Hivernal molt estiuenca

Les previsions meteorològiques apuntaven un alt risc d’allaus al Pirineu lleidatà, així que no ens la vam voler jugar durant la sortida de diumenge, en Francesc, la Sílvia, en Pep, l’Alba, en Joan i jo vam pujar cap al Ripollès. Ens vam equipar de ple hivern amb anoracs, polaines, raquetes de neu...i ens hauria anat molt millor endur-nos un bikini i una tovallola.

A Sant Joan de les Abadesses ens vam desviar cap a Ogassa, on vam continuar per una pista que mena a Camprodon. Uns 6 quilòmetres abans d’arribar vam aparcar els cotxes. En vista de la blavor del cel i la caloreta no vam prendre les raquetes, els anoracs sí com a mesura de prudència. A mesura que anàvem caminant ens anàvem traient capes de roba però en arribar al Coll de Pal es va girar vent i la neu va fer acte de presència en el nostre camí, afortunadament es podia trepitjar sense problemes. Entre la pujada i la major dificultat de caminar sobre la neu el cansament es començava a fer notar. Finalment, dues hores i mitja després d’emprendre la marxa vam coronar el Puig Estela de 2.013 metres.

Volíem fer un mos però el vent no donava treva, per tant vam treure els anoracs de les motxilles, si els havíem carretejat que servissin per alguna cosa. Però en arribar a la zona sense neu ens feien una nosa impressionant. Encara que no ho sembli, certifico que aquestes dues fotografies són de la mateixa excursió.

En el nostre periple vam trobar companys de fatigues per la muntanya, tot i que ells no es veien gens cansats.

Ens temíem que beure una clara seria el que ens vindria més de gust en arribar a Camprodon, però finalment la temperatura es va adequar una mica a l’època de l’any i ens vam permetre quelcom calentet i deliciós.

Gran sortida en bona companyia.

Cabrilenca 2014 o la cursa de les cintes

Les previsions meteorològiques pel cap de setmana eren immillorables i enguany gaudiríem de tot l’esplendor de la marxa, no pas com l'any passat que van haver de descafeïnar el recorregut.

Anàvem molt justos de temps així que vam prendre l’autopista per arribar abans. Encara no m'ho explico però vam tenir la gran sort d'aparcar a la primera a prop del village, on en Christian i la Montse ens esperaven. Com que ja havien disparat el tret de sortida per a caminadors, en Joan i jo ens vam limitar a agafar un tros de coca i començar la marxa, això sí, tots quatre menjant i xerrant.

Mira que vaig estiuejar anys a Cabrils i no tenia ni idea dels corriols i paisatges tan bonics que podia trobar a les rodalies. Ens va agradar molt pujar al castell de Burriac, que fou la primera excursió que vam fer plegats en Joan i jo amb un grupet quan encara no sortíem junts.

Se'ns van fer pesades les cues de gent que es formaven en llocs especialment estrets, i també el grup de noies que portaven els gossos deslligats, els quals et passaven com una fletxa pel costat amb risc de fer-te relliscar i caure. No parlem de la contaminació acústica quan cridaven els animals: Bruna, Laika, Atxuri!! Sort que la Montse duia la Paquita lligada.

La Isa tenia raó, és una caminada trencacames però divertida. Mireu quin perfil més dentat.

Eren uns 1.150 metres de desnivell positiu en només 18 quilòmetres. Vam trigar 4 hores 45 minuts comptant els avituallaments on ens ho vam agafar amb calma. Cal destacar, i d’aquí el nom del post, que aquesta marxa estava molt ben senyalitzada, impossible perdre’s, cada pocs metres hi havia una cinta, fins i tot 4 o 5 en un mateix lloc. Fèiem la conya que eren cordes de campanar i tocàvem les campanes.

La veritat és que vam acabar amb les cames cansades però la botifarra del final reanima, i l’ibuprofeno de la nit pel dolor de cadera també.

Gran matinal.

Marxa de Sant Pol 2014

L’any passat vam dir que no repetiríem, no ens va convèncer la gentada que s’acumulava als corriols, però és fàcil caure en la temptació d’anar a una marxa tan a prop de casa, i més si el recorregut ens permet intentar córrer un bon tram. No és el mateix caminar 40 quilòmetres on cal reservar forces, que 15 on es pot intentar forçar la màquina. El problema ve si comences “a fondu” del quilòmetre 0, em sentia fresca i bé, anava avançant gent i no només corria a les baixades, que és molt més fàcil perquè ja tens la inèrcia, sinó en pla i xerrant amb en Joan. Perfecte!  Killian tremola :-P

Però quan ja vaig creure que n’hi havia prou de trotar i millor disminuir el ritme, va venir una pujada i no tirava. Vaig haver de  parar uns minuts i continuar un cop la respiració se’m va normalitzar. Havíem fet 7 quilòmetres en una hora, quan el normal segons el nostre ritme caminant són només 5, així que la resta de marxa ens vam dedicar a contemplar el paisatge, albirar el mar en els diferents punts del recorregut...Al final vam acabar en unes molt dignes dues hores i quart.

