La Pica d'estats

Tornant de Cavalls del vent teníem intenció de fer platja, però la muntanya ens tenia enganxats, i la xafogor de l’estiu a la costa també, així que ens vam deixar convèncer ràpidament per anar a fer la Pica d’estats, el sostre de Catalunya.

Érem gairebé els mateixos expedicionaris que em van acompanyar a coronar el meu primer 3.000: el Marçal, la Mònica, la Berta, en Jordi, i evidentment en Joan, faltava en Toni.

Vam marxar després de dinar per pujar al poble d’Àreu i continuar pels 11 quilòmetres de pista forestal, ja negra nit, fins a l’aparcament de la Molinassa, a tocar del refugi de la Vall Ferrera.

L’endemà ens posàvem en marxa a les 8 del matí i havíem d’anar parant per retratar el paisatge, realment espectacular.

Cap al migdia arribàvem al segon llac, el punt on volíem fer nit i on vam obrir un debat: en Jordi, en Joan i jo érem partidaris de fer cim aquell mateix dia, baixar fins al llac, dormir i l’endemà continuar cap avall, mentre que en Marçal, la Mònica i la Berta preferien descansar durant la tarda i fer la tirada llarga el dia següent. La solució salomònica va ser fer dos grups i, els que volíem coronar cim, continuar caminant.

La pujada s’accentuava considerablement i les congestes de neu no ajudaven a progressar amb rapidesa...

...però a dos quarts de quatre de la tarda teníem tot Catalunya als nostres peus. Quina emoció!

No era qüestió d’entretenir-se, per tant vam fer via fins a trobar-nos de nou amb la resta del grup. La veritat és que jo estava força destemprada a causa del cansament, vaig sopar dins la tenda i em vaig adormir quan encara era de dia.

De baixada ens vam remullar al riu, prop del refugi, i cap a casa!