Marxa d’Arenys de Munt i Challenge 2013

No podíem faltar a les dues cites del primer cap de setmana d’octubre: la Marxa d’Arenys de Munt i la Challenge. A la primera en qualitat de participants i a la segona com a públic, evidentment, ja que es tracta d’una triatló de llarga distància, de les anomenades “ironman”, on neden 3.800 metres, pedalen 180 quilòmetres i corren una marató, una brutalitat vaja.

Nosaltres recorríem els 23 quilòmetres del recorregut llarg de la 25a edició de la Marxa d’enguany, sortint de la Plaça de l’Església, pujant cap a Lourdes, continuant cap al Corral i la Pedra de la Ferradura, on hi havia la bifurcació entre el trajecte llarg i el curt. Si no varien el circuit l’any vinent farem el curt ja que es passa per Torrentbò on els del restaurant Tres Turons preparen un avituallament de luxe a base de truita de patates mentre que nosaltres només ens podem inflar a menjar meló, no és just! M’estic desviant del tema. Vam seguir cap a la Casa Nova, Collsacreu, Can Roig del Castell i Sant Carles.

Amb en Joan vam dir que intentaríem caminar ràpid en pla i trotar a les baixades però ajuntar-nos amb gent del Grup de Muntanya ens van fer variar els plans, perquè a les pujades tiraven com bèsties i a les baixades caminaven petant la xerrada.

Jo ben aviat vaig veure que no podia mantenir aquell ritme, així que a les pujades l’Albert, la Sílvia i en Francesc marxaven, ens reagrupàvem durant els avituallaments, i a les baixades jo els vaig instar a trotar, però vam acabar la baixada de Sant Carles corrent com bojos.

Total, jo mai havia acabat la marxa abans de les 12 del migdia i aquest any a les 11:30 ja estàvem a plaça. Aleshores l’ideal és fer estiraments per evitar les tiretes de l’endemà (popularment conegudes com agulletes), però l’únic múscul que vam exercitar va ser la llengua, xerrant amb els que havien fet cursa enlloc de marxa, i ja s’havien anat a dutxar i tornat, els que s’havien agafat la curta amb calma, els que anaven arribant de la llarga...

 Un cop comentada la jugada vam marxar a casa per dutxar-nos ràpidament, i instal·lar-nos a la nacional per veure passar la nostra “irongirl” amb la bici. Sort que portàvem impermeables perquè durant una bona estona la pluja va entorpir la cursa dels competidors i va deixar xops als animadors.

Quina emoció mútua vam sentir la Sílvia i nosaltres en veure’ns! Aquesta noia ens té al·lucinats, es veu que fa menys de 10 anys en Joan l’instigava per apuntar-se a la triatló popular de Malgrat i ella deia que nedar i córrer encara, però no sabia anar en bici, i ara és finisher de la Quebrantahuesos, de la Half, de la Challenge, i tot el que es proposi. És una campiona!

L’endemà em va mosquejar molt comprovar que en els mitjans de comunicació es va fer més ressò de la Garmin, una triatló de distància olímpica celebrada a Barcelona, que no pas de la Challenge de Calella, que és una “ironman” amb tota regla. Centralistes!

La Pica d'estats

Tornant de Cavalls del vent teníem intenció de fer platja, però la muntanya ens tenia enganxats, i la xafogor de l’estiu a la costa també, així que ens vam deixar convèncer ràpidament per anar a fer la Pica d’estats, el sostre de Catalunya.

Érem gairebé els mateixos expedicionaris que em van acompanyar a coronar el meu primer 3.000: el Marçal, la Mònica, la Berta, en Jordi, i evidentment en Joan, faltava en Toni.

Vam marxar després de dinar per pujar al poble d’Àreu i continuar pels 11 quilòmetres de pista forestal, ja negra nit, fins a l’aparcament de la Molinassa, a tocar del refugi de la Vall Ferrera.

L’endemà ens posàvem en marxa a les 8 del matí i havíem d’anar parant per retratar el paisatge, realment espectacular.

Cap al migdia arribàvem al segon llac, el punt on volíem fer nit i on vam obrir un debat: en Jordi, en Joan i jo érem partidaris de fer cim aquell mateix dia, baixar fins al llac, dormir i l’endemà continuar cap avall, mentre que en Marçal, la Mònica i la Berta preferien descansar durant la tarda i fer la tirada llarga el dia següent. La solució salomònica va ser fer dos grups i, els que volíem coronar cim, continuar caminant.

La pujada s’accentuava considerablement i les congestes de neu no ajudaven a progressar amb rapidesa...

...però a dos quarts de quatre de la tarda teníem tot Catalunya als nostres peus. Quina emoció!

