Nocturna de Canet 2014

Aquest cap de setmana he participat en la meva primera marxa nocturna. I la població de Canet organitzava la seva primera marxa nocturna. L’estrena ens ha plagut a ambdós.

En aquesta ocasió s’especificava que incloïa la modalitat de cursa i caminada, i la fauna era digne d’esment perquè podies trobar des del paio amb pantalons curts i samarreta de tirants, sense cap bossa d’esquena, clar, a la dona amb pantalons de cordura, botes de muntanya rígides i motxilla, evidentment. Pobra, no m’estranya que arribés quan nosaltres havíem menjat la botifarra, descansat, xerrat i ja marxàvem, només per traginar aquell calçat digne de sortides hivernals d’alta muntanya, calia agafar-s’ho amb temps.

No ens avancem, parlàvem de la sortida. Mentre en Joan i jo esperàvem assegut que es fes l’hora, els corredors anaven fent voltes pels carrers per escalfar. De totes maneres, al ser un recorregut de 13 quilòmetres la nostra intenció no era fer una sortida contemplativa sinó intentar anar a bon pas a les pujades i córrer a les baixades. Així va ser. En el passeig de la Misericòrdia vam avançar a molts caminadors, i a la pujada cap a la creu també vam arrencar alguns adhesius, i baixant el tram final gairebé no vam trobar ningú, suposo que els corredors ja havien arribat i els caminadors estaven enrere.

Una experiència diferent trepitjar corriols de nit, per repetir, sempre i quan vagi acompanyada i sabent que tinc molta gent al llarg del camí, amb les mateixes intencions que jo, no m’atreviria pas a voltar sola a les fosques per boscos.

Els avituallaments estaven al quilòmetre 5 i al 10, i entre l’un i l’altre em va passar el temps volant, fins i tot acariciava la idea que si caminant normal faríem el recorregut en poc més de dues hores i mitja, amb aquell ritme potser baixaríem el temps a dues hores. En arribar a la meta el disgust va ser majúscul, dues hores i dinou minuts. He anat amb la llengua fora per 11 minuts de merda? En Joan em deia que havíem començat més tard que els corredors, a més en el primer tram caminàvem lents pels carrers estrets, i el fet de baixar tant temps està molt bé perquè no és fàcil. Té raó, però no em convenç perquè la diferència entre caminar tranquil·lament i donar-ho tot trobo que és poca. Per només un quart d’hora, vaig amb la calma i no em canso tant. No us sembla? ;-)

Malgrat totes aquestes consideracions, m’ho vaig passar molt bé, i la cirereta del pastís va ser trobar més membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt i compartir una bona estona.

Travessa Queralbs - Núria - Camí dels Enginyers - Coma de Vaca - Central de Daió - Queralbs

Seguim amb els entrenaments per la travessa Carros de foc. Dissabte vam marxar a la Vall de Núria amb en Torrentet. La idea original era caminar des de Queralbs fins al cim del Noucreus, salvant uns 1.700 metres de desnivell positiu, però iniciar l’ascensió des de Núria a les dotze del migdia sota el sol de juliol, no era un pla molt indicat per les meves tendències lipotímiques, així que el més assenyat era modificar la ruta i dirigir-nos cap al refugi de Coma de Vaca passant pel Camí dels Enginyers.

Aquest recorregut no és una passejada matinal, vam caminar més de 7 hores, gairebé 10 d’excursió si comptem les parades, però el paisatge és preciós, la calor enguany ha vingut tard i està tot verd i florit. A nivell particular em va fer molta il·lusió perquè deu fer 15 anys que tenia ganes de pujar pel camí vell de Núria des de Queralbs, i per fi l’he trepitjat, i d’altra banda el pas pel camí dels Enginyers també era una assignatura pendent. Dos ocells d’un tret. I el Noucreus ja el coronarem el dia que ens hi atansem per fer la travessa de Carançà, que també tinc entre cella i cella ;-)

Incloc les dades numèriques de la jornada, en total uns 25 quilòmetres de recorregut, amb les alçades manllevades de “Senderisme i teca” la meva web de referència:

Queralbs 1.203 m. – Núria 1.960 m. 2:20 hores (8:25-10:45)

Núria 1.960 m. – Coma de Vaca 1.992 m. 3 hores (12:00-15:00)

Coma de Vaca 1.992 m.  – Daió 1.184 m. 2:15 hores (15:30-17:45)

Daió 1.184 m.  – Queralbs 1.203 m. 15 min. (17:45-18:00)

I un resum fotogràfic gentilesa d'en Torrentet:

                                                    Salt d'aigua en el camí vell de Núria

                                                              Camí dels enginyers

                                                    Vistes des del refugi Coma de Vaca

                                               La millor manera d'acabar una gran sortida

Canigó

Aquest cap de setmana hem coronat un cim doblement emblemàtic: el Canigó. Perquè escric doblement? Per un costat és representatiu de la identitat catalana, en això estem d'acord, però per altra banda és el meu cim número 50.

