Maresme esportiu

Avui 27 de maig, el Maresme està abocat a l’esport, s’ha celebrat la Half Challenge, una triatló que com el seu nom indica consisteix en tres proves: nedar 1.900 metres, pedalejar 90 quilòmetres i córrer 21. També s’ha dut a terme un altre magne esdeveniment: la marxa d’Arenys de Mar, de 12 quilòmetres. És el que hem fet nosaltres. I doncs què us pensàveu? :-P

Poc abans de les 8 del matí ens hem trobat amb la Irene per anar a formalitzar la inscripció i començar la ruta, que ens hem polit amb dues hores.

Era la meva primera marxa d’Arenys, i quan he vist que ens posàvem dins el túnel de la riera coberta, havíem d’anar esquivant caques de gos, i ressonava la xerrameca de volum excessiu d’alguns participants, he pensat: no m’hi veuran mai més aquí. Afortunadament hem anat a sortir a Can Jalpí, ja a terme municipal d’Arenys de Munt, i la cosa ha millorat radicalment. Hem fet una volta ben maca, passant pel far de Can Jalpí, l’ermita del Remei, el límit del terme municipal de Caldetes, i tornant al parc de Lourdes d’Arenys de Mar.

En 12 quilòmetres hem trobat 3 avituallaments amb aigua i trossos de taronja, que venien molt de gust, i al final botifarrada. Com si això fos poc, ens han obsequiat amb una samarreta. Tot pel mòdic preu de 8 euros.

Els tres mosqueters

Tal com es diu en castellà: a quien madruga, Dios le ayuda. A les 10 tocades ja teníem la feina feta i hem anat a la platja, per inaugurar la temporada. L’aigua estava gelada, però el mar estava tan pla i net, i a la sorra feia tanta calor, que no hem pogut resistir la temptació de banyar-nos.

Després, hem agafat la moto i hem marxat a Calella per veure triatletes a l’arribada de la Half Challenge. L’ambient era impressionant, hi havia una gentada...

 Després de gairebé 6 hores...

Però què voleu que us digui, a mi no m’ha agradat rebre els esportistes amb música de discoteca i animadors que ens feien aplaudir al ritme de la música, trobo que frivolitzen una situació, talment com un programa espectacle de televisió. A mi doneu-me anar a la marató de muntanya de Zegama (País Basc), on camí de l’Aizkorri, animes els esportistes a primera línia, i és tot més natural, intens i emotiu.

Travessa Tordera - Mataró

Bé, jo l’hauria de rebatejar com a Travessa Tordera – Arenys de Munt, i és que vam finalitzar el recorregut abans per dos motius: jo no sé si hauria arribat fins a Mataró, i a la tarda havíem d’estar frescos per un acte important.

A les 6 del matí ja estàvem al Centre Laietània de Mataró dins el bus que ens havia de portar a Tordera, i uns minuts abans de les 7 ja ens havíem posat en marxa. Sort que vam seguir als repetidors d’altres anys per saber cap a on havíem de tirar, perquè ens van descarregar de l’autocar i ni un senyal en tot el poble que ens indiqués la ruta.

Els primers 7 quilòmetres són plans, però després ja et comences a enfilar per la serralada i el desnivell es va accentuant. No és abrupte, no estem en alta muntanya, però a base d’estona vas notant les cames. Bé, jo vaig notar gairebé una lipotímia perquè m’havia fet a la idea que esmorzàvem a Tordera i no, fins a Hortsavinyà, al cap de dues hores tocades de ruta. Aleshores en arribar ja força tocada, de les 5 del matí fins a les 9, només havia menjat una mica de xocolata, em trobo que l’esmorzar eren dues madalenes...

A Hortsavinyà...

