Puigpedrós

La meva llista de cims no només ens engresca al Joan i a mi sinó als nostres amics, especialment a la Mònica i al Marçal. Així que el cap de setmana del 12 d’octubre, com que no teníem res a celebrar, ens vam dirigir a la Cerdanya per intentar assolir el Puigpedrós.

Es pot accedir en cotxe fins al refugi de Malniu, passant pel poblet de Meranges i continuant per una pista forestal en força bon estat. Com que encara no havia fet el canvi de temps típic de la tardor i portàvem tendes, les vam muntar a la zona d’acampada al costat del refugi, però aquella nit va glaçar, sort que tots portàvem sacs bons...

Després d’haver passat la nit del lloro per culpa del fred, ens vam llevar amb un dia radiant. Estàvem convençuts que faríem una passejada cap al cim perquè havíem llegit en diversos blocs que es tractava d’un ascens d’hora i mitja aproximadament. Doncs no, en van ser tres, i perseguits per uns núvols que s’acostaven perillosament

Primer vam haver de pujar fins a un coll, des d’allà es veia el Puigpedrós i ens va semblar que quedava a prop, segurament suggestionats pel que havíem llegit, però des de que ens vam enfilar cap a la carena i fins que no vam tenir el cim a tocar, va passar una eternitat, no pel nivell de dificultat, sinó perquè era llarg, es feia pesat, i segurament no estàvem prou mentalitzats.

Un cop a dalt vam fer la que s’està convertint en la mítica cocacola del cim, acompanyada de fruits secs.

Un cop refets, vam iniciar la baixada. No sé què ens va agafar, però la vam fer pràcticament corrent i en una hora ens vam plantar de nou a les tendes.

Val a dir que en Marçal va trobar un llibre d’excursionisme, on deia que entre pujar i baixar es trigava unes quatre hores, això ja era més realista del que havíem llegit abans de la sortida, i es corresponia amb el nostre tempo, si comptem que la pujada va ser massa lenta i la baixada massa ràpida.

.

Una altra “X” per tatxar un altre cim de la llista!

Marxa d’Arenys de Munt 2012

Cada primer diumenge d’octubre es celebra la marxa d’Arenys de Munt, enguany la XXIVa edició. Hi ha dues modalitats, la curta d’uns 13 quilòmetres i la llarga de 22 aproximadament, depenent de la ruta planificada, que sempre sofreix variacions. He participat en tres ocasions: el 2009, el 2010, el 2011 no perquè estava a Lyon, i aquest 2012.

Recordo que el primer any anava disposada a fer la llarga, però com que anava amb un grup de gent, intentava xerrar a les pujades, quan jo tinc per norma sagrada no obrir boca per no gastar energies, i menys si no he agafat el ritme. Què va passar? La marxa va començar amb una pujada considerable i jo parlant. Resultat? Vaig fer el recorregut curt.

L’any següent, com que també anava amb un grup, ja anava predisposada als 13 quilòmetres, però en arribar a la bifurcació on has de triar quin recorregut seguiràs, em sentia amb forces per fer la llarga, així que vaig continuar.

Aquest any, en vista que en les edicions anteriors feia el contrari del que pensava, no em vaig marcar cap objectiu. Tenia ganes de fer la llarga sí, però no em volia crear expectatives. La ruta em va agradar molt perquè començaves anant cap a Lourdes, per tant fent un escalfament en pla, aleshores sí que va venir pujada forta, però al ser un camí que he fet diverses vegades amb en Joan, m’ho coneixia i ja sabia què em trobaria. Només al cap d’una hora de caminar ja hi havia l’encreuament on havies de decidir, no hi havia dubte, la llarga. No em vaig arrepentir, tot i que cap al final, vaig veure que seguíem un camí que em sonava, i sabia que hi havia una pujada dura per les cames cansades, així que ja m’estava menjant el coco per endavant.

És curiós, sempre havia pensat que millor conèixer el terreny, per evitar sorpreses, però de vegades la ignorància és bona per evitar patir abans d’hora. Millor agafar el cantó positiu: si saps què et trobaràs, tens temps a mentalitzar-te.

