que a les 8 ens vam posar a caminar i de seguida el desnivell positiu es va fer evident, almenys vam entrar en calor.

El recorregut és menys exigent que la Montaltrek i discorre per camins força amples, però no és cap crítica perquè ens va permetre xerrar sense descans, i va ser una marxa bonica que ens va descobrir indrets com un pou de glaç, i rememorar trams de la tristament desapareguda Tordera – Mataró, però a l’inrevés.

Les dues curiositats de la jornada les van protagonitzar una nena que en veure’ns va cridar: Mira! Caministes! Curiosa denominació. I per altra banda, un ciclista que al arribar al poble ens va preguntar si havíem fet la marxa curta. No, la llarga. I ens va engaltar: Sou unes màquines!

Tots tres ens vam quedar sorpresos perquè fer 19 km amb un desnivell positiu de 500 metres en 3 hores i mitja no ho considerem ser màquina, però què coi, la botifarra se’ns va posar encara millor ;-)

La cirereta del pastís va ser a la tarda quan vaig trobar a la Sara, neboda de la Lourdes i en Pep, també fan de les marxes, i vam fer intercanvi de números de telèfon. Quin perill, Sara, Lourdes i jo en contacte. Això promet ;-)

Montaltrek 2015

L'edició de 2014 se’ns va passar per alt perquè crèiem que es faria pel desembre, com l’any anterior, però va ser a l'octubre. Enguany vam estar alerta per les inscripcions.

A la sortida hi havia mig Arenys de Munt i mig Arenys de Mar, la majoria corredors, així que
nosaltres vam anar caminant amb la Lourdes i en Pep. Vaig fer campanya per fer equip a la Matagalls Montserrat, no és recomanable anar una o dues persones de nit, millor muntar un grup per ajudar-se mútuament a passar les hores, animar-se, xerrar. Van respondre que ells amb 30 - 40 quilòmetres en tenen de sobres, i la MM ni de conya. Vaja!

La propaganda assenyalava 18 Km però en realitat eren gairebé 20. Amb la Lourdes rèiem perquè recordàvem la Marxassa, si falten 10 és estar acabant, en canvi a la Montaltrek és la meitat del recorregut. Va ser una caminada agradable, tots quatre xerrant pels descosits. L'únic punt negatiu va ser el corriol Llembresku, setmanes abans l'havia trescat molt bé a la marxa d'Arenys de Munt, en canvi a la Montaltrek el vaig patir. No ho acabo d'entendre però no m'hi capficaré, al contrari, hi tornaré a veure què passa.

Després de 4 hores de pujades i baixades, vam arribar a la meta. Com s'agraeix la botifarra del final. 
Una bona matinal en bona companya però no tenim cap foto. Quin desastre, a veure si l'any que ve hi pensem...

Marxassa Montseny - Mataró 2015

L’any passat se’m va resistir per un principi de lesió al genoll i vaig ser prudent, em vaig quedar a casa dormint. Enguany el despertador va sonar a les 4 i escaig de la matinada. Terrible, és un dels moments en els quals em plantejo què coi fem. 

Vam estar de sort perquè en Joan va trobar aparcament molt a prop de la sortida dels autocars, que coincideix amb l’arribada de la marxa. No és qüestió de caminar de gratis anant a buscar el cotxe després de trescar durant més de 62 quilòmetres. Sí sí, 62, el meu rècord de distància, des del Montseny fins a Mataró.

L’autocar ens va deixar a Sant Martí del Montseny, una petita església que de dia deu ser molt bonica, però no podíem perdre el temps amb contemplacions, teníem per davant unes 15 hores de caminada. Frontal engegat i corriol avall a les 7 del matí. Cap a les 9 vam arribar a l’avituallament de l’esmorzar, era brutal, una varietat de dolç i salat que va ser providencial. Allà hi havia l’Imma, que havíem conegut a la conferència sobre els 30 anys de l’ascensió catalana a l’Everest. Ens va dir que després aniria cap a l’arribada a Sant Simó, li vaig respondre que hi arribaria encara que m’hagués d’arrossegar. Aquesta és l’actitud, va cridar ella.

Sort que la pujada més forta es fa al principi quan vas fresc, perquè a mesura que passen les hores costa fins i tot pujar una vorera. Estàvem contents, el dia acompanyava, ens sentíem bé físicament, i el perfil ens permetia xerrar, així que en un parell d’ocasions vam arribar a l’avituallament sense ni adonar-nos.

Recordàvem quan vam fer l’aperitiu a l’hora d’esmorzar dos anys enrere, en canvi aquest cop preníem el Martini a l’hora de dinar. És el que té caminar en lloc de córrer. De fet aquell tram anava molt lenta, portàvem 7 hores de caminada i encara faltava molt. Inflar-nos d’olives, galetes salades, fruits secs i regat amb un glop de vermut ens va revifar, vaig poder augmentar el ritme fins arribar a Vallgorguina, on dinàvem.

Després ens venia un tram de pujada i no les tenia totes, a mi que em donin desnivell positiu quan vaig fresca, sinó es fa pesat. Afortunadament l’amanida i la botifarra em va donar optimisme i força, però va arribar un moment que necessitava desconnectar el “modo subida”. Quan falta? No crec que falti massa. Ho hauries de saber, estem en terme municipal d’Arenys de Munt, vaig remugar. Malament, se’m començaven a creuar els cables. I la pujada es va acabar, “només” ens faltaven una vintena de quilòmetres de baixada còmoda.

Vam agrair el famós avituallament de la llimonada, 10 quilòmetres i la Marxassa seria nostra. Es començava a fer fosc, i a Sant Martí de Mata ens van rebre amb espelmes a les escales, un passadís il·luminat preciós. A partir d’allà les marques de la marxa eren reflectants. Perfecte, era el punt exacte on necessitàvem engegar els frontals i veure de lluny les marques ens ajudava molt a orientar-nos. Vam pensar en tota la gent de darrera que ja caminaven de fosc sense tenir les marques visibles, complicat pobres.

59 quilòmetres. Vaig enviar un missatge al Josep, que m’havia estat seguint tot el recorregut via whats. Allò era nostre, sentia pessigolles a l’estómac, però ja no estàvem per res, el president de l’Agrupe (ja li dèiem el Presi, dóna temps a intimar si el vas veient en els avituallaments) ens explicava el recorregut de la Marxeta, però amb prou feines l’escoltàvem, volíem acabar.

Sí! Riera de Sant Simó avall i fi. Ja ho teníem! No vaig tocar res de l’avituallament de l’arribada, em notava l’estómac regirat. Medalla, samarreta, abraçar l’Imma, la qual ens va fer una foto i cap a casa. Bé, arribar a casa és el que ens va costar més, perquè en baixar del cotxe a Arenys, les cames se’ns havien refredat i semblàvem Robocop. Sort que l’endemà no vam tenir molts cruiximents perquè havíem pres la precaució de fer estiraments a cada avituallament.

Quina alegria! Un altre repte assolit. L’eufòria em va durar 3 o 4 dies.

 Fem bona cara per haver estat 13 hores i mitja caminant durant 62 quilòmetres i mig, oi?

Vaig implorar al Joan que prou marxes llargues, el nostre màxim serien 50 quilòmetres, va estar d’acord. Però clar, en Josep i en Manaut a la feina no paren de provocar-me amb la Matagalls Montserrat de 82, i clar, un cop a la vida estaria bé... ;-)