L’Embardissada i una X inesperada

L’Embardissada és una marxa que transcorre pels paratges de l’Alta Garrotxa, per tant garantia de paisatges bonics. No ens va decebre, era espectacular, només un detallet: m’havien dit que tenia 1.400 metres de desnivell acumulat, però va resultar ser desnivell positiu perquè començàvem a Sadernes, a menys de 300 metres d’alçada, i la cota més alta assolia els 1.327 del Puig de Sant Marc.

A veure, sabíem que faríem un cim però no pensàvem comptar-lo en la llista dels “40 anys 40 cims” ja que estàvem segurs de la poca envergadura, i ara estem en fase d’alta muntanya, però la pujada era molt bèstia, vam cobrir 500 metres de desnivell en dos quilòmetres, perquè us feu una idea, en alguns trams m’havia d’ajudar amb les mans. Si aquest cim és més dur que la majoria de 2.000 que he fet! Així que de forma inesperada, he sumat el 28è cim de la meva llista.

L’ascensió va estar amenitzada per uns nois de la zona molt divertits que, en trams on s’acumulava una cua de gent, anaven fent comentaris graciosos amb referències automobilístiques estil: poseu-vos a la dreta que ve un cotxe, hi ha retencions a la comarcal per efecte badoc, atenció que ve un peatge (en un dels controls de pas). I també bromes com: sembla la cua d’un concert del Justin Bieber.

De baixada em va fer molta il·lusió passar per Talaixà, un poble amb Església i dues cases literalment, al qual només s’hi pot accedir a peu. Recordo que hi vaig estar l’any 1.999 i l’únic habitant era en Rodri, un senyor de 85 anys que feia broma dient que ell era l’alcalde, el jutge i la policia del poble. Sabia que havia d’existir alguna mostra de la seva estada a Talaixà i efectivament la vaig trobar:

En total vam estar set hores caminant, de 8 del matí a 3 de la tarda, però la veritat és que vam anar a bon ritme, especialment de baixada, clar...I a l’arribada vam veure unes plates de macarrons estupendes que només podien degustar els membres de l’organització, els participants trossos de taronja, galetes i iogurts. Si comptem 1.098 marxistes que vam pagar entre 8 i 10 euros depenent de si ets federat o no, que en alguns avituallaments no hi havia ni aigua, només control de pas, i que no ens van donar pràcticament res de menjar i beure en tot el camí, només una tovallola obsequi al final, jo em pregunto si els macarrons els van anar a comprar a Itàlia o el tresorer de l'organització té un xalet, perquè a mi no em quadren les xifres.

En Joan va  fer coneixences (jo no perquè a la pujada em concentro i no sóc gens sociable) amb un senyor que portava una estelada al pit, el qual va preguntar d’on érem, i en Joan va respondre orgullós que d’Arenys de Munt, la capital de la independència. El mateix senyor ens va recomanar una altra marxa per la Garrotxa, la Lletissonada, que ve de lletissó, herba que mengen els rucs, també anomenada dent de lleó. No cal dir que ja hi estem inscrits, després d’assegurar-nos que donen esmorzar :-P

Raquetada pel Pirineu aragonès

L’objectiu de la sortida era arribar al cim de Castanesa. El nom potser no us soni però segurament recordareu l’espot publicitari de l’aigua de Veri, on una parella es casa dalt d’una muntanya. És aquesta.

Érem set: els nostres habituals companys Marçal i Mònica, en Jose i la Lídia amb els quals vam compartir el Taga, i l’Alberto, cosí de la Mònica i Primo de tots.

Dissabte vam enfilar cap a Benasque, amb parada tècnica a la Panadella. No coneixia aquesta població però em va agradar, i les botigues de material de muntanya amb ofertes sucoses, encara més, però no eren suficientment atractives com per firar-nos.

Anar amb en Marçal és garantia de dormir en condicions extremes, aquest cop no va ser diferent: no vam arribar a fer un bivac salvatge, tal com ho denomina ell, però dormir en una tenda quan la temperatura exterior baixa a 4 graus negatius, per mi és una animalada. Sort del matalàs inflable que ens aïllava del fred i la humitat de terra, del sac de dormir i la funda de bivac nous de trinca, i del gorro, la bufanda i els guants que no em vaig treure en tot el cap de setmana. Vaig dormir relativament còmode a excepció del fred als peus que no em va marxar fins que l’endemà portàvem una estona caminant.

Contra tot pronòstic, diumenge va fer un dia radiant, ni un núvol enterbolia el cel, així que vam dirigir-nos a l’aparcament d’Ampriu, situat a la zona alta de l’estació d’esquí de Cerler, on ens vam calçar les raquetes.

