Olla de Núria

L’Olla de Núria és una ruta que passa per diversos cims de la vall. Feia mesos que planejàvem aquesta excursió, finalment la meteorologia i la sincronització d’agendes amb en Marçal i la Moni ha permès que divendres marxéssim cap al Ripollès per fer nit a Fontalba. La idea era fer bivac però el vent ens va recloure a les tendes fins les 6 del matí, enlloc de les 4:30 com preteníem. Ho vam agrair en un primer moment perquè no vam matinar tant, però quan ens feia la pujada més complicada era realment empipador. Afortunadament un cop ens vam allunyar del Puigmal direcció els altres Puigmals, va deixar de bufar. En aquell moment es veia clarament tot el camí a recórrer i espantava de pensar el que ens quedava, però a mesura que avançàvem sorprenia mirar enrere i veure el que havíem avançat.

L’avantatge d’aquest estil de recorregut és que fas l’ascensió forta a l’inici, i després vas seguint per la carena i coronant cims, alguns fàcils perquè te’ls trobes en el mateix camí, com el Puig de Núria, altres complicats ja que fins arribar al coll s’ha de descendir molt, i clar, després remuntar tot el desnivell perdut, seria el cas del Pic de Finestrelles.

Després de 12 hores i 30 minuts de caminada, amb parades incloses, vam arribar al cotxe amb 10 cims a la butxaca.

Cim de la Dou

No hi ha foto perquè no vam ser conscients de coronar-lo, ho vam veure posteriorment al mapa

Puigmal

Puigmal Petit de Segre

Puigmal de Segre

Puig del Coll de Finestrelles 

Pic de Finestrelles

Puig de Núria

Puig del Coll d’Eina
 

Pic d’Eina

Noufonts

Amb el Noufonts supero el repte de fer 40 cims abans dels 40 anys!!!

Pel Ripollès...

L’objectiu pel cap de setmana vinent és fer l’Olla de Núria, no sabem si el temps i les condicions físiques ens ho permetran, però ho intentarem. No podem influir en la meteorologia però sí posar de la nostra part i anar entrenant. Així que dissabte ens vam llevar molt d’hora per anar fins a l’estació d’esquí de Vallter 2000, on molts excursionistes es preparaven per les diverses rutes que ofereix la zona. Nosaltres vam enfilar cap al Coll de Mentet, per tombar cap a l’esquerra fins assolir el pic de la Dona.

Seguidament vam agafar la carena fins arribar al Puig d’Ombriaga i d’allà al Coll de la Geganta, on ens vam plantejar si baixar o continuar. Després d’un bon entrepà la segona opció va ser l’escollida, per tant vam desviar-nos a la dreta per dirigir-nos cap a l’estany de Bacivers, creuant algunes clapes de neu que afortunadament no van suposar cap perill. I d’allà vam encarar la pujada fins al pic de Bacivers.

 

Vam seguir la carena i la pujada final ens va portar al cim del Bastiments, que té la particularitat de tenir tres cims: la creu, el punt geodèsic i el piolet.

Enlloc de baixar pel coll de la Geganta, ens vam decidir pel coll de la Marrana, que ja el coneixem.

Vam començar a les 8:45 del matí i arribàvem al cotxe a les 15:30, ens ho vam prendre amb molta calma i les parades per fer un mos van ser força freqüents. De fet la ressenya d’on havia tret la ruta indicava unes quatre hores i mitja de recorregut sense fer parades.

D’aquesta sortida en destaquem la gent amable que vam trobar al llarg del camí, no ens havia passat mai de fer tantes relacions socials. Abans de posar-nos en marxa vam trobar un noi d’Arenys que amb la seva parella marxaven a fer la travessa dels refugis del Torb, dalt del pic de la Dona el senyor que ens va fer les fotos ens va anar dient tots els cims que ens envoltàvem (a falta d’en Marçal, el nostre guia), en l’estany de Bacivers vam conèixer uns altres senyors amb els que vam coincidir al llarg del recorregut i comentàvem la jugada, també tres parelles joves que baixant del Bacivers es van flipar molt perquè volien anar cap al pic de l’Infern i el Freser abans de passar pel Bastiments. Val a dir que nosaltres vam estar a punt però els núvols que pujaven no ens feien cap gràcia, i som molt conscients que les distàncies a la muntanya enganyen molt, el que semblen 45 minuts es poden convertir en el doble. I baixant, vam fer una parada tècnica a Setcases on el David ens va preparar una deliciosa amanida acompanyada de botifarra de Camprodon. Això és un amic!

