Tornant
de Cavalls del vent teníem intenció de fer platja, però la muntanya ens tenia enganxats,
i la xafogor de l’estiu a la costa també, així que ens vam deixar convèncer
ràpidament per anar a fer la Pica d’estats, el sostre de Catalunya.
Érem
gairebé els mateixos expedicionaris que em van acompanyar a coronar el meu
primer 3.000: el Marçal, la Mònica, la Berta, en Jordi, i evidentment en Joan,
faltava en Toni.
Vam
marxar després de dinar per pujar al poble d’Àreu i continuar pels 11
quilòmetres de pista forestal, ja negra nit, fins a l’aparcament de la Molinassa,
a tocar del refugi de la Vall Ferrera.
L’endemà
ens posàvem en marxa a les 8 del matí i havíem d’anar parant per retratar el
paisatge, realment espectacular.
Cap
al migdia arribàvem al segon llac, el punt on volíem fer nit i on vam obrir un
debat: en Jordi, en Joan i jo érem partidaris de fer cim aquell mateix dia,
baixar fins al llac, dormir i l’endemà continuar cap avall, mentre que en
Marçal, la Mònica i la Berta preferien descansar durant la tarda i fer la
tirada llarga el dia següent. La solució salomònica va ser fer dos grups i, els
que volíem coronar cim, continuar caminant.
La
pujada s’accentuava considerablement i les congestes de neu no ajudaven a
progressar amb rapidesa...
...però
a dos quarts de quatre de la tarda teníem tot Catalunya als nostres peus. Quina
emoció!
No
era qüestió d’entretenir-se, per tant vam fer via fins a trobar-nos de nou amb
la resta del grup. La veritat és que jo estava força destemprada a causa del
cansament, vaig sopar dins la tenda i em vaig adormir quan encara era de dia.
De
baixada ens vam remullar al riu, prop del refugi, i cap a casa!
