diumenge, 7 de juny del 2015

Marxa d’ Arenys 2015



La nostra idea pel 31 de maig era fer la Travessa del Montseny però no ens vam assabentar del funcionament de la logística i no vam reservar plaça de bus. Aleshores es complicava molt si intentàvem arreglar-ho pel nostre compte. A banda jo no les tenia totes d’intentar una caminada tan dura sense estar físicament ni anímica al 100%. Solució: fer la marxa d’Arenys en dues hores com a màxim.

Això de donar-ho tot no està fet per mi, gran part del camí fregava la lipotímia. Prefereixo reservar forces i fer prevaler la resistència per davant de la velocitat. En el darrer avituallament hi havia coneguts i ens vam recrear xerrant, fent-nos fotos i bevent.


Malgrat tot vam semi assolir el repte perquè vam completar el recorregut en dues hores i cinc minuts. Encara ens va sobrar temps per anar a la platja. Un matí molt ben aprofitat.

divendres, 10 d’abril del 2015

Ruta dels tres monestirs en dues etapes



La ruta dels tres monestirs és una caminada d’uns 52 km que es fa cada dos anys, discorre des del Monestir de Sant Cugat fins al de Montserrat passant per Sant Llorenç del Munt, a la Mola.

Les previsions meteorològiques no eren gens engrescadores però ens vam calçar botes de muntanya enlloc de bambes, i a la motxilla una capelina i un paraigua cadascú. Sí, heu llegit bé, un paraigua. Estem d’acord en que  no pinta res a la muntanya, però si el recorregut no és tècnic i plou amb ganes, és ideal, tal com vam poder comprovar.

La sortida de Sant Cugat es va fer molt pesada perquè havíem de creuar polígons industrials, un pont de l’autopista...sort que era fosc i no es podia apreciar la bellesa de l'entorn. El problema és que la caminada sobre asfalt es va prorrogar 20 quilòmetres ja que després vam fer visita turística pels afores de Terrassa. No sé si era més horrorós el paisatge o el meu mal de peus per les xiruques sobre l’asfalt. Fins a dalt la Mola es seguia l’anomenat camí dels monjos. Tan bonic que devia ser en el seu temps...

Afortunadament a Matadpera vam menjar un reconfortant entrepà de botifarra i vam començar a trepitjar terra.


Va ser baixant de la Mola que la pluja fa fer acte d’aparició. Primer era pluja fina i discontínua, per tant es podia seguir perfectament, però a mesura que ens anàvem acostant a Montserrat el cel cada cop estava més fosc i la pluja s’intensificava.

A l’hora de dinar ens vèiem a venir que hauríem de plegar a Vacarisses, allà teníem tren i podríem arribar a casa a una hora decent. En cas contrari havíem de pujar al Monestir lents pel cansament i pel xàfec, esperar el bus de tornada, agafar el cotxe a Sant Cugat, arribar rebentats a casa a les 10 de la nit, i l’endemà a les 6 de peu. No era prudent. Finalment ens vam retirar a Vacarisses i vam arribar a casa abans de les 7 de la tarda. Allò era una altra cosa.


De totes maneres ens va quedar l’espina clavada, així que diumenge següent vam deixar el cotxe en el punt on havíem abandonat i vam acabar la ruta.


És una travessa ben marcada i ben organitzada, però no la farem mai més ja que el primer tram és espantós pels qui fugim de l’asfalt. Reservem les nostres forces per la muntanya i pel nostre proper repte: Turó de l’Home – La Garriga, allà trepitjarem el Parc Natural del Montseny.

Els horaris de la nostra “Tres monestirs” són:

Dia 1
5.00 Sortida
6.20 Primer avituallament
7.40 Control sorpresa
9.00-9.45 Esmorzar a Matadepera
9.45-11.10 Pujada a la Mola 
11.10-11.30 Descans
12.45 Control sorpresa
12.55-14:00 Cap a dinar
14:00-14:45 Dinar
16:30 Arribada a Vacarisses 

Dia 2
10.00 Sortida
11.00 Monistrol
12.00 Monestir de Montserrat
12.00-12.30 Esmorzar
12.30-14:00 Tornada a Vacarisses

dijous, 12 de març del 2015

Puig de la Fontlletera



Què s’ha de fer si un d’Arenys vol anar a passar el dia a la muntanya sense estar tancat durant hores interminables dins un cotxe? Doncs anar al Ripollès. És un comodí que anem gastant perquè cada cop ens falten menys cims de la zona, però encara tenim feina per fer.

Amb la Sílvia i en Francesc vam anar a Camprodon on ens vam trobar a la Giuglia i l’Stephania, dues italianes amigues de la Sílvia que venien de Girona i van resultar ser dues excel·lents companyes de ruta. Vam enfilar els cotxes per la pista de Tregurà fins que la neu ens va deixar. De totes maneres la tònica de la sortida va ser que trepitjàvem neu si l’anàvem a buscar, quina decepció, nosaltres que volíem estrenar els grampons...

El primer tram de recorregut és idèntic al del Balandrau, però quina diferència caminar-lo amb raquetes com fa dos anys o a peu. Aquest cop em vaig fixar més en el desnivell, i l’altra vegada en el mal que em feien els turmells de flanquejar lateralment. Coses de la muntanya.

En el coll dels tres pics, enlloc de girar a l’esquerra ho vam fer cap a la dreta seguint unes fites que ens van menar cap al cim. Feia força vent i no vam poder gaudir molta estona de les vistes.





La baixada la vam fer pel dret fent el que anomenem “culen bajen” és a dir baixar de cul aprofitant la neu i el desnivell. Divertidíssim! A les italianes també els va agradar l’experiència.

Volíem cloure la sortida a Ca la Rosa per fer un bon àpat però estava ple a rebentar, així que ens vam dirigir cap a Vilallonga i vam trobar Can Parlet. Ho vam encertar. El menú era molt més econòmic, les racions abundants i més sanes. A Ca la Rosa els guisats són l’especialitat, i ves a saber si són de fa dos dies o si és el que ha sobrat de la taula del costat, en canvi a Can Parlet vam menjar xai a la brasa amb unes carxofes d’acompanyament que estaven delicioses. Per acabar de rematar l’escapada, en Francesc i la Sílvia ens van portar a Castellfollit de la Roca, concretament a comprar magdalenes a Can Tuset. En venen de tots tipus i són gegants, l’endemà amb una cadascú en vam tenir prou per esmorzar. No cal dir que era per llepar-se els dits metafòricament i literal. Amb aquell parell gana no se'n passa ;-)

diumenge, 1 de març del 2015

Cabrilenca 2015



Ves per on, és el tercer any que fem aquesta caminada, enguany alternant amb cursa perquè a les baixades vam aprofitar per córrer, i ens va anar bé ja que en molts trams circulàvem sols, més ràpids que els caminadors i sense atrapar els corredors. A part feia un dia preciós però va començar a bufar fort el vent i quan passàvem a prop del castell de Burriac, al no ser obligatori vam preferir continuar i no arriscar-nos. Encara bo perquè un home ens va explicar que de poc perd les ulleres.
 
Segueix la tònica dels paratges bonics, la multitud de cintes per marcar el camí, el perfil trencacames i la botifarra boníssima del final. Recomanable 100%.