Fent comarca: Tres turons i turó de Lourdes

No en teníem prou de muntanya, l’endemà de fer el Carlit vam anar a fer quatre turons del Maresme, a tocar de casa.

Aquest cop érem el Marçal, la Mònica, en Torrent, la Isa i nosaltres dos.

No vam matinar massa, després de deixar el cotxe una mica més amunt del Parc de Lourdes d’Arenys de Munt, a les 9:30 començàvem la caminada cap al turó que porta el mateix nom.

Després es tractava d’assolir els cims dels Tres turons, és a dir Vilanegra, Mig i Montalt, molt representatius pels habitants dels dos Arenys.

Cap dificultat, bé, només alguna per trobar el camí de Vilanegra, ja que no és massa transitat, i vam barallar-nos amb esbarzers.

Com a curiositat destacar que en el cim del Montalt hi havia un acte dels organitzats en motiu de la Diada, on es va llegir un manifest a favor de la independència de Catalunya.

Els sis caminadors

Després de la sortida, un bany a la piscina de casa la Mònica i en Marçal va sentar de meravella.

Dia 8 de setembre de 2012: El Carlit

En Joan, en Marçal, la Mònica i jo, aprofitant que la Moni tenia festa aquest cap de setmana, vam decidir anar a fer el Carlit.

Així que divendres a la tarda, amb el cotxe carregat, ens vam dirigir cap al llac de les Bulloses, a la Cerdanya francesa. Després d’una fantàstica nit encabits com quatre mòmies dins una tenda canadenca de les antigues, a les 7:30 començàvem a caminar.

El primer tram és una passejada preciosa vorejant diversos llacs.

Panoràmica del primer tram

Al cap de dues hores de caminada vam esmorzar, just abans que el recorregut canviés radicalment i es comencés a empinar.

En les dues hores següents vam superar el desnivell per arribar als 2.921 metres del Carlit, grimpada inclosa en el tram final.

El cim semblaven les Rambles, impossible fer-se una foto sense que sortís més gent, per això ens la vam fer 20 metres més enllà.

Hem fet el cim!

No era qüestió d’entretenir-se perquè les previsions meteorològiques per la tarda no pintaven massa bé, i preferíem desgrimpar i baixar, per tornar a fer un descans al mateix punt on havíem esmorzat. La pluja ens va demostrar que havia estat una bona decisió perquè només ens va deixar menjar uns fruits secs abans de començar a descarregar amb pedra inclosa.

Capelines i cap avall.

La tempesta ens anava seguint els passos però no ens va arribar a enganxar de ple. En entrar dins el cotxe s’hi va posar amb més ganes. Salvats! Cansats però contents.

A la segona va la vençuda

L’any passat vam acampar a Fontalba per assolir el Puigmal l’endemà, però el vent ens ho va impedir, és més, veient com bufava i amb la feinada a plegar la tenda, ni vam fer l’intent. Enguany hem estat de sort.

A les 6:30 ens posàvem a caminar, i a les 9:00 fèiem cim. Jo estava emocionada, portava uns

15 anys somiant coronar el que alguns anomenen el bateig de l’alpinista català.

Joan i Elisabet al cim del Puigmal

La ventada era considerable però ens vam refugiar en un dels bivacs habilitats per fer un mos.

En poc més d’una hora i mitja arribàvem al santuari de Núria, mentre ens creuàvem gent que pujava. Considero que el paisatge és molt més bonic en l’ascens per Fontalba...Després de dinar i descansar, vam emprendre el camí de retorn al cotxe. 

Vista del Santuari de Núria al fons

Eren les 12:15, hora de sol fort enmig d’una de les onades de calor que ens ha regalat aquest estiu, de manera que la pujadeta inicial a mi se’m va fer pesada, sort que vam trobar aigua i ens anàvem mullant i bevent. Un cop superada, el sender planeja fins arribar a Fontalba, però sembla que no arribis mai més. A les 14:00 donàvem per finalitzada la sortida.

Maresme esportiu

Avui 27 de maig, el Maresme està abocat a l’esport, s’ha celebrat la Half Challenge, una triatló que com el seu nom indica consisteix en tres proves: nedar 1.900 metres, pedalejar 90 quilòmetres i córrer 21. També s’ha dut a terme un altre magne esdeveniment: la marxa d’Arenys de Mar, de 12 quilòmetres. És el que hem fet nosaltres. I doncs què us pensàveu? :-P

Poc abans de les 8 del matí ens hem trobat amb la Irene per anar a formalitzar la inscripció i començar la ruta, que ens hem polit amb dues hores.

Era la meva primera marxa d’Arenys, i quan he vist que ens posàvem dins el túnel de la riera coberta, havíem d’anar esquivant caques de gos, i ressonava la xerrameca de volum excessiu d’alguns participants, he pensat: no m’hi veuran mai més aquí. Afortunadament hem anat a sortir a Can Jalpí, ja a terme municipal d’Arenys de Munt, i la cosa ha millorat radicalment. Hem fet una volta ben maca, passant pel far de Can Jalpí, l’ermita del Remei, el límit del terme municipal de Caldetes, i tornant al parc de Lourdes d’Arenys de Mar.

En 12 quilòmetres hem trobat 3 avituallaments amb aigua i trossos de taronja, que venien molt de gust, i al final botifarrada. Com si això fos poc, ens han obsequiat amb una samarreta. Tot pel mòdic preu de 8 euros.

Els tres mosqueters

Tal com es diu en castellà: a quien madruga, Dios le ayuda. A les 10 tocades ja teníem la feina feta i hem anat a la platja, per inaugurar la temporada. L’aigua estava gelada, però el mar estava tan pla i net, i a la sorra feia tanta calor, que no hem pogut resistir la temptació de banyar-nos.