No gaire refeta, vam continuar fins al Montnegre, i allà ens vam desmarcar. Per una banda perquè vam fer parada i fonda, un entrepà i una coca- cola anima qualsevol, i per l’altra perquè ja no vam seguir el traçat establert de la travessa, enlloc d’anar cap a Vallgorguina, ja ens vam encarar a Collsacreu, i d’allà cap a Arenys de Munt, baixant pel Fondo de Can Rossell.

Finalitzava la nostra ruta després de 32 quilòmetres i més de 6 hores caminant.

El millor de tot, el paisatge i posar els peus en un gibrell d’aigua en arribar.

Fent comarca: Santuari del Corredor

La matinada de dissabte a diumenge 11 de març, un grup de sis arenyencs de munt i de mar amb edats compreses entre els 30 i molts als 70 i pocs, van fer una ruta pel Maresme. Passant per la creu de Canet, Horsavinyà, i el Montnegre, van arribar al Corredor, després de gairebé 45 quilòmetres i 9 hores de caminada.

En Joan i jo no vam ser tan agosarats, el nostre itinerari començava al Santuari de Lourdes d’Arenys de Munt fins al Santuari del Corredor passant per la Creu de Rupit. Una horeta i quart caminant.

La Creu de Rupit és un encreuament de camins molt mític pels que transitem per aquella zona sigui a peu o en bicicleta, però la veritat sigui dita, el primer cop decep perquè imagines una creu imponent coronant un turó, i és molt discreta, situada al costat d’un mur.

Dalt del Corredor ens vam trobar tots els caminadors de curta i llarga distància i els conductors, ja que les parelles i fills van venir en cotxe, i tots plegats vam fer un bon dinar en el restaurant del santuari.

Aquest restaurant el cap de setmana sempre està ple tant per esmorzar com per dinar. Serveixen cuina catalana casolana.

Ens vam posar les botes amb el cabrit arrebossat. És el que té tornar a peu i cremar les calories ;-)

Pel Ripollès: Bastiments i primer intent del Puigmal

Amb en Joan vam passar un cap de setmana de l'agost del 2011 al Ripollès. 

Dissabte ens vam llevar molt d'hora per deixar el cotxe al pàrquing de l'estació d'esquí de Vallter 2000 i començar l'ascens al Bastiments (2.881 m) sense patir les hores de sol fort, de totes maneres no hauria passat res si haguéssim dormit una mica més, feia un vent molt fred que no donava cap treva al sol per molt que s'esforcés a escalfar-nos.

La pujada no és gaire agraïda perquè no veus paisatges variats, molta pedra i la creu del cim que ens espera, burleta de veure el nostre esforç fins a assolir-la. En unes dues hores vam arribar a dalt.

 Joan i Elisabet al cim del Bastiments

El descens va ser molt més agraït ja que sabíem que ens esperava un bon dinar a Setcases, on uns amics del grup de motos hi tenen fixada la segona residència des de fa molts anys. 

Vam fer l'aperitiu banyant-nos al riu. Perfecte!

Després d'una bona sobretaula vam agafar el cotxe i per una bonica pista forestal de gairebé 30 km vam creuar la Vall de Camprodon per arribar a la Vall de Núria. Es va fer fosc en arribar a Queralbs i els 11 km de pista fins a Fontalba se'ns van fer eterns.

Estàvem esgotats, vam plantar la tenda i a dormir.

L'endemà a trenc d'alba vam veure que feia un vent horrible, molt pitjor que el dia anterior camí del Bastiments. Després de deliberar vam decidir tornar cap a casa.

Els 2.906 metres del Puigmal hauran d'esperar.

Vaques matineres a Fontalba

El meu primer 3.000...

Des de petita que ja caminava pels boscos del Montseny, i en fer-me més gran els desnivells s’accentuaven i vaig començar a coronar alguns cims, no grans fites, però les suficients com per aprendre a estimar la muntanya.

La meva gran assignatura pendent: fer un 3.000.

Aquest estiu, concretament l’agost del 2011, finalment he assolit els 3.144 metres del Taillon, a cavall entre el Pirineu aragonès i el francès.

