Una passejada per la serra del Montnegre

A la meva llista de cims no podia faltar el punt més alt de la comarca del Maresme i per extensió, de la serralada del Montnegre, el Turó d’en Vives, de 765 metres d’alçada.

Tant en Marçal i la Mònica com nosaltres, teníem ganes de fer una caminada, ells pensaven anar a la creu de Canet però els va semblar molt bé la nostra proposta. Així que diumenge a les nou del matí vam anar cap a Sant Iscle i vam deixar el cotxe al costat de la Font del Montnegre.

Enlloc de començar a caminar per la pista ja vam trencar camí enfilant-nos per darrere la font i tornant a agafar la pista més endavant i estalviant molta volta. En arribar a la carena, el vent que va bufar tot diumenge es feia notar... 

Sense adonar-nos vam arribar al Turó Gros i aquí van començar els nostres problemes, perquè a partir d’allà no teníem clar el recorregut, per tant mentre buscàvem el Turó d’en Vives, en vam coronar tres més.

Com que l’esperança és el darrer que es perd, i internet al mòbil és molt útil, vam fer un darrer intent que va resultar ser el definitiu, finalment estàvem al sostre del Maresme!

Tècnicament vam fer cinc cims, però ho compto com un de sol, així que en porto 25. Falten 15 per assolir el meu repte.

Sant Pol quina hora és?

El passat diumenge 27 de gener vam participar en la 29a marxa de Sant Pau, pel terme municipal de Sant Pol.

Era el primer cop que hi anàvem i segurament el darrer, no ens va agradar ni l’organització ni l’ambient. En la sortida la gent està acumulada, per tant es tracta que el primer tram sigui ample a fi que es vagi allargassant el volum de caminadors i corredors, doncs no, ben estret i tothom a fer cua.

Quan podíem avançàvem i en les baixades corríem, però ens topàvem amb gent cridanera que no té ni idea de moure’s per la natura.

En fi, no ens vam agobiar, érem al ball i havíem de ballar, així que centrant-nos en la part positiva, vam gaudir des les vistes des del far de Calella estant, de l’agradable sensació d’estar fent exercici, de l’entrepà de botifarra de l’arribada, i de la sessió de jacuzzi que ens vam regalar en tornar a Arenys.

Primera sortida hivernal: el cim del Taga

Les meves sortides a la muntanya sempre han estat en èpoques de temperatures agradables, però havia arribat el moment de preparar la meva primera hivernal, no molt exigent a tall d'aclimatació a l'entorn i a les característiques pròpies del temps. El cim escollit va ser el Taga, situat a la comarca del Ripollès.

Fins el darrer moment dubtàvem de la meteorologia però ens vam arriscar, així que en Marçal i la Mònica (els nostres companys de fatigues habituals), acompanyats del Jose, la Lídia, el Toni, l’Anna i nosaltres dos, vam carregar els grampons als cotxes, i allà es van quedar perquè no els vam fer servir.

La veritat és que anar amb un geòleg, una geògrafa, una biòloga, un bomber i una infermera per la muntanya dóna molta tranquil·litat...Però no estàvem sols, vam tenir més companys de viatge...

 

 Després d’un bon esmorzar en un bar de Ribes de Freser que ens va carregar les piles, vam començar a caminar més amunt del poble de Bruguera. Tot i ser vuit persones vam acoblar bé els ritmes, i comptant les parades per anar-nos sincronitzant, vam fer el cim en unes tres hores.

Llàstima que feia molt vent i fred allà dalt i no podíem gaudir de la gesta, perquè les vistes eren impressionants: es divisava des del Balandrau i el Puigmal a Montserrat i la Mola, passant pel Pedraforca i la serra d’Ensija.

Vam baixar pel dret a bon ritme, un entrepà en arribar al cotxe, una cervesa al bar d’abans, i cap a casa. 

Cal reconèixer que no va ser una excursió dura perquè el temps va acompanyar i la neu era escassa, però cim 24 de 40 assolit, i primera hivernal superada! 

Montseny: el Tagamanent

Aquest cap de setmana hem coronat un cim en condicions extremes tant meteorològiques  com en nivell de dificultat, tots cinc excursionistes estem exhausts, amb agulletes i tenim malsons de la por que vam passar. Ens en riem de les aventures d’en Calleja. En Marçal, la Mònica, la Berta, en Joan i jo podem estar contents de seguir en vida.

No cola oi? La realitat és la següent:

Volíem deixar el cotxe a Coll Formic, travessar el Pla de la Calma i pujar el Tagamanent, el problema és que les ressenyes marcaven gairebé 3 hores només d’anada, i la sortida havia de ser una matinal pel Montseny que ens permetés arribar a dinar a casa. Teníem dues opcions: la primera era llevar-nos molt més d’hora, la segona canviar l’itinerari. No va haver discussió en que variàvem el recorregut, i és que llevar-se ben d’hora per anar al Pirineu d’acord, però per anar al costat de casa, ni parlar-ne.

Ens van dir que en el poble de Tagamanent sortia una pista, podies deixar el cotxe al final, i fer cim, el que no sabíem era la caminada que ens esperava, que va resultar ser un trist quart d’hora. Una sortida de sis hores es va convertir en mitja horeta mal comptada.

Vam quedar ben fotuts, però ens ho vam prendre amb humor i com a mínim les vistes eren espectaculars perquè sent un dia tan clar, es veia des del Canigó o el Puigmal, passant pel Cadí, continuant pel Montsec, a la província de Lleida, seguint amb Montserrat, Montcau i la Mola, i acabant per Collserola, Burriac o el Matagalls a tocar.

Els excursionistes dalt del cim, ehem...

Canigó

A primer terme els cingles d'en Bertí, a segon terme el Montcau a la dreta

 i la Mola a l'esquerra, al fons Montserrat