Pel
nom fa por, sembla una cursa només adreçada a màquines que corren, i no pas a
caminadors com nosaltres, però no ens vam deixar intimidar, la distància era la
mateixa que la marxa llarga d’Arenys de Munt de la setmana anterior, la qual la
vam cobrir en quatre hores, mentre que el requisit de la Montnegre era
acabar-la màxim en 5 hores. S’havia d’intentar, a més, que organitzin una cursa
prop de casa és molt pràctic i cal aprofitar-ho.
Dissabte
a la tarda vam anar a recollir els dorsals per assegurar-nos una estona més de
dormir al dia següent, ja que l’únic inconvenient de les nostres activitats de
cap de setmana és que sacrifiques el descans que bona falta fa.
Diumenge
pel matí teníem molt clar que seríem dels pocs caminadors, però en arribar a la
línia de sortida vam comprovar que seríem els únics! La gent anava armada de
rellotges, mitges compressives, ipods...com professionals del món del running,
vaja. És el nostre problema, anem massa ràpid per una marxa popular i massa
lents per una cursa. En dic problema però la veritat és que no ens amoïna ni
gaire ni gens, perquè quan van donar el tret de sortida i tothom va començar a
córrer, nosaltres ja vam arrencar caminant. El de megafonia deia, aquí n’hi ha
dos que s’ho agafen amb calma...
De
totes maneres caminant avançàvem a gent que corria, i a les pujades feien llufa,
però tots aquests feien la trail de 10 quilòmetres i nosaltres la de 22, així
que era impossible no arribar els darrers. Punt a favor? Anàvem sols pels camins.
De fet, sort que estava ben marcat sinó encara donaríem voltes. El problema va
ser a dos quilòmetres de l’arribada quan ens vam creuar amb les bicicletes que
venien del seu trajecte llarg de 45. No vam entendre com podia ser que havent
sortit molt abans que nosaltres, arribéssim igual, però tampoc ens va preocupar
en absolut. La veritat és que vam gaudir molt del recorregut, caminant rapidet
a les pujades i trotant a les baixades.
A
l’arribada el de megafonia ens va rebre dient: “Gran manera de passar el
diumenge al matí en parella, fent esport. Sí senyor, em sembla molt bé!” Curiós
que tant ell com una noia d’un avituallament, per tant membres dins l’organització,
aplaudissin el fet de no córrer. Serà que ens estem tornant bojos? Que ara les
marxes populars les han hagut de reconvertir en race, trail, ultra o noms
similars perquè els sotmesos a l’efecte Killian s’apuntin? I els que caminem
ens estem convertint en espècies en seriós perill d’extinció?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada