Cabrilenca 2014 o la cursa de les cintes

Les previsions meteorològiques pel cap de setmana eren immillorables i enguany gaudiríem de tot l’esplendor de la marxa, no pas com l'any passat que van haver de descafeïnar el recorregut.

Anàvem molt justos de temps així que vam prendre l’autopista per arribar abans. Encara no m'ho explico però vam tenir la gran sort d'aparcar a la primera a prop del village, on en Christian i la Montse ens esperaven. Com que ja havien disparat el tret de sortida per a caminadors, en Joan i jo ens vam limitar a agafar un tros de coca i començar la marxa, això sí, tots quatre menjant i xerrant.

Mira que vaig estiuejar anys a Cabrils i no tenia ni idea dels corriols i paisatges tan bonics que podia trobar a les rodalies. Ens va agradar molt pujar al castell de Burriac, que fou la primera excursió que vam fer plegats en Joan i jo amb un grupet quan encara no sortíem junts.

Se'ns van fer pesades les cues de gent que es formaven en llocs especialment estrets, i també el grup de noies que portaven els gossos deslligats, els quals et passaven com una fletxa pel costat amb risc de fer-te relliscar i caure. No parlem de la contaminació acústica quan cridaven els animals: Bruna, Laika, Atxuri!! Sort que la Montse duia la Paquita lligada.

La Isa tenia raó, és una caminada trencacames però divertida. Mireu quin perfil més dentat.

Eren uns 1.150 metres de desnivell positiu en només 18 quilòmetres. Vam trigar 4 hores 45 minuts comptant els avituallaments on ens ho vam agafar amb calma. Cal destacar, i d’aquí el nom del post, que aquesta marxa estava molt ben senyalitzada, impossible perdre’s, cada pocs metres hi havia una cinta, fins i tot 4 o 5 en un mateix lloc. Fèiem la conya que eren cordes de campanar i tocàvem les campanes.

La veritat és que vam acabar amb les cames cansades però la botifarra del final reanima, i l’ibuprofeno de la nit pel dolor de cadera també.

Gran matinal.

Marxa de Sant Pol 2014

L’any passat vam dir que no repetiríem, no ens va convèncer la gentada que s’acumulava als corriols, però és fàcil caure en la temptació d’anar a una marxa tan a prop de casa, i més si el recorregut ens permet intentar córrer un bon tram. No és el mateix caminar 40 quilòmetres on cal reservar forces, que 15 on es pot intentar forçar la màquina. El problema ve si comences “a fondu” del quilòmetre 0, em sentia fresca i bé, anava avançant gent i no només corria a les baixades, que és molt més fàcil perquè ja tens la inèrcia, sinó en pla i xerrant amb en Joan. Perfecte!  Killian tremola :-P

Però quan ja vaig creure que n’hi havia prou de trotar i millor disminuir el ritme, va venir una pujada i no tirava. Vaig haver de  parar uns minuts i continuar un cop la respiració se’m va normalitzar. Havíem fet 7 quilòmetres en una hora, quan el normal segons el nostre ritme caminant són només 5, així que la resta de marxa ens vam dedicar a contemplar el paisatge, albirar el mar en els diferents punts del recorregut...Al final vam acabar en unes molt dignes dues hores i quart.

Val a dir que en comparació d’un any per l’altre, molta més gent corria, de fet he comprovat que és divertit córrer quan et sents pletòric d’energies, però et perds els detalls, no recordo gens la primera part del camí. No sé, la vida ja avança prou ràpidament, no cal que li donem més velocitat.

En aquesta ocasió no hi ha document gràfic, és el que té voler anar amb el mínim pes per córrer, la càmera no entra dins els plans, i si vas amb el coet al cul tampoc penses que amb el mòbil es pot retratar el moment, i si hi penses, no et pots aturar. Que complicat estar entre dos aigües...ni camino ni corro. Sort que la Cabrilenca del 23 de febrer la subtitulen “Camines o corres” i decidirem sobre la marxa, mai més ben dit...

Plat “fondu” o muntanya (títol gentilesa de la Sílvia del GrupU)

Els membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt tenim un dubte existencial estil si abans és l’ou o la gallina. Nosaltres ens plantegem si fem muntanya pel plat “fondu” de després o bé mengem plat “fondu” perquè hem anat a la muntanya. Bé, de fet no ens preocupa gaire perquè ens ho passem tan bé pujant un cim o devorant en un restaurant.

L’any passat vam coronar el Balandrau i per dinar ens vam refer a l’Hotel El Serrat, popularment conegut com a Ca la Rosa, enguany el cim escollit ha estat el Gra de Fajol, el restaurant estava triat d'antuvi, implícitament hem instaurat una sortida anual de grup a veure la Rosa, i només cal pensar la muntanya a coronar.

Quadrar desplaçaments va ser com un trencaclosques perquè hi havia gent que pujava dissabte, altres diumenge, altres tenien festa dilluns...Un cop tots encabits ens vam trobar a tocar del refugi d’Ulldeter, a la carretera que deixa a l’estació d’esquí Vallter 2000. Allí vam decidir prescindir de les raquetes i agafar grampons, excepte en Quim i en Max que calçaven esquís.

