Travessa Tordera – Mataró 2013

L’any passat vam fer la Tordera – Arenys de Munt perquè jo no estava en condicions per caminar el 44 quilòmetres fins a Mataró, però enguany hem completat el recorregut.

La veritat és que amb el precedent del 2012 jo no tenia gens clar assolir la fita, però en arribar a l’avituallament de l’esmorzar a Hortsavinyá i comparar el meu estat lipotímic de l’any passat amb la frescor amb què havia completat la primera pujada una mica forta, em vaig començar a creure que podia arribar fins al final, el que no comptava és que ho faria corrent en les darreres baixades, després de més de 40 quilòmetres de caminada.

Així doncs el dissabte 11 de maig el despertador ens va sonar a les 5 del matí perquè a les 6 sortien els autocars que, des de Mataró, ens portaven a Tordera. Jo recordava més moviment de gent però el nombre d’inscripcions ha davallat considerablement, segurament per la crisi, per la llargada de la travessa i perquè cada cop es fan més proves esportives que coincideixen el mateix cap de setmana. Sense anar més lluny, en el Maresme que jo sàpiga hi havia la marxa de Canet, la d’Argentona, la Dolmen Trail Race i la Tordera – Mataró. Impossible desdoblar-se. Per nosaltres la poca gent ens va anar molt bé perquè en molts trams de camí anàvem totalment sols.

Els avituallaments són escassos si comptem amb la llargada de la prova, hem fet marxes de 12 quilòmetres amb els mateixos punts de parada, i que donen la mateixa teca. Al ser previnguts i necessitar aliment per funcionar amb garanties (jo per evitar lipotímies i ell per cobrir els seus gairebé dos metres), per esmorzar ens vam menjar un entrepà fet a casa, prescindint totalment de les dues magdalenes que no ens arriben ni a les dents. Hem de reconèixer, però, que l’entrepà de botifarra del dinar, el vam devorar amb molt de gust, i la taronja del darrer avituallament oficial, just en acabar l’última pujada més forta, va ser providencial. He dit avituallament oficial perquè n’hi ha un d’extra: una dona cada any munta la paradeta davant de casa seva, i ofereix aigua, xocolata i llaminadures als caminants.

Les marxes de la Garrotxa van fer variar el meu concepte de pujada, així doncs un desnivell positiu d’uns 500 metres ja no em sembla gran cosa. Realment van ser un bon entrenament per afrontar el repte.

 Ens vam trobar la família Roig d’Arenys de Munt, uns habituals d’aquesta travessa, per ells és una passejadeta, perquè la Matagalls – Montserrat de 82 quilòmetres la fan sense despentinar-se.

Aquella nit vaig dormir 10 hores d’una tirada, i l’endemà no tenia agulletes. Tot un triomf! Però la travessa m’ha deixat seqüeles, aquesta setmana em fa molta mandra fer esport...

Lletissonada amb X incorporada

Va anar molt bé seguir el consell del bon home que vam conèixer a l’Embardissada, i apuntar-nos a la Lletissonada, també ens va agradar molt.

Era la nostra segona marxa per la Garrotxa, en aquesta ocasió el recorregut discorria per la Vall d’en Bas.

A Sant Esteve s’havia d’agafar un bus que ens deixava a Sant Privat i allà començàvem els 22 quilòmetres de caminada. No era tan dur com l’Embardissada però poc li faltava, a més molts trams de camí estaven enfangats i les bambes pesaven un quilo més cadascuna.

El perfil de la marxa era bàsicament piramidal, i després d’assolir bona part de la pujada s’arribava a un prat on donaven l’esmorzar, vam menjar sota un arbre de manera molt bucòlica.

Feia mandra però calia completar la pujada i arribar als 1.434 metres del Puig de Miralles, fita més elevada de la Lletissonada. Així doncs, vam tornar a emprendre la marxa fins el cim, el 29è de la meva llista.

La baixada no va ser complicada però els repetjons es notaven, el cansament començava a aflorar, sort que els fruits secs i l’aigua fan miracles. I quan dic aigua em refereixo a beguda i tirada per sobre. Quan el sol pica de valent no hi ha com una bona remullada per refrescar i agafar forces.

Després de passar pel poble de Joanetes vam arribar a Sant Esteve d’en Bas, punt final de la nostra ruta. En total unes sis hores de caminada amb un desnivell positiu de 1.000 metres. Ara a pel gran repte: la Tordera – Mataró de 44 quilòmetres!