No era qüestió d’entretenir-se, per tant vam fer via fins a trobar-nos de nou amb la resta del grup. La veritat és que jo estava força destemprada a causa del cansament, vaig sopar dins la tenda i em vaig adormir quan encara era de dia.

De baixada ens vam remullar al riu, prop del refugi, i cap a casa!

Cavalls del vent 2013

Aquest estiu he acomplert un somni que acariciava feia molts anys: fer una travessa de muntanya com la Cavalls del vent, que discorre per la zona del Cadí-Moixeró.

Mai m’havia vist prou preparada físicament i mental per assumir un repte d’aquesta mena, però l’entrenament al gimnàs, a la piscina, i a la muntanya amb la quantitat de marxes i cims que hem assolit, convertien l’estiu de 2013 en el moment idoni per intentar-ho.

Així que pel juny, després d’estudiar la ruta i planificar les jornades, vam formalitzar les reserves als refugis en règim de pensió completa. Tenia molt clar que no volia traginar menjar, i més després de la mala experiència d’en Joan fent el Carros de foc, que portaven tenda, fogonet, quilos de menjar, etc. Aquest cop aniríem de senyors, si és que caminar entre 5 i 7 hores diàries amb una motxilla a l’esquena es pot considerar anar de senyors, clar.

L’agost i la ruta s’atansaven, la veritat és que començava a fer mandra i por, però ja no hi havia marxa enrere, així que el 10 d’agost deixàvem el cotxe al refugi de Rebost, idíl·lic i amb vistes espectaculars sobre la cara menys coneguda del Pedraforca, dinàvem i iniciàvem l’ascensió a Niu de l’Àliga. El camí era preciós i la mandra i les pors quedaven en segon terme.

Després d’una nit desastrosa a Niu, en una habitació plena de gent roncant (jo per sort portava els meus taps de les orelles), l’endemà vam baixar cap a Serrat de les Esposes, tot i que baixar és un dir perquè vam fer cim a les Penyes Altes del Moixeró, punt de confluència entre les províncies de Girona, Lleida i Barcelona.

Al Serrat vam conèixer en Jordi, la Marisa i l’Encarna, que es van convertir en grans companys de viatge.

L’endemà vam passar Cortals d’Ingla de llarg i vam arribar fins a Prat d’Aguiló, on curiosament hi treballa el fill de l’Encarna, allà ens va fer la típica tempesta de tarda-vespre d’estiu. El dia següent començàvem amb el Pas dels Gosolans i seguíem per una pista eterna que ens duia als peus del Pedraforca, al refugi Lluís Estasen.

Quedava la baixada fins a Gresolet, allà acomiadàvem en Jordi i la Marisa que finalitzaven recorregut, i rebíem de nou a l’Encarna que estava realitzant la ruta en el sentit invers al nostre. El cansament s’acusava força ja, sort dels descansos a les tardes...

Faltaven dues etapes, la primera fins a Sant Jordi on una banyada al riu ens va revifar...

...i finalment l’arribada de nou a Rebost. La veritat és que en veure el darrer refugi em vaig emocionar, havia aconseguit fer un somni realitat, amb en Joan al meu costat com a inestimable testimoni.

Perquè no el Carros de foc l’any vinent? ;-)

Excursió a Sant Aniol d'Aguja

Aquest dissabte passat vam anar d’excursió a la Garrotxa amb el Grup de Muntanya d’Arenys de Munt. El primer tram vam compartir itinerari amb l’Embardissada d’enguany, però ni de bon tros el desnivell va ser el mateix, ja que el trajecte fins a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja no presenta cap dificultat, només una mica d’equilibri a l’hora de creuar el riu diverses vegades per sobre de les pedres. De totes maneres, quan vaig fer aquest recorregut deu fer uns quinze anys mínim, no recordo tantes passarel·les com ara, almenys es creuava el riu quatre cops, i actualment només dos. A més, a males et pots descalçar i travessar per la llera, que no és profunda.

Al cap de dues hores, comptant la parada de l’esmorzar, vam arribar a Sant Aniol.

Començar a caminar d’hora ens va permetre gaudir de molta ombra i relativa fresqueta, i quan el sol començava a fer-se notar, era l’hora de remullar-nos en un gorg a cinc minuts de l’ermita.

Aprofitant la proximitat, vam fer camí cap al Salt del Brull, on hi havia encara més gent que en el gorg.

No ens vam voler agobiar i ens vam quedar amb les coses bones, aquella banyada va ser providencial, perquè ens quedava tota la baixada, aleshores sí, sota la xafogor del migdia.

Els paisatges són espectaculars, però el tiberi que va caure després de la  caminada a l’Hostal Sadernes, també, no vam deixar ni les engrunes!