Va ser una sortida genial de set amics, també membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt, que van compartir amb mi tots els moments bons i dolents de l’ascensió.

Es poden fer dues aproximacions, des de Bujaruelo (Aragó) o des de Gavarnie (França). Nosaltres vam optar per la segona opció, teníem quatre dies i ens podíem permetre el luxe de fer les 6 hores de cotxe per arribar fins al pàrquing que et deixa a dues hores de la Brecha de Roland, el camí natural per arribar al Taillon.

A les 7 del matí començàvem a caminar, un cartell ens marcava dues hores i quart per arribar al refugi de la Brecha, però abans de les dues hores hi havíem arribat. El camí no presenta cap dificultat, només cal tenir en compte que en el tram final s’ha de travessar una cascada.

L’arribada a un refugi convida a fer un mos abans de continuar, però vist en perspectiva, si el grup va tirant bé, jo recomanaria fer-lo ja a dalt la Brecha, en algun lloc resguardat del vent, perquè des del refugi a dalt com a màxim només hi ha entre mitja hora i tres quarts depenent del ritme, però com que s’accentua molt el desnivell i en el tram final trobes una mica de neu i tot, si has arribat al refugi amb un ritme bo, parar et talla completament i l’ascensió es fa una mica pesada. És només una recomanació, cadascú es coneix el seu ritme.

La Brecha de Roland és espectacular, veus els cims de la part francesa i la part aragonesa. Com que ens feia molt vent i ja havíem esmorzat abans, sense aturar-nos vam emprendre directament el camí cap al cim del Taillon, creuant la Brecha, dirigint-nos cap a la dreta i passant pel costat de la pedra del “Falso Dedo”. Tampoc presenta cap dificultat, no en va diuen que és el 3.000 més fàcil dels Pirineus, però jo ja em vaig xutar de sucre, el meu gran aliat a la muntanya, i en pla també, des dels set anys que sempre en porto a sobre, és el que té tenir la pressió baixa i tenir tendència a patir lipotímies.

Comptant els descansos i que ens ho vam prendre amb força calma, fèiem cim a les 12 del matí.

Si les forces acompanyen es pot arrodonir l’excursió i arribar fins als Gabietos, de fet en Joan, la Mònica i jo vam començar el descens però en Marçal, el Jordi, en Toni i la Berta van continuar.

La tornada lògicament es fa pel mateix camí, ja que els cotxes encara no són prou intel·ligents com per venir-nos a buscar a un altre punt, de moment només passa a les sèries de ficció ;-)

Objectiu assolit, i amb ganes de fer-ne més.

Congost de Montrebei

Estic molt contenta, he trobat la persona ideal amb qui compartim les mateixes aficions. En Joan, ell d’Arenys de Munt, jo d’Arenys de Mar, muntanya i mar, simbiosi perfecta.

Caminarem plegats...

La nostra primera sortida va ser a l'abril del 2011, cap al congost de Montrebei, en terres lleidatanes. És una passejada molt agradable, d’un matí de durada si tens mitjans logístics perquè et deixin a Àger i et recullin a Pont de Montanyana, de sud a nord.

Aquesta zona és ideal per la pràctica de l’esport, ja que a banda dels que travessem el congost pel camí traçat al mig de la roca, si mirem avall veiem gent amb els caiacs, i si mirem amunt hi ha gent escalant.

El paisatge és preciós, tot i que el viatge cap a les terres de ponent es fa llarg, val la pena fer una escapada ver veure aquesta meravella de la natura.

Fent comarca: Castell de Burriac

Una sortida matinal sense cap complicació per anar a estirar les cames fent una mica d’exercici cardiovascular és pujar el castell de Burriac, en el terme municipal de Cabrera de Mar.

Sortim d’Argentona, i en uns 45 minuts arribem a dalt, des d’on tenim una panoràmica de part del Maresme, amb el Montcabrer a primer terme.