El desnivell positiu era sostingut i després de 3 hores de pujada vam fer una parada més llarga per fer un mos. Es van formar dos grups: els que seguíem pujant decidits i els que ja en teníem prou perquè vèiem que faltava molt per coronar el cim, i s’anava fent tard si comptàvem que era diumenge i teníem 4 hores de cotxe ben bones de tornada. Finalment la neu ens va fer prendre a tots la mateixa decisió: tirar enrere. No es podia continuar ni amb raquetes ni grampons, així que la sortida es va convertir en una passejada amb raquetes. No ens va saber greu perquè vam gaudir d’un paisatge espectacular, un temps immillorable, bona companyia i moltes rialles. El més divertit de la sortida va ser el bateig de cims: el Horn, el Piticli i el pic Arenys des d’on ens vam retratar.

I naturalment fer "culen bajen"...

 

Puigsacalm: segon intent i definitiu

Amb aquest cim cloc el que serien les muntanyes amb menys dificultat de la llista dels 40 anys 40 cims, ara el que em queda voreja i supera els 3.000 metres d’alçada.

A l’agost de  2011, amb en Joan ja vam intentar assolir el Puigsacalm pel pas dels Ganxos, partint del poblet de Joanetes, però la boira ens va fer desistir quan faltaven menys de 45 minuts per arribar al cim. Vam baixar per les Olletes.

Ara, més d’un any després hem assolit la fita, en aquesta ocasió acompanyats per la Gemma, l’Andreu i la Nuka, i canviant la ruta perquè ja vam preveure que els ganxos i la gossa no es farien amics. De la diversitat d’itineraris que ofereix el cim, hem escollit el recorregut des del Coll de Bracons, apte per tothom.

Ells tenen casa a Olot, per tant el dia abans vam anar-hi a dormir, amb la qual cosa l’endemà gràcies a la poca llargada del camí al cim i de l’escassa llunyania del camp base a l’aproximació, ens vam poder llevar a les 8 tocades, un autèntic regal si comptem que la setmana anterior el despertador va sonar a les 5...

Després d’un reconfortant esmorzar a base de pa amb tomàquet i coca autòctons, boníssims, vam agafar el cotxe direcció Joanetes, un cop allí vam continuar per la carretera vella, que té aquesta denominació des de la inauguració dels túnels de Bracons, i vam aparcar al coll del mateix nom, juntament amb altres vehicles d’excursionistes més matiners.

Tot i partir de la Garrotxa, el coll està situat a la comarca veïna d’Osona, a 1.137 metres d’alçada, així que per assolir el cim del Puigsacalm de 1.535 només teníem 400 metres de desnivell mal comptats que vam cobrir en una hora i mitja, només fent aturades per fer les fotos reglamentàries.

El camí està molt ben marcat en tot moment, però hi ha dos punts que es presten a confusió, concretament en el prat de més amunt de la Font Tornadissa: un cop s’arriba en aquest indret cal desviar-se cap a la dreta i continuar pujant, no pas continuar recte fins el coll que es veu, i un cop acabada la pujada es torna a divisar un altre prat i més pujada, allà cal fixar-se que davant uns arbres del final del prat es distingeixen uns cartells que guien de la ruta a seguir.

Cal destacar que és un cim molt agraït perquè no dóna falses esperances de creure que arribes i anar trobant “repetxons” interminables, no, al contrari, hi ha un moment que pots albirar la senyera que corona la muntanya i encares la pujada final amb ganes. 

Els dos grans problemes del Puigsacalm és que si ha plogut amb ganes el dia anterior, molts trams de camí són un fangueig constant, i si esculls un festiu assenyalat com ara divendres sant, sembla La Rambla de Barcelona.

No ens podem queixar del temps, pel matí no es veia el cim a causa de la boira, però finalment ha sortit el sol, però no el suficient com per deixar-nos veure el Canigó que teníem just davant.

La baixada la vam fer en una hora i 10 minuts, també sense aturades, només vam parar a fer caravana per creuar un rierol perquè hi havia una important concentració de gossos i amos, ja vam arreplegar la Nuka perquè no s’allargués més el periple.

Un cop a Olot i amb la gana feta, vam comprar uns bistecs amb patates a Cal Guix, que vam devorar amb molt de gust a la casa.

Una sortida molt profitosa i amb ganes de tornar a la Garrotxa per l’Embardissada, pels volts de Sant Jordi.

Balandrau o el cim de les tres estrenes

El Grup de Muntanya d’Arenys de Munt s’està posant les piles i aquest 2013 està muntant sortides mensuals. Pel març ha organitzat una excursió per anar al Balandrau, a la comarca del Ripollès, concretament situat a la serra que separa les valls de Ribes i Camprodon.

Com que és un cim de la meva llista particular de reptes i amb en Joan teníem ganes d’anar amb la gent del Grup, no ens ho vam pensar gens i ens vam apuntar de seguida.

