Missions avortades

Portem uns mesos malastrucs a la muntanya, res greu però moltes rutes les hem hagut d’abandonar, modificar o eliminar dels nostres plans directament. De tot se n’aprèn i rectificar és de savis, sempre s’obtenen recompenses a canvi.

A mitjans d’octubre teníem planificat fer la Marxassa del Montseny a Mataró, uns 65 quilòmetres, poca broma. Dos dies abans tenia molèsties al genoll dret i vam decidir avortar la missió, una cosa és que acabis trinxat després de caminar unes 15 hores i l’altra sortir ja perjudicat. Sabia que l’Esther és fisioterapeuta i vaig anar a veure-la perquè una “trescaire” no pot anar amb mal de genoll pel món. Bon descobriment! El seu tractament em va eliminar el dolor i els seus consells me l’han evitat de nou.

Pel novembre volíem fer una ruta pel Ripollès i coronar els cims del Bastiments, el Freser i l’Infern. En arribar al coll de la Marrana feia una mica de vent segons en Joan, molt vent segons jo. Quan vam encarar la pujada final cap a la creu del Bastiments, el meu concepte de molt vent va canviar radicalment, allò era horrorós, se m’enduia. Quan vam voler girar cua no em deixava tirar ni endavant ni endarrere. Ens vam haver de consolar menjant creps salades i xocolata desfeta a Camprodon.

El pont de desembre el teníem guardat feia temps per veure l’Oscar i la Maria, els nostres companys de Cavalls del Vent. El nostre objectiu era el cim del Bisaurín des del refugi de Lizara, però vam quedar atrapats pel gel de la carretera que mena al refugi, ells no duien cadenes i el cotxe se’ls anava enrere. Va ser un bon ensurt i com que les previsions meteorològiques no pintaven gens bé per l’endemà, ens van convidar anar a casa seva i anar de pinxos per Pamplona. Ens va agradar molt l’ambient de la ciutat, la sortida del dia següent a la Peña Itzaga i gaudir de la seva companyia.

Per digerir els torrons ens vam dirigir cap a la muntanya de Montserrat per arribar al Montgròs amb en Francesc, la Sílvia, l’Esther (la meva fisioterapeuta de capçalera), en David i la Pilar. Al cap d’escassos 10 minuts de caminar vam veure un cartell indicatiu de la batuda del senglar. Al no veure cap caçador pels voltants vam decidir tirar amunt, però al cap de 100 metres un home que estava netejant l’escopeta ens va dir que hi havia una seixantena de persones armades pels verals, i que per la nostra seguretat ens recomanava un canvi de recorregut. La veritat és que no ens vam fer pregar gens. La Pilar es coneix molt bé la muntanya tan nostrada i ens va guiar cap a Collbató, Sant Miquel, Monestir de Montserrat, camí de Sant Jeroni, Sant Joan i de nou Collbató. Una bona sortida que vam rematar dinant a Ca l’Anna. Molt recomanable el flam de mató.

Durant el gener ens estem preparant per la travessa de Viladrau a La Garriga i anem a caminar pel Montseny. L’objectiu era anar de Sant Pere de Vilamajor fins el turó del Sui seguint un sender de petit recorregut. L’únic que té de petit és el nom perquè hi ha un corriol que té un desnivell espectacular, es guanya molta alçada en un tram relativament curt. Portàvem unes tres hores caminant, comptant els cops que ens havíem perdut perquè no està ben senyalitzat i mentre fèiem un mos a l’ermita de Sant Elies, va començar a caure aiguaneu. Vam analitzar la situació, no feia pinta de fer un gran ruixat però ens faltaven un parell d’hores per arribar al Sui i cap amunt estava tot emboirat, no veuríem res. Vam poder arribar a l’hora de dinar a casa on vam menjar carn acompanyada d’un bon vi. Prescindirem del detall que un cop a baix, el dia es va aclarir, i ens centrarem en què l’endemà, com que encara teníem forces acumulades, vam anar a la piscina i al jacuzzi per rematar.

Fa ràbia no poder assolir els objectius però de vegades val més tirar enrere i esperar el moment adient. La muntanya ens espera sempre.