Cavalls del vent 2013

Aquest estiu he acomplert un somni que acariciava feia molts anys: fer una travessa de muntanya com la Cavalls del vent, que discorre per la zona del Cadí-Moixeró.

Mai m’havia vist prou preparada físicament i mental per assumir un repte d’aquesta mena, però l’entrenament al gimnàs, a la piscina, i a la muntanya amb la quantitat de marxes i cims que hem assolit, convertien l’estiu de 2013 en el moment idoni per intentar-ho.

Així que pel juny, després d’estudiar la ruta i planificar les jornades, vam formalitzar les reserves als refugis en règim de pensió completa. Tenia molt clar que no volia traginar menjar, i més després de la mala experiència d’en Joan fent el Carros de foc, que portaven tenda, fogonet, quilos de menjar, etc. Aquest cop aniríem de senyors, si és que caminar entre 5 i 7 hores diàries amb una motxilla a l’esquena es pot considerar anar de senyors, clar.

L’agost i la ruta s’atansaven, la veritat és que començava a fer mandra i por, però ja no hi havia marxa enrere, així que el 10 d’agost deixàvem el cotxe al refugi de Rebost, idíl·lic i amb vistes espectaculars sobre la cara menys coneguda del Pedraforca, dinàvem i iniciàvem l’ascensió a Niu de l’Àliga. El camí era preciós i la mandra i les pors quedaven en segon terme.

Després d’una nit desastrosa a Niu, en una habitació plena de gent roncant (jo per sort portava els meus taps de les orelles), l’endemà vam baixar cap a Serrat de les Esposes, tot i que baixar és un dir perquè vam fer cim a les Penyes Altes del Moixeró, punt de confluència entre les províncies de Girona, Lleida i Barcelona.

Al Serrat vam conèixer en Jordi, la Marisa i l’Encarna, que es van convertir en grans companys de viatge.

L’endemà vam passar Cortals d’Ingla de llarg i vam arribar fins a Prat d’Aguiló, on curiosament hi treballa el fill de l’Encarna, allà ens va fer la típica tempesta de tarda-vespre d’estiu. El dia següent començàvem amb el Pas dels Gosolans i seguíem per una pista eterna que ens duia als peus del Pedraforca, al refugi Lluís Estasen.

Quedava la baixada fins a Gresolet, allà acomiadàvem en Jordi i la Marisa que finalitzaven recorregut, i rebíem de nou a l’Encarna que estava realitzant la ruta en el sentit invers al nostre. El cansament s’acusava força ja, sort dels descansos a les tardes...

Faltaven dues etapes, la primera fins a Sant Jordi on una banyada al riu ens va revifar...

...i finalment l’arribada de nou a Rebost. La veritat és que en veure el darrer refugi em vaig emocionar, havia aconseguit fer un somni realitat, amb en Joan al meu costat com a inestimable testimoni.

Perquè no el Carros de foc l’any vinent? ;-)