Dia complet :-)

Castanyer mil•lenari

Diumenge vam fer una matinal pel Montseny, en concret una excursió per veure el castanyer d’en Cuc, un arbre monumental protegit per la Generalitat, i situat en el terme municipal de Cànoves. Es diu que és el més ample de Catalunya en quant a diàmetre. Realment és molt curiós de veure, sinó mireu el tastet gràfic que oferim...

Travessa Tordera – Mataró 2013

L’any passat vam fer la Tordera – Arenys de Munt perquè jo no estava en condicions per caminar el 44 quilòmetres fins a Mataró, però enguany hem completat el recorregut.

La veritat és que amb el precedent del 2012 jo no tenia gens clar assolir la fita, però en arribar a l’avituallament de l’esmorzar a Hortsavinyá i comparar el meu estat lipotímic de l’any passat amb la frescor amb què havia completat la primera pujada una mica forta, em vaig començar a creure que podia arribar fins al final, el que no comptava és que ho faria corrent en les darreres baixades, després de més de 40 quilòmetres de caminada.

Així doncs el dissabte 11 de maig el despertador ens va sonar a les 5 del matí perquè a les 6 sortien els autocars que, des de Mataró, ens portaven a Tordera. Jo recordava més moviment de gent però el nombre d’inscripcions ha davallat considerablement, segurament per la crisi, per la llargada de la travessa i perquè cada cop es fan més proves esportives que coincideixen el mateix cap de setmana. Sense anar més lluny, en el Maresme que jo sàpiga hi havia la marxa de Canet, la d’Argentona, la Dolmen Trail Race i la Tordera – Mataró. Impossible desdoblar-se. Per nosaltres la poca gent ens va anar molt bé perquè en molts trams de camí anàvem totalment sols.

Els avituallaments són escassos si comptem amb la llargada de la prova, hem fet marxes de 12 quilòmetres amb els mateixos punts de parada, i que donen la mateixa teca. Al ser previnguts i necessitar aliment per funcionar amb garanties (jo per evitar lipotímies i ell per cobrir els seus gairebé dos metres), per esmorzar ens vam menjar un entrepà fet a casa, prescindint totalment de les dues magdalenes que no ens arriben ni a les dents. Hem de reconèixer, però, que l’entrepà de botifarra del dinar, el vam devorar amb molt de gust, i la taronja del darrer avituallament oficial, just en acabar l’última pujada més forta, va ser providencial. He dit avituallament oficial perquè n’hi ha un d’extra: una dona cada any munta la paradeta davant de casa seva, i ofereix aigua, xocolata i llaminadures als caminants.

Les marxes de la Garrotxa van fer variar el meu concepte de pujada, així doncs un desnivell positiu d’uns 500 metres ja no em sembla gran cosa. Realment van ser un bon entrenament per afrontar el repte.

 Ens vam trobar la família Roig d’Arenys de Munt, uns habituals d’aquesta travessa, per ells és una passejadeta, perquè la Matagalls – Montserrat de 82 quilòmetres la fan sense despentinar-se.

Aquella nit vaig dormir 10 hores d’una tirada, i l’endemà no tenia agulletes. Tot un triomf! Però la travessa m’ha deixat seqüeles, aquesta setmana em fa molta mandra fer esport...

Lletissonada amb X incorporada

Va anar molt bé seguir el consell del bon home que vam conèixer a l’Embardissada, i apuntar-nos a la Lletissonada, també ens va agradar molt.

Era la nostra segona marxa per la Garrotxa, en aquesta ocasió el recorregut discorria per la Vall d’en Bas.

A Sant Esteve s’havia d’agafar un bus que ens deixava a Sant Privat i allà començàvem els 22 quilòmetres de caminada. No era tan dur com l’Embardissada però poc li faltava, a més molts trams de camí estaven enfangats i les bambes pesaven un quilo més cadascuna.

El perfil de la marxa era bàsicament piramidal, i després d’assolir bona part de la pujada s’arribava a un prat on donaven l’esmorzar, vam menjar sota un arbre de manera molt bucòlica.

Feia mandra però calia completar la pujada i arribar als 1.434 metres del Puig de Miralles, fita més elevada de la Lletissonada. Així doncs, vam tornar a emprendre la marxa fins el cim, el 29è de la meva llista.

La baixada no va ser complicada però els repetjons es notaven, el cansament començava a aflorar, sort que els fruits secs i l’aigua fan miracles. I quan dic aigua em refereixo a beguda i tirada per sobre. Quan el sol pica de valent no hi ha com una bona remullada per refrescar i agafar forces.

Després de passar pel poble de Joanetes vam arribar a Sant Esteve d’en Bas, punt final de la nostra ruta. En total unes sis hores de caminada amb un desnivell positiu de 1.000 metres. Ara a pel gran repte: la Tordera – Mataró de 44 quilòmetres!