Tal com diu la Montse de Ca l’Aviador: Salut i quilòmetres!

40 anys 40 cims

M'he proposat un repte: acomplir els 40 anys amb 40 cims coronats.

Evidentment, a aquestes alçades de vida, no començo a comptar de 0, que una ja té una edat, si almenys ho hagués pensat abans...Així que he intentat trobar fotos per escanejar, recordar els temps esmerçats per fer una petita ressenya...i vaig publicant les diferents sortides, tant les antigues com les més actuals. 

Aquí teniu la llista, amb una gran creu al costat dels que ja he fet. Val a dir que l'apartat dels dos mils, es susceptible de patir variacions, la resta és llista tancada, bé potser el 39 i el 40 me'ls haig de replantejar si no puc acabant fent el viatge, però de moment, la il·lusió hi és.

PICS DEL MARESME

1. Montcabrer – 436 m (Maresme) X

2. Montnegre -  766 m. (Maresme)

3. Corredor – 657 m. (Maresme) X

4. Turó de Lourdes  (Maresme) X

5. Tres Turons: Montalt -  594 m. (Maresme) X

6. Tres Turons: Mig (Maresme) X

7. Tres Turons: Vilanegra (Maresme) X

8. Castell de Burriac -  388 m. (Maresme) X

PICS DE CATALUNYA 1000

9. Volcà de Santa Margarida – 700 m. (Garrotxa) X

10. Puig rodó – 905 m. (Garrotxa) X

11. Montcau – 1.056 m. (Bages) X

12. La Mola – 1.104 m. (Bages) X

13. Tagamanent – 1.056 m. (Montseny)

14. Les Agudes – 1.558 m. (Montseny) X

15. Matagalls – 1.697 m. (Montseny) X

16. Turó de l'Home – 1.709 m. (Montseny) X

17. Puigsacalm – 1.515 m. (Garrotxa)

18. Sant Jeroni – 1.263 m., el pic més alt de Montserrat X

PICS DE CATALUNYA 2000

19. Pedraforca – 2. 497 m. (Berguedà) X

20. Bastiments – 2.881 m. (Ripollès) X

21. Pic de la dona – 2.702 m. (Ripollès)

22. Balandrau – 2.583 m. (Ripollès)

23. Puigmal – 2.909 m. (Ripollès - Núria) X

24. Finestrelles – 2. 829 m. (Ripollès - Núria)

25. Pic d’Eina – 2.789 m. (Ripollès - Núria)

26. Noufonts - 2.867 m. (Ripollès - Núria)

27. Noucreus – 2.799 m. (Ripollès - Núria)

28. Puigpedrós - 2.915 m. (Cerdanya)

29. Canigó – 2.784 m. (Catalunya Nord)

30. Carlit – 2.921 m. (Catalunya Nord) X

31. Montarto – 2.834 m. (Val d’Aran) X

32. Gran Tuc de Colomers – 2.933 m. (Val d’Aran)

33. Portarró – 2.733 m. (Aigüestortes)

PICS DELS PIRINEUS 3000

34. Taillon – 3.100 m. (Ordesa) X

35. Mulleres – 3.010 m. (Val d’Aran)

36. Mont Perdut – 3.355 m. (Ordesa)

37. Pica d'Estats – 3.143 m., el pic més alt de Catalunya

38. Aneto – 3.404 m., el pic més alt dels Pirineus

39. Teide -  3.719 m., el pic més alt de les illes Atlàntiques

40. Fuji - 3.776 m., el pic més alt del Japó

 

He passat l’equador de la llista, porto 21 cims fets, però per assolir el desafiament, hauria de fer una mitjana de 5 pics per any. Uf! Ja em puc anar espavilant tant físicament com mentalment. Tema físic perquè em queden els difícils, i mental perquè cada cop que estic pujant em dic a mi mateixa que estriparé la llista, tot i que un cop he baixat ja penso en el següent.