Després, hem agafat la moto i hem marxat a Calella per veure triatletes a l’arribada de la Half Challenge. L’ambient era impressionant, hi havia una gentada...

 Després de gairebé 6 hores...

Però què voleu que us digui, a mi no m’ha agradat rebre els esportistes amb música de discoteca i animadors que ens feien aplaudir al ritme de la música, trobo que frivolitzen una situació, talment com un programa espectacle de televisió. A mi doneu-me anar a la marató de muntanya de Zegama (País Basc), on camí de l’Aizkorri, animes els esportistes a primera línia, i és tot més natural, intens i emotiu.

Travessa Tordera - Mataró

Bé, jo l’hauria de rebatejar com a Travessa Tordera – Arenys de Munt, i és que vam finalitzar el recorregut abans per dos motius: jo no sé si hauria arribat fins a Mataró, i a la tarda havíem d’estar frescos per un acte important.

A les 6 del matí ja estàvem al Centre Laietània de Mataró dins el bus que ens havia de portar a Tordera, i uns minuts abans de les 7 ja ens havíem posat en marxa. Sort que vam seguir als repetidors d’altres anys per saber cap a on havíem de tirar, perquè ens van descarregar de l’autocar i ni un senyal en tot el poble que ens indiqués la ruta.

Els primers 7 quilòmetres són plans, però després ja et comences a enfilar per la serralada i el desnivell es va accentuant. No és abrupte, no estem en alta muntanya, però a base d’estona vas notant les cames. Bé, jo vaig notar gairebé una lipotímia perquè m’havia fet a la idea que esmorzàvem a Tordera i no, fins a Hortsavinyà, al cap de dues hores tocades de ruta. Aleshores en arribar ja força tocada, de les 5 del matí fins a les 9, només havia menjat una mica de xocolata, em trobo que l’esmorzar eren dues madalenes...

A Hortsavinyà...

No gaire refeta, vam continuar fins al Montnegre, i allà ens vam desmarcar. Per una banda perquè vam fer parada i fonda, un entrepà i una coca- cola anima qualsevol, i per l’altra perquè ja no vam seguir el traçat establert de la travessa, enlloc d’anar cap a Vallgorguina, ja ens vam encarar a Collsacreu, i d’allà cap a Arenys de Munt, baixant pel Fondo de Can Rossell.

Finalitzava la nostra ruta després de 32 quilòmetres i més de 6 hores caminant.

El millor de tot, el paisatge i posar els peus en un gibrell d’aigua en arribar.

Fent comarca: Santuari del Corredor

La matinada de dissabte a diumenge 11 de març, un grup de sis arenyencs de munt i de mar amb edats compreses entre els 30 i molts als 70 i pocs, van fer una ruta pel Maresme. Passant per la creu de Canet, Horsavinyà, i el Montnegre, van arribar al Corredor, després de gairebé 45 quilòmetres i 9 hores de caminada.

En Joan i jo no vam ser tan agosarats, el nostre itinerari començava al Santuari de Lourdes d’Arenys de Munt fins al Santuari del Corredor passant per la Creu de Rupit. Una horeta i quart caminant.

La Creu de Rupit és un encreuament de camins molt mític pels que transitem per aquella zona sigui a peu o en bicicleta, però la veritat sigui dita, el primer cop decep perquè imagines una creu imponent coronant un turó, i és molt discreta, situada al costat d’un mur.

Dalt del Corredor ens vam trobar tots els caminadors de curta i llarga distància i els conductors, ja que les parelles i fills van venir en cotxe, i tots plegats vam fer un bon dinar en el restaurant del santuari.

Aquest restaurant el cap de setmana sempre està ple tant per esmorzar com per dinar. Serveixen cuina catalana casolana.

Ens vam posar les botes amb el cabrit arrebossat. És el que té tornar a peu i cremar les calories ;-)

Pel Ripollès: Bastiments i primer intent del Puigmal

Amb en Joan vam passar un cap de setmana de l'agost del 2011 al Ripollès. 

Dissabte ens vam llevar molt d'hora per deixar el cotxe al pàrquing de l'estació d'esquí de Vallter 2000 i començar l'ascens al Bastiments (2.881 m) sense patir les hores de sol fort, de totes maneres no hauria passat res si haguéssim dormit una mica més, feia un vent molt fred que no donava cap treva al sol per molt que s'esforcés a escalfar-nos.

La pujada no és gaire agraïda perquè no veus paisatges variats, molta pedra i la creu del cim que ens espera, burleta de veure el nostre esforç fins a assolir-la. En unes dues hores vam arribar a dalt.

 Joan i Elisabet al cim del Bastiments

El descens va ser molt més agraït ja que sabíem que ens esperava un bon dinar a Setcases, on uns amics del grup de motos hi tenen fixada la segona residència des de fa molts anys. 

Vam fer l'aperitiu banyant-nos al riu. Perfecte!

Després d'una bona sobretaula vam agafar el cotxe i per una bonica pista forestal de gairebé 30 km vam creuar la Vall de Camprodon per arribar a la Vall de Núria. Es va fer fosc en arribar a Queralbs i els 11 km de pista fins a Fontalba se'ns van fer eterns.

Estàvem esgotats, vam plantar la tenda i a dormir.

L'endemà a trenc d'alba vam veure que feia un vent horrible, molt pitjor que el dia anterior camí del Bastiments. Després de deliberar vam decidir tornar cap a casa.

Els 2.906 metres del Puigmal hauran d'esperar.

Vaques matineres a Fontalba