L’Embardissada i una X inesperada

L’Embardissada és una marxa que transcorre pels paratges de l’Alta Garrotxa, per tant garantia de paisatges bonics. No ens va decebre, era espectacular, només un detallet: m’havien dit que tenia 1.400 metres de desnivell acumulat, però va resultar ser desnivell positiu perquè començàvem a Sadernes, a menys de 300 metres d’alçada, i la cota més alta assolia els 1.327 del Puig de Sant Marc.

A veure, sabíem que faríem un cim però no pensàvem comptar-lo en la llista dels “40 anys 40 cims” ja que estàvem segurs de la poca envergadura, i ara estem en fase d’alta muntanya, però la pujada era molt bèstia, vam cobrir 500 metres de desnivell en dos quilòmetres, perquè us feu una idea, en alguns trams m’havia d’ajudar amb les mans. Si aquest cim és més dur que la majoria de 2.000 que he fet! Així que de forma inesperada, he sumat el 28è cim de la meva llista.

L’ascensió va estar amenitzada per uns nois de la zona molt divertits que, en trams on s’acumulava una cua de gent, anaven fent comentaris graciosos amb referències automobilístiques estil: poseu-vos a la dreta que ve un cotxe, hi ha retencions a la comarcal per efecte badoc, atenció que ve un peatge (en un dels controls de pas). I també bromes com: sembla la cua d’un concert del Justin Bieber.

De baixada em va fer molta il·lusió passar per Talaixà, un poble amb Església i dues cases literalment, al qual només s’hi pot accedir a peu. Recordo que hi vaig estar l’any 1.999 i l’únic habitant era en Rodri, un senyor de 85 anys que feia broma dient que ell era l’alcalde, el jutge i la policia del poble. Sabia que havia d’existir alguna mostra de la seva estada a Talaixà i efectivament la vaig trobar:

En total vam estar set hores caminant, de 8 del matí a 3 de la tarda, però la veritat és que vam anar a bon ritme, especialment de baixada, clar...I a l’arribada vam veure unes plates de macarrons estupendes que només podien degustar els membres de l’organització, els participants trossos de taronja, galetes i iogurts. Si comptem 1.098 marxistes que vam pagar entre 8 i 10 euros depenent de si ets federat o no, que en alguns avituallaments no hi havia ni aigua, només control de pas, i que no ens van donar pràcticament res de menjar i beure en tot el camí, només una tovallola obsequi al final, jo em pregunto si els macarrons els van anar a comprar a Itàlia o el tresorer de l'organització té un xalet, perquè a mi no em quadren les xifres.

En Joan va  fer coneixences (jo no perquè a la pujada em concentro i no sóc gens sociable) amb un senyor que portava una estelada al pit, el qual va preguntar d’on érem, i en Joan va respondre orgullós que d’Arenys de Munt, la capital de la independència. El mateix senyor ens va recomanar una altra marxa per la Garrotxa, la Lletissonada, que ve de lletissó, herba que mengen els rucs, també anomenada dent de lleó. No cal dir que ja hi estem inscrits, després d’assegurar-nos que donen esmorzar :-P

Raquetada pel Pirineu aragonès

L’objectiu de la sortida era arribar al cim de Castanesa. El nom potser no us soni però segurament recordareu l’espot publicitari de l’aigua de Veri, on una parella es casa dalt d’una muntanya. És aquesta.

Érem set: els nostres habituals companys Marçal i Mònica, en Jose i la Lídia amb els quals vam compartir el Taga, i l’Alberto, cosí de la Mònica i Primo de tots.

Dissabte vam enfilar cap a Benasque, amb parada tècnica a la Panadella. No coneixia aquesta població però em va agradar, i les botigues de material de muntanya amb ofertes sucoses, encara més, però no eren suficientment atractives com per firar-nos.

Anar amb en Marçal és garantia de dormir en condicions extremes, aquest cop no va ser diferent: no vam arribar a fer un bivac salvatge, tal com ho denomina ell, però dormir en una tenda quan la temperatura exterior baixa a 4 graus negatius, per mi és una animalada. Sort del matalàs inflable que ens aïllava del fred i la humitat de terra, del sac de dormir i la funda de bivac nous de trinca, i del gorro, la bufanda i els guants que no em vaig treure en tot el cap de setmana. Vaig dormir relativament còmode a excepció del fred als peus que no em va marxar fins que l’endemà portàvem una estona caminant.

Contra tot pronòstic, diumenge va fer un dia radiant, ni un núvol enterbolia el cel, així que vam dirigir-nos a l’aparcament d’Ampriu, situat a la zona alta de l’estació d’esquí de Cerler, on ens vam calçar les raquetes.