Val a dir que en comparació d’un any per l’altre, molta més gent corria, de fet he comprovat que és divertit córrer quan et sents pletòric d’energies, però et perds els detalls, no recordo gens la primera part del camí. No sé, la vida ja avança prou ràpidament, no cal que li donem més velocitat.

En aquesta ocasió no hi ha document gràfic, és el que té voler anar amb el mínim pes per córrer, la càmera no entra dins els plans, i si vas amb el coet al cul tampoc penses que amb el mòbil es pot retratar el moment, i si hi penses, no et pots aturar. Que complicat estar entre dos aigües...ni camino ni corro. Sort que la Cabrilenca del 23 de febrer la subtitulen “Camines o corres” i decidirem sobre la marxa, mai més ben dit...

Plat “fondu” o muntanya (títol gentilesa de la Sílvia del GrupU)

Els membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt tenim un dubte existencial estil si abans és l’ou o la gallina. Nosaltres ens plantegem si fem muntanya pel plat “fondu” de després o bé mengem plat “fondu” perquè hem anat a la muntanya. Bé, de fet no ens preocupa gaire perquè ens ho passem tan bé pujant un cim o devorant en un restaurant.

L’any passat vam coronar el Balandrau i per dinar ens vam refer a l’Hotel El Serrat, popularment conegut com a Ca la Rosa, enguany el cim escollit ha estat el Gra de Fajol, el restaurant estava triat d'antuvi, implícitament hem instaurat una sortida anual de grup a veure la Rosa, i només cal pensar la muntanya a coronar.

Quadrar desplaçaments va ser com un trencaclosques perquè hi havia gent que pujava dissabte, altres diumenge, altres tenien festa dilluns...Un cop tots encabits ens vam trobar a tocar del refugi d’Ulldeter, a la carretera que deixa a l’estació d’esquí Vallter 2000. Allí vam decidir prescindir de les raquetes i agafar grampons, excepte en Quim i en Max que calçaven esquís.

Tota la comitiva ens vam posar en funcionament per assolir el coll de la Marrana, o el coll de la Guarra segons el va batejar la Marta.

 En arribar a dalt se’m va fer estrany no girar a la dreta per encarar-nos al Bastiments, com sempre hem fet amb en Joan, al contrari, vam virar a l’esquerra per enfilar la pujada fins els 2.706 metres del Gra de Fajol, per cert molt més fàcil i curt que el Bastiments.

Feia un dia espectacular i gens de fred, per tant vam fer un mos dalt del cim i després les fotos de rigor...

...i les de no tan rigor.

Els esquiadors més l’Albert i l’Agustí van anar a fer el Bastiments, la resta vam baixar tranquil·lament. Ens vam reunir al refugi i cap a Ca la Rosa falta gent. Com que una imatge val més que mil paraules, no cal dir res més...

Caminada pel Montseny

Diumenge passat teníem ganes de caminar, no en va estàvem farts de seure i menjar durant les festes, necessitàvem exercitar les cames. Com que en Francesc i la Sílvia del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt estaven igual que nosaltres, vam decidir anar cap al Montseny.

El cotxe va quedar aparcat a Santa Fe, a tocar de la Font de Passavets, on vam iniciar l’ascenció al Turó de l’Home. Aquesta ruta l’havia fet fa anys però no pas amb neu, era realment preciós caminar pel bosc.

Un cop dalt del cim més alt del Montseny, ens vam dedicar a repassar totes les muntanyes que podíem albirar, és impressionant veure Montserrat, el Montcau, la Mola, els Cingles de Bertí per una banda, o molt més allunyats cap al nord el Canigó, el Puigmal, i un llarg etc..

Vam seguir cap a les Agudes per la carena enlloc de seguir el camí.

Hi havia gana, així que vam baixar per un corriol entre faigs fins la font de Briançó, allà vam fer un mos. Aleshores ja ens vam dirigir al cotxe.

Una ruta circular fantàstica d’unes tres hores i mitja amb calma, ideal per una excursió matinal.