Tota la comitiva ens vam posar en funcionament per assolir el coll de la Marrana, o el coll de la Guarra segons el va batejar la Marta.

 En arribar a dalt se’m va fer estrany no girar a la dreta per encarar-nos al Bastiments, com sempre hem fet amb en Joan, al contrari, vam virar a l’esquerra per enfilar la pujada fins els 2.706 metres del Gra de Fajol, per cert molt més fàcil i curt que el Bastiments.

Feia un dia espectacular i gens de fred, per tant vam fer un mos dalt del cim i després les fotos de rigor...

...i les de no tan rigor.

Els esquiadors més l’Albert i l’Agustí van anar a fer el Bastiments, la resta vam baixar tranquil·lament. Ens vam reunir al refugi i cap a Ca la Rosa falta gent. Com que una imatge val més que mil paraules, no cal dir res més...

Caminada pel Montseny

Diumenge passat teníem ganes de caminar, no en va estàvem farts de seure i menjar durant les festes, necessitàvem exercitar les cames. Com que en Francesc i la Sílvia del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt estaven igual que nosaltres, vam decidir anar cap al Montseny.

El cotxe va quedar aparcat a Santa Fe, a tocar de la Font de Passavets, on vam iniciar l’ascenció al Turó de l’Home. Aquesta ruta l’havia fet fa anys però no pas amb neu, era realment preciós caminar pel bosc.

Un cop dalt del cim més alt del Montseny, ens vam dedicar a repassar totes les muntanyes que podíem albirar, és impressionant veure Montserrat, el Montcau, la Mola, els Cingles de Bertí per una banda, o molt més allunyats cap al nord el Canigó, el Puigmal, i un llarg etc..

Vam seguir cap a les Agudes per la carena enlloc de seguir el camí.

Hi havia gana, així que vam baixar per un corriol entre faigs fins la font de Briançó, allà vam fer un mos. Aleshores ja ens vam dirigir al cotxe.

Una ruta circular fantàstica d’unes tres hores i mitja amb calma, ideal per una excursió matinal.

Montaltrek 2013

No ens havíem plantejat més marxes fins el 2014 per evitar lesions o imprevistos de cara la nostra lluna de mel, però el “mono” de caminar era massa fort. Així que en veure la propaganda de la Montaltrek de Sant Vicenç de Montalt, a tocar de casa, no ens vam poder resistir a la inscripció. La Sandra i l’Eli, amb les que ja vam coincidir a la Marxa d’Arenys de Munt, també es van apuntar, però elles volien fer la distància curta d’11 quilòmetres i nosaltres la llarga de 18.

A les 7:15 del matí vam anar cap a Sant Vicenç per deixar el cotxe a prop de l’arribada de la marxa, i tranquil·lament ens vam dirigir cap a la plaça del poble, on donaven la sortida. Estava previst que a les 7:45 començarien els corredors i a les 8:00 els caminadors, però quan els que perdien el tren es van allunyar, molts ja vam iniciar la marxa perquè la temperatura i el vent tampoc permetien estar 15 minuts quiets, molt millor anar tirant. Al cap de dos minuts ja ens havíem de separar els de la curta i els de la llarga, així que ens vam acomiadar de les nostres amigues fins l’hora de la butifarrada.

Primerament el recorregut discorria per asfalt però ben aviat vam trepitjar pista i corriols molt bonics. Fins al quilòmetre 8 no vam trobar el primer avituallament, jo ja començava a necessitar reforços de sucres que van arribar just a temps, els trossos de plàtan, taronja i la xocolata em van revifar per encarar la pujada, als Tres Turons. Quina pujada! Jo els recordava més fàcils sortint d’Arenys de Munt, però entre que Sant Vicenç queda més lluny, i que la volta donada ens havia fet descendirt molt, amb el desnivell positiu més elevat i els quilòmetres que portàvem, l’ascenció al Turo de Vilanegra va ser curta però esgotadora. Per sort carenar fins el Turó del Mig no té cap complicació i la pujada al Montalt tampoc, i menys quan saps que t’esperen carquinyols i vi a dalt. Realment costa d’arribar al primer avituallament, però després són molt seguits i en el darrer abans de l’arribada pràcticament no ens vam aturar.

La Sandra i l’Eli portaven una hora esperant-nos, però entre recollir la samarreta tècnica de regal, agafar les botifarres i seure al solet menjant i bevent, no se’ls va fer pesat. Mentre nosaltres recuperàvem les forces després de córrer els darrers trams de baixada, vam comentar la jugada, coincidíem en l’opinió que el recorregut estava molt ben indicat i que l’any vinent repetiríem.

Per variar ens vam oblidar de la càmera de fer fotos, sort que la Sandra va penjar al Facebook aquesta preciosa fotografia des del cim del Montalt.