Marxa d’Arenys de Munt i Challenge 2013

No podíem faltar a les dues cites del primer cap de setmana d’octubre: la Marxa d’Arenys de Munt i la Challenge. A la primera en qualitat de participants i a la segona com a públic, evidentment, ja que es tracta d’una triatló de llarga distància, de les anomenades “ironman”, on neden 3.800 metres, pedalen 180 quilòmetres i corren una marató, una brutalitat vaja.

Nosaltres recorríem els 23 quilòmetres del recorregut llarg de la 25a edició de la Marxa d’enguany, sortint de la Plaça de l’Església, pujant cap a Lourdes, continuant cap al Corral i la Pedra de la Ferradura, on hi havia la bifurcació entre el trajecte llarg i el curt. Si no varien el circuit l’any vinent farem el curt ja que es passa per Torrentbò on els del restaurant Tres Turons preparen un avituallament de luxe a base de truita de patates mentre que nosaltres només ens podem inflar a menjar meló, no és just! M’estic desviant del tema. Vam seguir cap a la Casa Nova, Collsacreu, Can Roig del Castell i Sant Carles.

Amb en Joan vam dir que intentaríem caminar ràpid en pla i trotar a les baixades però ajuntar-nos amb gent del Grup de Muntanya ens van fer variar els plans, perquè a les pujades tiraven com bèsties i a les baixades caminaven petant la xerrada.

Jo ben aviat vaig veure que no podia mantenir aquell ritme, així que a les pujades l’Albert, la Sílvia i en Francesc marxaven, ens reagrupàvem durant els avituallaments, i a les baixades jo els vaig instar a trotar, però vam acabar la baixada de Sant Carles corrent com bojos.

Total, jo mai havia acabat la marxa abans de les 12 del migdia i aquest any a les 11:30 ja estàvem a plaça. Aleshores l’ideal és fer estiraments per evitar les tiretes de l’endemà (popularment conegudes com agulletes), però l’únic múscul que vam exercitar va ser la llengua, xerrant amb els que havien fet cursa enlloc de marxa, i ja s’havien anat a dutxar i tornat, els que s’havien agafat la curta amb calma, els que anaven arribant de la llarga...

 Un cop comentada la jugada vam marxar a casa per dutxar-nos ràpidament, i instal·lar-nos a la nacional per veure passar la nostra “irongirl” amb la bici. Sort que portàvem impermeables perquè durant una bona estona la pluja va entorpir la cursa dels competidors i va deixar xops als animadors.

Quina emoció mútua vam sentir la Sílvia i nosaltres en veure’ns! Aquesta noia ens té al·lucinats, es veu que fa menys de 10 anys en Joan l’instigava per apuntar-se a la triatló popular de Malgrat i ella deia que nedar i córrer encara, però no sabia anar en bici, i ara és finisher de la Quebrantahuesos, de la Half, de la Challenge, i tot el que es proposi. És una campiona!

L’endemà em va mosquejar molt comprovar que en els mitjans de comunicació es va fer més ressò de la Garmin, una triatló de distància olímpica celebrada a Barcelona, que no pas de la Challenge de Calella, que és una “ironman” amb tota regla. Centralistes!