Entrenament per Montserrat

S’acosta el repte de la travessa des de Viladrau a La Garriga, 32 quilòmetres amb 1.000 metres de desnivell positiu. Si es pot entrenar un desnivell similar amb menys distància és una bona garantia per assolir l’objectiu, o si més no per afrontar-lo amb certa tranquil·litat.

Dissabte em va fer molta mandra quan va sonar el despertador però gràcies a en Joan, que es va posar en moviment, vaig aconseguir llevar-me i a les 9 tocades del matí ja començàvem a caminar des de Monistrol per anar cap al Monestir de Montserrat. Marcava una hora i mitja però en una hora i deu ja hi érem. El meu ritme no és gens ràpid però no paro, el “camelbak” és un gran invent.

És un gust estar a la plaça amb poca gent, malgrat que amb l’estona d’esmorzar es va anar omplint, així que sense perdre més temps vam enfilar vers Sant Jeroni, l’agulla més alta de la muntanya de Montserrat. En aquesta ocasió també vam rebaixar minuts perquè indicaven 1 hora i 45 minuts i vam repetir l’hora i deu. Aquí ja vaig rebufar i maleir les escales i, em sap greu Gemma, però també vaig pensar en les famílies dels corredors, perquè baixen com una exhalació i no sempre és fàcil cedir-los el pas. Sempre que puc m’aparto de seguida, però a les escales d’abans d’arribar al cim, anava una mica tocada i no estava disposada a canviar el ritme, si volien que passessin per sobre meu o per les pedres del costat.

Un cop a dalt la cara em va canviar, ja només ens quedava la baixada, i després de refer-me amb un mos i restes de torró de xocolata, em va semblar fantàstic fer una volta per Sant Joan i Sant Miquel enlloc de desfer camí i prou. Ens ho vam agafar amb tranquil·litat perquè volíem fer alguna foto però el cert és que en una hora i mitja tornàvem a estar al Monestir. Eren dos quarts de dues i la gana de dinar es començava a fer notar. Com que ens faltava una hora escassa per arribar a Monistrol, vam preferir menjar amb la feina feta. Enlloc de baixar pel Camí de les Aigües vam descendir per la Drecera dels Tres Quarts que és un tram de la Matagalls Montserrat, potser per això està tot tan ben marcat. Tal com diu en Joan, mai no l’he feta de cop però per parts sí perquè he caminat per gran part dels trossos solts, i de dia. A mi no em motiva fer una marxa tan i tan llarga de nit. M’estic desviant, tornem a la nostra sortida. A Monistrol ens vam premiar amb un plat combinat i sengles clares, i a la nit un sopar a la Pepa Fornera amb la Sílvia i en Francesc van cloure una jornada perfecta.