Turó de Pedracastell

No us ha passat mai que no valoreu el que teniu a mà justament per això? Per ser tan accessible? I quan us adoneu venen les lamentacions? Doncs és el que he pensat quan he refet la meva llista de cims assolits. No havia comptabilitzat el turó que tenim al costat de casa, aquell que ens salva quan el temps impedeix anar a la muntanya i tenim ganes de desnivell. Encara que no es pugui considerar una matinal sinó tan sols anar a estirar les cames, el turó de Pedracastell ens acull sempre per fer-nos sentir actius, i és punt de glop d’aigua quan caminem per les nostres contrades a fi d’entrenar fites més llargues. M’estic referint a la més popularment coneguda com a Creu de Canet.

La foto, encara que sembli increïble perquè anem en màniga curta, és del dia de Nadal pel matí, que vam anar a fer espai per l’escudella, la carn d’olla i els torrons.

Travessa Viladrau - La Garriga 2015

Repte assolit. Tenim la travessa al sac!

El color blanc ha dominat el paisatge i l’ha convertit en una de les marxes més boniques però també complicades pel gel, tant en Joan com jo hem anat a terra, afortunadament sense conseqüències majors.

Ens hem llevat a les 4 del matí i a les 5 i poc ja fèiem cua per agafar un dels autocars a l’aparcament de la Sínia de La Garriga. Tres quarts d’hora d’espera amb la fresca no ha estat agradable, ens sembla molt millor el sistema de la Marxassa que ja arribes sabent l’autocar assignat. Un cop hem aconseguit instal·lar-nos dalt, hem trigat uns 40 minuts fins a Viladrau. Així doncs a les 6:35 del matí començàvem a caminar. Jo fins aquell moment no veia gens clar tot l’esforç que estàvem fent entre matinar, passar fred, etc., però un cop hem iniciat la marxa a la llum dels frontals i he vist la lluna i les siluetes d’avets i les muntanyes m’han passat tots els mals.

Els avituallaments estaven a La Sala, a causa de la neu enlloc del Pla de l’Ase Mort l’han situat a l’aparcament de Coll Formic, a l’Alzina del final del Pla de la Calma, tot i que jo no tenia clar de quina alzina es tractava perquè n’hi havia moltes, a Sant Cristòfol i finalment a la Plaça de l’Església de La Garriga. A banda de l’entrepà de botifarra a Coll Formic que ens ha anat de meravella després d’haver fet la pujada més dura, la veritat és que en la resta no han estat massa esplèndids, sí que les taronges eren boníssimes, però amb 31 quilòmetres de caminada el cos necessita més, sort que portàvem galetes. L’arribada per en Joan ha estat apoteòsica perquè l’obsequi han estat sengles llonganisses que no haurien arribat senceres si les haguéssim tingut abans.

Ha sigut molt curiós el tema temperatura perquè ens hem anat desabrigant fins acabar només amb la samarreta tèrmica, però en un avituallament hi havia un termòmetre que marcava 2,5 graus. Increïble com el cos en moviment genera escalfor, i que bones són les samarretes noruegues Helly Hansen, tot sigui dit.

Durant 7 hores he tingut estones de tot, la pujada ha anat molt bé però reconec que he forçat una mica el ritme, així que en el Pla de la Calma no m’he vist capaç d’avançar amb celeritat i he preferit guardar les forces. Val a dir que el meu humor no era massa bo, fins i tot m’estava plantejant d’eliminar les marxes de les nostres estones d’oci.

En la baixada pels corriols hem corregut perquè al final cansa tantes hores caminant i les ganes d’arribar es feien notar, però clar, el ritme torna a ser forçat. Em feia por el tram final perquè en Joan m’havia repetit molts cops que es fa pesat ja que cal creuar gran part del poble fins arribar a la plaça, i potser anava tant mentalitzada que quan he vist el campanar no m’ha semblat tan lluny i se m’ha fet més lleuger del que imaginava.

He acabat força cansada, ja veurem demà com respondran les cames, però els dos estem molt contents de la gesta, i sí, farem més marxes ;-)

Marxa de Sant Pol 2015

S’ha convertit en una de les cites ineludibles del nostre calendari de marxes, és el tercer cop que repetim, és tan pràctic tenir-ho a deu minuts de casa... Val a dir que molta gent del nostre entorn prefereix evitar aquests esdeveniments, i ho entenc, millor anar sol que amb mil persones, el nostre problema és que quan sona el despertador ens costa llevar-nos si no hem quedat amb ningú o ens hem compromès pagant la caminada, així ens auto-obliguem a fer entrenament. Aquest cop les dues coses, havíem quedat amb la Maite que potser ens trobàvem amb ella, en Francesc i la Marina, marit i filla respectivament, i a banda ja havíem pagat la inscripció. No valien excuses.

