Cabrilenca 2013

De petita havia estiuejat a Cabrils, i quan em vaig assabentar que organitzaven "La Cabrilenca" no vam dubtar en apuntar-nos. Em feia especial il·lusió, però la meteorologia del cap de setmana passat va obligar als organitzadors a suprimir el recorregut llarg i deixar una ruta única de 12 quilòmetres, amb només un 30% de corriols i la resta per pista. Molts corredors no van estar d'acord i ni van venir, nosaltres com que tenim més de caminadors no ens va importar, la qüestió era exercitar l'esquelet a prop de casa, i la veritat és que vam gaudir moltíssim del paisatge.

Per una banda, com que havia nevat encara quedaven moltes clapes de neu, en canvi la pista estava en bon estat, i el contrast dels prats verds, el cel blau i la neu d'un blanc brillant, donava una policromia preciosa.
I per altra banda, tenir a tocar Burriac i el Montcabrer, dues icones de la meva infantesa i cims coronats de la meva llarga llista, impulsaven a continuar descobrint l'entorn.

Castell de Burriac

Montcabrer

 Cal dir que la botifarrada de l'arribada també ens motivava ;-)

Una passejada per la serra del Montnegre

A la meva llista de cims no podia faltar el punt més alt de la comarca del Maresme i per extensió, de la serralada del Montnegre, el Turó d’en Vives, de 765 metres d’alçada.

Tant en Marçal i la Mònica com nosaltres, teníem ganes de fer una caminada, ells pensaven anar a la creu de Canet però els va semblar molt bé la nostra proposta. Així que diumenge a les nou del matí vam anar cap a Sant Iscle i vam deixar el cotxe al costat de la Font del Montnegre.

Enlloc de començar a caminar per la pista ja vam trencar camí enfilant-nos per darrere la font i tornant a agafar la pista més endavant i estalviant molta volta. En arribar a la carena, el vent que va bufar tot diumenge es feia notar... 

Sense adonar-nos vam arribar al Turó Gros i aquí van començar els nostres problemes, perquè a partir d’allà no teníem clar el recorregut, per tant mentre buscàvem el Turó d’en Vives, en vam coronar tres més.

Com que l’esperança és el darrer que es perd, i internet al mòbil és molt útil, vam fer un darrer intent que va resultar ser el definitiu, finalment estàvem al sostre del Maresme!

Tècnicament vam fer cinc cims, però ho compto com un de sol, així que en porto 25. Falten 15 per assolir el meu repte.

Sant Pol quina hora és?

El passat diumenge 27 de gener vam participar en la 29a marxa de Sant Pau, pel terme municipal de Sant Pol.

Era el primer cop que hi anàvem i segurament el darrer, no ens va agradar ni l’organització ni l’ambient. En la sortida la gent està acumulada, per tant es tracta que el primer tram sigui ample a fi que es vagi allargassant el volum de caminadors i corredors, doncs no, ben estret i tothom a fer cua.

Quan podíem avançàvem i en les baixades corríem, però ens topàvem amb gent cridanera que no té ni idea de moure’s per la natura.

En fi, no ens vam agobiar, érem al ball i havíem de ballar, així que centrant-nos en la part positiva, vam gaudir des les vistes des del far de Calella estant, de l’agradable sensació d’estar fent exercici, de l’entrepà de botifarra de l’arribada, i de la sessió de jacuzzi que ens vam regalar en tornar a Arenys.

Primera sortida hivernal: el cim del Taga

Les meves sortides a la muntanya sempre han estat en èpoques de temperatures agradables, però havia arribat el moment de preparar la meva primera hivernal, no molt exigent a tall d'aclimatació a l'entorn i a les característiques pròpies del temps. El cim escollit va ser el Taga, situat a la comarca del Ripollès.

Fins el darrer moment dubtàvem de la meteorologia però ens vam arriscar, així que en Marçal i la Mònica (els nostres companys de fatigues habituals), acompanyats del Jose, la Lídia, el Toni, l’Anna i nosaltres dos, vam carregar els grampons als cotxes, i allà es van quedar perquè no els vam fer servir.

La veritat és que anar amb un geòleg, una geògrafa, una biòloga, un bomber i una infermera per la muntanya dóna molta tranquil·litat...Però no estàvem sols, vam tenir més companys de viatge...

 

 Després d’un bon esmorzar en un bar de Ribes de Freser que ens va carregar les piles, vam començar a caminar més amunt del poble de Bruguera. Tot i ser vuit persones vam acoblar bé els ritmes, i comptant les parades per anar-nos sincronitzant, vam fer el cim en unes tres hores.

Llàstima que feia molt vent i fred allà dalt i no podíem gaudir de la gesta, perquè les vistes eren impressionants: es divisava des del Balandrau i el Puigmal a Montserrat i la Mola, passant pel Pedraforca i la serra d’Ensija.

Vam baixar pel dret a bon ritme, un entrepà en arribar al cotxe, una cervesa al bar d’abans, i cap a casa. 

Cal reconèixer que no va ser una excursió dura perquè el temps va acompanyar i la neu era escassa, però cim 24 de 40 assolit, i primera hivernal superada!