El desnivell positiu era sostingut i després de 3 hores de pujada vam fer una parada més llarga per fer un mos. Es van formar dos grups: els que seguíem pujant decidits i els que ja en teníem prou perquè vèiem que faltava molt per coronar el cim, i s’anava fent tard si comptàvem que era diumenge i teníem 4 hores de cotxe ben bones de tornada. Finalment la neu ens va fer prendre a tots la mateixa decisió: tirar enrere. No es podia continuar ni amb raquetes ni grampons, així que la sortida es va convertir en una passejada amb raquetes. No ens va saber greu perquè vam gaudir d’un paisatge espectacular, un temps immillorable, bona companyia i moltes rialles. El més divertit de la sortida va ser el bateig de cims: el Horn, el Piticli i el pic Arenys des d’on ens vam retratar.

I naturalment fer "culen bajen"...

 

Puigsacalm: segon intent i definitiu

Amb aquest cim cloc el que serien les muntanyes amb menys dificultat de la llista dels 40 anys 40 cims, ara el que em queda voreja i supera els 3.000 metres d’alçada.

A l’agost de  2011, amb en Joan ja vam intentar assolir el Puigsacalm pel pas dels Ganxos, partint del poblet de Joanetes, però la boira ens va fer desistir quan faltaven menys de 45 minuts per arribar al cim. Vam baixar per les Olletes.

Ara, més d’un any després hem assolit la fita, en aquesta ocasió acompanyats per la Gemma, l’Andreu i la Nuka, i canviant la ruta perquè ja vam preveure que els ganxos i la gossa no es farien amics. De la diversitat d’itineraris que ofereix el cim, hem escollit el recorregut des del Coll de Bracons, apte per tothom.

Ells tenen casa a Olot, per tant el dia abans vam anar-hi a dormir, amb la qual cosa l’endemà gràcies a la poca llargada del camí al cim i de l’escassa llunyania del camp base a l’aproximació, ens vam poder llevar a les 8 tocades, un autèntic regal si comptem que la setmana anterior el despertador va sonar a les 5...

Després d’un reconfortant esmorzar a base de pa amb tomàquet i coca autòctons, boníssims, vam agafar el cotxe direcció Joanetes, un cop allí vam continuar per la carretera vella, que té aquesta denominació des de la inauguració dels túnels de Bracons, i vam aparcar al coll del mateix nom, juntament amb altres vehicles d’excursionistes més matiners.

Tot i partir de la Garrotxa, el coll està situat a la comarca veïna d’Osona, a 1.137 metres d’alçada, així que per assolir el cim del Puigsacalm de 1.535 només teníem 400 metres de desnivell mal comptats que vam cobrir en una hora i mitja, només fent aturades per fer les fotos reglamentàries.

El camí està molt ben marcat en tot moment, però hi ha dos punts que es presten a confusió, concretament en el prat de més amunt de la Font Tornadissa: un cop s’arriba en aquest indret cal desviar-se cap a la dreta i continuar pujant, no pas continuar recte fins el coll que es veu, i un cop acabada la pujada es torna a divisar un altre prat i més pujada, allà cal fixar-se que davant uns arbres del final del prat es distingeixen uns cartells que guien de la ruta a seguir.

Cal destacar que és un cim molt agraït perquè no dóna falses esperances de creure que arribes i anar trobant “repetxons” interminables, no, al contrari, hi ha un moment que pots albirar la senyera que corona la muntanya i encares la pujada final amb ganes. 

Els dos grans problemes del Puigsacalm és que si ha plogut amb ganes el dia anterior, molts trams de camí són un fangueig constant, i si esculls un festiu assenyalat com ara divendres sant, sembla La Rambla de Barcelona.

No ens podem queixar del temps, pel matí no es veia el cim a causa de la boira, però finalment ha sortit el sol, però no el suficient com per deixar-nos veure el Canigó que teníem just davant.

La baixada la vam fer en una hora i 10 minuts, també sense aturades, només vam parar a fer caravana per creuar un rierol perquè hi havia una important concentració de gossos i amos, ja vam arreplegar la Nuka perquè no s’allargués més el periple.

Un cop a Olot i amb la gana feta, vam comprar uns bistecs amb patates a Cal Guix, que vam devorar amb molt de gust a la casa.

Una sortida molt profitosa i amb ganes de tornar a la Garrotxa per l’Embardissada, pels volts de Sant Jordi.