El dissabte ben puntuals a les 6 del matí, els vuit muntanyencs ens vam trobar davant del local, repartiment ràpid de quatre per cotxe i cap a Tregurà falta gent.

Tregurà és un nucli de població del municipi ripollès de Vilallonga de Ter, la desviació per arribar-hi es troba a l’esquerra de la carretera que s’enfila cap a Setcases i l’estació d’esquí de Vallter. Un cop passat Tregurà, comença una pista forestal de més de 30 quilòmetres que comunica amb la vall de Ribes, però nosaltres ens quedem molt a prop, a la mateixa vall de Camprodon. La idea inicial era aparcar els cotxes a la Creu de fusta, ja que comptàvem que seria on trobaríem neu, però la meteorologia ens va permetre continuar un tram més amunt. Quan la pista es complicava vam deixar els cotxes.

Després d’un esmorzar ràpid a peu de camí, vam començar a caminar a les 9:15 del matí, primer per la pista i ben aviat cap a la primera desviació que enfilava cap amunt. Un cop assolida la primera pujada el paisatge va canviar completament, es veia una llarga planícia blanca que convidava a calçar-se les raquetes o els esquís. Era el primer cop que em posava unes raquetes als peus, així que aquesta va ser la primera estrena de la jornada.

Amb l’assessorament dels companys sobre la utilitat de les alces en trams de més desnivell, vaig anar avançant sense dificultats fins que la pendent es va inclinar, i no fent pujada precisament sinó de manera que s’havia de flanquejar, i a base d’estona se’m van començar a carregar els turmells.

En arribar al coll de Tres Pics m’estava plantejant si era viable continuar amunt, però els minuts de descans, per picar quelcom i canviar les raquetes pels grampons, van ser la meva salvació ja que em van deixar de fer mal els turmells i vaig seguir.

També era la primera vegada que em posava grampons, així que va ser la segona estrena del dia, a més emulant la Ventafocs perquè em van ajudar a posar-los i mentre anaven ajustant la mida, semblava que em provaven una sabata.

Vam prosseguir la marxa i fou quan vaig constatar el fenomen boira, en un moment es va tancar i no vèiem res més enllà de dos metres, i al cap d’uns segons es va tornar a obrir i vam tornar a apreciar la panoràmica de les muntanyes del voltant. Afortunadament entre tots portàvem tres GPS amb el track, per tant anàvem tranquils, de totes maneres la boira ens va respectar la visibilitat, i sense més incidències vam coronar el cim del Balandrau de 2.585 metres d’alçada.

Havia llegit les excel·lències de les vistes des del cim estant, però amb aquell dia rúfol no divisàvem gairebé res, així que enlloc de comentar els pics, vam fer un Harlem Shake, una nova moda d’internet que des d’inicis de 2013 ho està rebentant tot. Consisteix en que una persona inicia un ball d’uns 15 segons en solitari, es talla la imatge i després la resta el secunda uns altres 15 segons més.

Tocava baixar pel torrent de la Fontlletera, i pels que esquiaven era un plaer, però per la resta també, ja que vam aprofitar el desnivell i la neu per fer el que entre nosaltres anomenem

“Culen bajen”, és a dir baixar amb el cul a terra com si fos un tobogan. Era el primer cop que descendia amb aquesta modalitat, així que aquella fou la tercera estrena. 

Vam cloure la sortida recuperant les forces a l’Hotel El Serrat, o Ca la Rosa com es coneix popularment, on vam menjar molt i bé. Altament recomanable.

Un consell: encara que nevi i faci boira, poseu-vos crema solar SEMPRE, en Joan i jo vam acabar vermells com gambes.

Cabrilenca 2013

De petita havia estiuejat a Cabrils, i quan em vaig assabentar que organitzaven "La Cabrilenca" no vam dubtar en apuntar-nos. Em feia especial il·lusió, però la meteorologia del cap de setmana passat va obligar als organitzadors a suprimir el recorregut llarg i deixar una ruta única de 12 quilòmetres, amb només un 30% de corriols i la resta per pista. Molts corredors no van estar d'acord i ni van venir, nosaltres com que tenim més de caminadors no ens va importar, la qüestió era exercitar l'esquelet a prop de casa, i la veritat és que vam gaudir moltíssim del paisatge.

Per una banda, com que havia nevat encara quedaven moltes clapes de neu, en canvi la pista estava en bon estat, i el contrast dels prats verds, el cel blau i la neu d'un blanc brillant, donava una policromia preciosa.
I per altra banda, tenir a tocar Burriac i el Montcabrer, dues icones de la meva infantesa i cims coronats de la meva llarga llista, impulsaven a continuar descobrint l'entorn.

Castell de Burriac

Montcabrer

 Cal dir que la botifarrada de l'arribada també ens motivava ;-)