Fent comarca: Tres turons i turó de Lourdes

No en teníem prou de muntanya, l’endemà de fer el Carlit vam anar a fer quatre turons del Maresme, a tocar de casa.

Aquest cop érem el Marçal, la Mònica, en Torrent, la Isa i nosaltres dos.

No vam matinar massa, després de deixar el cotxe una mica més amunt del Parc de Lourdes d’Arenys de Munt, a les 9:30 començàvem la caminada cap al turó que porta el mateix nom.

Després es tractava d’assolir els cims dels Tres turons, és a dir Vilanegra, Mig i Montalt, molt representatius pels habitants dels dos Arenys.

Cap dificultat, bé, només alguna per trobar el camí de Vilanegra, ja que no és massa transitat, i vam barallar-nos amb esbarzers.

Com a curiositat destacar que en el cim del Montalt hi havia un acte dels organitzats en motiu de la Diada, on es va llegir un manifest a favor de la independència de Catalunya.

Els sis caminadors

Després de la sortida, un bany a la piscina de casa la Mònica i en Marçal va sentar de meravella.

Dia 8 de setembre de 2012: El Carlit

En Joan, en Marçal, la Mònica i jo, aprofitant que la Moni tenia festa aquest cap de setmana, vam decidir anar a fer el Carlit.

Així que divendres a la tarda, amb el cotxe carregat, ens vam dirigir cap al llac de les Bulloses, a la Cerdanya francesa. Després d’una fantàstica nit encabits com quatre mòmies dins una tenda canadenca de les antigues, a les 7:30 començàvem a caminar.

El primer tram és una passejada preciosa vorejant diversos llacs.

Panoràmica del primer tram

Al cap de dues hores de caminada vam esmorzar, just abans que el recorregut canviés radicalment i es comencés a empinar.

En les dues hores següents vam superar el desnivell per arribar als 2.921 metres del Carlit, grimpada inclosa en el tram final.

El cim semblaven les Rambles, impossible fer-se una foto sense que sortís més gent, per això ens la vam fer 20 metres més enllà.

Hem fet el cim!

No era qüestió d’entretenir-se perquè les previsions meteorològiques per la tarda no pintaven massa bé, i preferíem desgrimpar i baixar, per tornar a fer un descans al mateix punt on havíem esmorzat. La pluja ens va demostrar que havia estat una bona decisió perquè només ens va deixar menjar uns fruits secs abans de començar a descarregar amb pedra inclosa.

Capelines i cap avall.

La tempesta ens anava seguint els passos però no ens va arribar a enganxar de ple. En entrar dins el cotxe s’hi va posar amb més ganes. Salvats! Cansats però contents.

A la segona va la vençuda

L’any passat vam acampar a Fontalba per assolir el Puigmal l’endemà, però el vent ens ho va impedir, és més, veient com bufava i amb la feinada a plegar la tenda, ni vam fer l’intent. Enguany hem estat de sort.

A les 6:30 ens posàvem a caminar, i a les 9:00 fèiem cim. Jo estava emocionada, portava uns

15 anys somiant coronar el que alguns anomenen el bateig de l’alpinista català.

Joan i Elisabet al cim del Puigmal

La ventada era considerable però ens vam refugiar en un dels bivacs habilitats per fer un mos.

En poc més d’una hora i mitja arribàvem al santuari de Núria, mentre ens creuàvem gent que pujava. Considero que el paisatge és molt més bonic en l’ascens per Fontalba...Després de dinar i descansar, vam emprendre el camí de retorn al cotxe. 

Vista del Santuari de Núria al fons

Eren les 12:15, hora de sol fort enmig d’una de les onades de calor que ens ha regalat aquest estiu, de manera que la pujadeta inicial a mi se’m va fer pesada, sort que vam trobar aigua i ens anàvem mullant i bevent. Un cop superada, el sender planeja fins arribar a Fontalba, però sembla que no arribis mai més. A les 14:00 donàvem per finalitzada la sortida.