La ruta escollida ha estat la més curta, pel refugi de Cortalets, ja que una part del grup amb qui hem anat, encara no estan avesats a recorreguts més complicats. Així que guardarem a la carpeta de pendents trepitjar el Canigó des del refugi de Marialles i pujant per la Xemeneia.

Dissabte vam dinar en horari europeu i amb la Marta, companya habitual de les nostres sortides el darrer mes, vam anar fins a Granollers, punt de trobada de les 22 persones del grup, i on ens encabíem en el tanc d’en Barri i la Montse, altrament dit tot terreny gegant. Gairebé és més ràpid arribar a la Catalunya Nord circulant per autopista, que no pas recórrer els 25 quilòmetres de pista des de Villerach al refugi. Pràcticament vam arribar a l’hora de sopar, en horari europeu clar, però ja ens va anar bé, teníem gana, llàstima que no vam quedar tips perquè aquells francesos eren de servir racions escasses i no deixar repetir. Sort que el camí de l’endemà no era dur ni calia material, perquè traginar piolet, grampons i superar un desnivell elevat amb les reserves del sopar i de l’esmorzar, hauria estat francament complicat.

Diumenge en menys de dues hores ens vam plantar a dalt, el camí era molt fressat i no hi havia pèrdua, a banda que semblava la Rambla i només es tractava d’anar seguint la gent. Quina il·lusió arribar a uns 2.784 metres tan nostrats.

Vam llegir plegats un fragment del poema de Jacint Verdaguer...

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l’hivern i l’estiu daura,

grandiós beire on beu olors l’estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d’aloja que cel davalla.

...que vam cloure amb un Visca Catalunya lliure!

                                                          Gràcies Barri pel muntatge

Marxa de resistència La Llopa 2014

Quan vam veure la convocatòria d’una marxa de 56 quilòmetres des de Calella fins el Montnegre, ens va costar molt decidir si ens apuntàvem o no. D’inconvenients en trobàvem molts: la llargada, a finals de juny fa molta calor, és la primera i serem els conillets d’índies...D’avantatges només dos: millor caminar dissabte i descansar diumenge, i sobretot, ens feia molta il·lusió intentar-ho.

Així que dissabte a les 7 del matí aparcàvem la moto mentre donaven el tret de sortida davant dels nostres nassos, començàvem últims...

En les marxes que fem pel Maresme, no deixo mai de sorprendre’m dels bonics paratges que tenim a tocar de casa, i sempre m’alegra trepitjar llocs com Hortsavinyà o Sant Martí del Montnegre. I aquesta vegada més, perquè portàvem 28 quilòmetres a les esquenes, o millor dit a les cames, ens havíem enfrontat a una forta pujada en hora crítica de sol i anava una mica justa de forces. Afortunadament dinàvem allà i em vaig refer. Encara quedava un tram de desnivell positiu fins arribar al Turó Gros, però no sé si va ser gràcies a la ingesta d’hidrats de carboni, al camí ombrívol, o que en Joan m’anava retransmetent la cursa de moto GP i estava distreta, el cas és que ni me’n vaig adonar. Havíem fet el pitjor! Només ens quedava baixada exceptuant alguna pujadeta!

Quan t’enfrontes a un trajecte tan llarg no pots pensar en global sinó fraccionar, així cada avituallament era un petit objectiu a assolir, no em fixava ni en els quilòmetres que portàvem ni en els que faltaven (tot i que ho mirava de reüll), sinó quan quedava per la propera parada. A més cal dir que ens van tractar de meravella. Sí que havíem participat a caminades on els voluntaris eren agradables, però la gent de Calella Marxa són encantadors, els agrada el que fan, es nota i ho transmeten. Cap al final que ja estàs menys per orgues perquè el cansament es fa palès, t’arrenquen somriures, rialles i ganes de broma. I quan a l’arribada t’aplaudeixen i et feliciten és el súmmum.

El primer pensament en arribar a casa i no pots amb la teva ànima, és mai més una cosa així, però un cop has fet estiraments i t’has dutxat, es veu d’una altra manera...;-)

Juny d'alçada

L’any passat estàvem molt actius caminant, i fins i tot corrent, en diverses marxes populars, però enguany poca cosa. El detonant per a desvetllar-nos ha estat apuntar-nos a la travessa Carros de foc. És dura i cal entrenar, ens ho hem pres al peu de la lletra, massa i tot...

