Puig de la Fontlletera

Què s’ha de fer si un d’Arenys vol anar a passar el dia a la muntanya sense estar tancat durant hores interminables dins un cotxe? Doncs anar al Ripollès. És un comodí que anem gastant perquè cada cop ens falten menys cims de la zona, però encara tenim feina per fer.

Amb la Sílvia i en Francesc vam anar a Camprodon on ens vam trobar a la Giuglia i l’Stephania, dues italianes amigues de la Sílvia que venien de Girona i van resultar ser dues excel·lents companyes de ruta. Vam enfilar els cotxes per la pista de Tregurà fins que la neu ens va deixar. De totes maneres la tònica de la sortida va ser que trepitjàvem neu si l’anàvem a buscar, quina decepció, nosaltres que volíem estrenar els grampons...

El primer tram de recorregut és idèntic al del Balandrau, però quina diferència caminar-lo amb raquetes com fa dos anys o a peu. Aquest cop em vaig fixar més en el desnivell, i l’altra vegada en el mal que em feien els turmells de flanquejar lateralment. Coses de la muntanya.

En el coll dels tres pics, enlloc de girar a l’esquerra ho vam fer cap a la dreta seguint unes fites que ens van menar cap al cim. Feia força vent i no vam poder gaudir molta estona de les vistes.

La baixada la vam fer pel dret fent el que anomenem “culen bajen” és a dir baixar de cul aprofitant la neu i el desnivell. Divertidíssim! A les italianes també els va agradar l’experiència.

Volíem cloure la sortida a Ca la Rosa per fer un bon àpat però estava ple a rebentar, així que ens vam dirigir cap a Vilallonga i vam trobar Can Parlet. Ho vam encertar. El menú era molt més econòmic, les racions abundants i més sanes. A Ca la Rosa els guisats són l’especialitat, i ves a saber si són de fa dos dies o si és el que ha sobrat de la taula del costat, en canvi a Can Parlet vam menjar xai a la brasa amb unes carxofes d’acompanyament que estaven delicioses. Per acabar de rematar l’escapada, en Francesc i la Sílvia ens van portar a Castellfollit de la Roca, concretament a comprar magdalenes a Can Tuset. En venen de tots tipus i són gegants, l’endemà amb una cadascú en vam tenir prou per esmorzar. No cal dir que era per llepar-se els dits metafòricament i literal. Amb aquell parell gana no se'n passa ;-)

Cabrilenca 2015

Ves per on, és el tercer any que fem aquesta caminada, enguany alternant amb cursa perquè a les baixades vam aprofitar per córrer, i ens va anar bé ja que en molts trams circulàvem sols, més ràpids que els caminadors i sense atrapar els corredors. A part feia un dia preciós però va començar a bufar fort el vent i quan passàvem a prop del castell de Burriac, al no ser obligatori vam preferir continuar i no arriscar-nos. Encara bo perquè un home ens va explicar que de poc perd les ulleres.

 

Segueix la tònica dels paratges bonics, la multitud de cintes per marcar el camí, el perfil trencacames i la botifarra boníssima del final. Recomanable 100%.

Turó de Pedracastell

No us ha passat mai que no valoreu el que teniu a mà justament per això? Per ser tan accessible? I quan us adoneu venen les lamentacions? Doncs és el que he pensat quan he refet la meva llista de cims assolits. No havia comptabilitzat el turó que tenim al costat de casa, aquell que ens salva quan el temps impedeix anar a la muntanya i tenim ganes de desnivell. Encara que no es pugui considerar una matinal sinó tan sols anar a estirar les cames, el turó de Pedracastell ens acull sempre per fer-nos sentir actius, i és punt de glop d’aigua quan caminem per les nostres contrades a fi d’entrenar fites més llargues. M’estic referint a la més popularment coneguda com a Creu de Canet.

La foto, encara que sembli increïble perquè anem en màniga curta, és del dia de Nadal pel matí, que vam anar a fer espai per l’escudella, la carn d’olla i els torrons.

Travessa Viladrau - La Garriga 2015

Repte assolit. Tenim la travessa al sac!

El color blanc ha dominat el paisatge i l’ha convertit en una de les marxes més boniques però també complicades pel gel, tant en Joan com jo hem anat a terra, afortunadament sense conseqüències majors.

Ens hem llevat a les 4 del matí i a les 5 i poc ja fèiem cua per agafar un dels autocars a l’aparcament de la Sínia de La Garriga. Tres quarts d’hora d’espera amb la fresca no ha estat agradable, ens sembla molt millor el sistema de la Marxassa que ja arribes sabent l’autocar assignat. Un cop hem aconseguit instal·lar-nos dalt, hem trigat uns 40 minuts fins a Viladrau. Així doncs a les 6:35 del matí començàvem a caminar. Jo fins aquell moment no veia gens clar tot l’esforç que estàvem fent entre matinar, passar fred, etc., però un cop hem iniciat la marxa a la llum dels frontals i he vist la lluna i les siluetes d’avets i les muntanyes m’han passat tots els mals.

Els avituallaments estaven a La Sala, a causa de la neu enlloc del Pla de l’Ase Mort l’han situat a l’aparcament de Coll Formic, a l’Alzina del final del Pla de la Calma, tot i que jo no tenia clar de quina alzina es tractava perquè n’hi havia moltes, a Sant Cristòfol i finalment a la Plaça de l’Església de La Garriga. A banda de l’entrepà de botifarra a Coll Formic que ens ha anat de meravella després d’haver fet la pujada més dura, la veritat és que en la resta no han estat massa esplèndids, sí que les taronges eren boníssimes, però amb 31 quilòmetres de caminada el cos necessita més, sort que portàvem galetes. L’arribada per en Joan ha estat apoteòsica perquè l’obsequi han estat sengles llonganisses que no haurien arribat senceres si les haguéssim tingut abans.

Ha sigut molt curiós el tema temperatura perquè ens hem anat desabrigant fins acabar només amb la samarreta tèrmica, però en un avituallament hi havia un termòmetre que marcava 2,5 graus. Increïble com el cos en moviment genera escalfor, i que bones són les samarretes noruegues Helly Hansen, tot sigui dit.

Durant 7 hores he tingut estones de tot, la pujada ha anat molt bé però reconec que he forçat una mica el ritme, així que en el Pla de la Calma no m’he vist capaç d’avançar amb celeritat i he preferit guardar les forces. Val a dir que el meu humor no era massa bo, fins i tot m’estava plantejant d’eliminar les marxes de les nostres estones d’oci.

En la baixada pels corriols hem corregut perquè al final cansa tantes hores caminant i les ganes d’arribar es feien notar, però clar, el ritme torna a ser forçat. Em feia por el tram final perquè en Joan m’havia repetit molts cops que es fa pesat ja que cal creuar gran part del poble fins arribar a la plaça, i potser anava tant mentalitzada que quan he vist el campanar no m’ha semblat tan lluny i se m’ha fet més lleuger del que imaginava.

He acabat força cansada, ja veurem demà com respondran les cames, però els dos estem molt contents de la gesta, i sí, farem més marxes ;-)