Aquest cop no em vaig flipar com l’any passat perquè ens convenia un exercici suau per estar a punt per la gran cita de la setmana  vinent, la Viladrau – La Garriga, però el cert és que els desnivells positius eren més forts que altres anys. A nosaltres ens va anar molt bé, només dir que jo vaig xerrar amb la Maite tot el camí, però crec que per ser una marxa popular era un pèl excessiu, l’esperit de les “trail” està inundant tot el calendari de caminades del país.

Nosaltres cinc ens ho vam passar la mar de bé, llàstima de les cues que es van formar en determinats corriols, vam perdre molt de temps i els 15 quilòmetres es van convertir en 3 hores caminant, de totes maneres bona matinal, bona companyia i bon entrenament. Diumenge vinent serà el gran dia. Ara sí que “la suerte está echada” tal com diuen al país veí.

Entrenament per Montserrat

S’acosta el repte de la travessa des de Viladrau a La Garriga, 32 quilòmetres amb 1.000 metres de desnivell positiu. Si es pot entrenar un desnivell similar amb menys distància és una bona garantia per assolir l’objectiu, o si més no per afrontar-lo amb certa tranquil·litat.

Dissabte em va fer molta mandra quan va sonar el despertador però gràcies a en Joan, que es va posar en moviment, vaig aconseguir llevar-me i a les 9 tocades del matí ja començàvem a caminar des de Monistrol per anar cap al Monestir de Montserrat. Marcava una hora i mitja però en una hora i deu ja hi érem. El meu ritme no és gens ràpid però no paro, el “camelbak” és un gran invent.

És un gust estar a la plaça amb poca gent, malgrat que amb l’estona d’esmorzar es va anar omplint, així que sense perdre més temps vam enfilar vers Sant Jeroni, l’agulla més alta de la muntanya de Montserrat. En aquesta ocasió també vam rebaixar minuts perquè indicaven 1 hora i 45 minuts i vam repetir l’hora i deu. Aquí ja vaig rebufar i maleir les escales i, em sap greu Gemma, però també vaig pensar en les famílies dels corredors, perquè baixen com una exhalació i no sempre és fàcil cedir-los el pas. Sempre que puc m’aparto de seguida, però a les escales d’abans d’arribar al cim, anava una mica tocada i no estava disposada a canviar el ritme, si volien que passessin per sobre meu o per les pedres del costat.

Un cop a dalt la cara em va canviar, ja només ens quedava la baixada, i després de refer-me amb un mos i restes de torró de xocolata, em va semblar fantàstic fer una volta per Sant Joan i Sant Miquel enlloc de desfer camí i prou. Ens ho vam agafar amb tranquil·litat perquè volíem fer alguna foto però el cert és que en una hora i mitja tornàvem a estar al Monestir. Eren dos quarts de dues i la gana de dinar es començava a fer notar. Com que ens faltava una hora escassa per arribar a Monistrol, vam preferir menjar amb la feina feta. Enlloc de baixar pel Camí de les Aigües vam descendir per la Drecera dels Tres Quarts que és un tram de la Matagalls Montserrat, potser per això està tot tan ben marcat. Tal com diu en Joan, mai no l’he feta de cop però per parts sí perquè he caminat per gran part dels trossos solts, i de dia. A mi no em motiva fer una marxa tan i tan llarga de nit. M’estic desviant, tornem a la nostra sortida. A Monistrol ens vam premiar amb un plat combinat i sengles clares, i a la nit un sopar a la Pepa Fornera amb la Sílvia i en Francesc van cloure una jornada perfecta.

Explorant el Montseny

Ja he esmentat en un post anterior que estem preparant la Viladrau – La Garriga, però si continuem amb un bon ritme de sortides no descartem intentar la Travessa del Montseny el mes de maig.

Com que necessitem quilòmetres a les cames per entrenar, què millor que explorar el terreny per saber què ens espera? Així doncs amb en Torrentet hem anat a fer el primer tram de la Travessa: Aiguafreda – Tagamanent - Pla de la Calma. I com a colofó el Puig Drau. La idea era arribar fins a Coll Formic tal i com figura en el recorregut de la Travessa, però ens van recomanar deixar-ho de banda i anar cap al Puig Drau, que ofereix unes bones vistes dels tres grans cims del Montseny: Turó de l’Home, Matagalls i Agudes.

La sort és que el camí segueix el GR 5 i està molt ben marcat. En poc més d’una hora i mitja ens vam plantar al Tagamanent.

Vam descendir i ens vam adreçar cap a Bellver, on hi ha el punt d’informació. Seguidament vam superar el desnivell que ens atansava al Pla de la Calma. Després d’uns quatre quilòmetres on vaig comprovar que pla pla no era, vam trobar un encreuament que havíem de prendre per dirigir-nos al Puig Drau, d’on es gaudia d’unes bones vistes.

Del turó estant vaig comprovar tot el camí que faltava per completar la Travessa i em vaig espantar una mica. Pujar les Agudes després de tants quilòmetres ha de ser matador, i no parlem de pensar en tot el que falta des d’aquell punt. En fi, més val no pensar-hi i anar acumulant excursions, desnivells i sobretot uns paisatges preciosos que resten gravats a la retina.