Aprofitant que aquest juny ha ofert el dia de la Pasqua granada i el pont de Sant Joan, hem marxat dos caps de setmana al Pirineu Aragonès a coronar cims de més de 3.000 metres. Objectiu: les dues Forquetas de Eriste i els tres Clarabides.

La planificació va ser molt similar, es tractava de marxar dissabte al matí, no molt d’hora però sense que se’ns enganxessin els llençols, per tal de dinar en horari europeu abans de deixar els cotxes i començar la ruta. No és una gran idea caminar quan el sol es fa notar de valent, però teníem el consol dels rierols que ens acompanyaven en molts trams, fins arribar al refugi. Diumenge era dur perquè fèiem cim, baixàvem fins el refugi per acabar de recollir les coses, continuàvem cap als cotxes i després cap a casa. Arribàvem pràcticament a mitjanit, però sent festiu l’endemà aleshores sí ens podíem enganxar als llençols sense cap problema.

El cap de setmana de les “Forquetas” no vam poder deixar els cotxes a la cascada d’Espigantosa perquè la pista estava tallada per un esllavissament, així que vam començar des del poble d’Eriste.

En menys de tres hores vam arribar al refugi Ángel Orús, també conegut com Forcau, on vam celebrar l’aniversari de la Sílvia bevent unes ampolles de cava que havien traginat per sorpresa.

L’endemà a les 6 del matí vam començar a caminar, al cap de mitja hora ja vam trobar neu però es podia passar sense grampons, fins arribar a la Canal Fonda, on vam preferir ser prudents. Allà vaig fer la meva estrena en portar piolet a la mà enlloc de carretejar-lo i prou. Un cop arribats al coll ja ens vam poder descalçar els grampons, però calia grimpar fins arribar al cim. Carregant la motxilla es feia molt pesat i hi havia algun tram una mica aeri, però vam coronar el primer cim sense incidències. 

El segon va ser més fàcil perquè vam deixar les motxilles agrupades en un punt, ja que havíem de tornar a passar per allà mateix.

A la baixada, tornant per la mateixa canal, vaig fer la meva estrena definitiva de piolet clavant-lo a terra perquè anava avall a causa del fort pendent. Si no m’hagués aturat el piolet, ho hauria fet en Joan, que en sentir que patinava se’m va llençar a sobre per aturar-me. El meu heroi ... :-)

Després de més de 9 hores vam arribar als cotxes, prèvia remullada al riu, els tres més valents. Cansats però contents.

El cap de setmana dels “Clarabides” vam poder aparcar on volíem però francament no ens estalviàvem massa camí. Afortunadament la pujada al refugi d’Estós no superava les dues hores.

L’endemà al matí vam començar a les 7 perquè el guarda es va adormir i no va aparèixer per donar-nos l’esmorzar. Aviat vam suar de valent perquè el desglaç feia gairebé impracticable seguir pel camí que travessava el torrent diverses vegades, i ens vam haver d’enfilar pel dret per evitar riscos innecessaris. Quan vam arribar a l’Ibón Superior de Gías jo m’estava plantejant si continuar, però una dosi de glucosport, de tossuderia meva i d’ànims d’en Joan, em van impulsar a seguir amunt.

La meva cara és un poema quan vaig molt cansada o quan estic satisfeta de la gesta.

Trobeu les  set diferències? ;-)

Va ser molt divertit perquè al cim vam trobar gent del maresme que amb coneguts comuns, és tan petit el món...

Un cop a dalt, coronar els altres dos Clarabides ja no ens va suposar cap problema, però vam desistir d’intentar el Gías, encara ens quedava tota la baixada i superar un bon pendent amb neu.

Arribàvem al cotxe després d’unes 11 hores de ruta, comptant que en el refugi vam fer una bona aturada per dinar i recuperar forces. També cansats però contents.

Com a colofó, trobo molt fort que els llibres d’alpinisme qualifiquin aquests cims de fàcils, sense dificultat. Ho justifiquen dient que no són molt tècnics perquè no cal encordar-se. D’acord, però no els pot fer qualsevol persona (prohibit qui pateixi de vertigen), i menys ara, que en Killian Jornet ha posat la muntanya a l’abast de tothom, la gent es creuen capacitats de fer alpinisme sense prendre les mesures pertinents i equipar-se com cal. Sobretot precaució.

Jo estic molt orgullosa de poder anar a la muntanya tan ben acompanyada de persones que saben el que es fan, i amb una qualitat humana fora de mida, i també d’haver assolit fites que mai m’hauria pogut imaginar.