dimecres, 30 de juliol del 2014

Nocturna de Canet 2014



Aquest cap de setmana he participat en la meva primera marxa nocturna. I la població de Canet organitzava la seva primera marxa nocturna. L’estrena ens ha plagut a ambdós.


En aquesta ocasió s’especificava que incloïa la modalitat de cursa i caminada, i la fauna era digne d’esment perquè podies trobar des del paio amb pantalons curts i samarreta de tirants, sense cap bossa d’esquena, clar, a la dona amb pantalons de cordura, botes de muntanya rígides i motxilla, evidentment. Pobra, no m’estranya que arribés quan nosaltres havíem menjat la botifarra, descansat, xerrat i ja marxàvem, només per traginar aquell calçat digne de sortides hivernals d’alta muntanya, calia agafar-s’ho amb temps.

No ens avancem, parlàvem de la sortida. Mentre en Joan i jo esperàvem assegut que es fes l’hora, els corredors anaven fent voltes pels carrers per escalfar. De totes maneres, al ser un recorregut de 13 quilòmetres la nostra intenció no era fer una sortida contemplativa sinó intentar anar a bon pas a les pujades i córrer a les baixades. Així va ser. En el passeig de la Misericòrdia vam avançar a molts caminadors, i a la pujada cap a la creu també vam arrencar alguns adhesius, i baixant el tram final gairebé no vam trobar ningú, suposo que els corredors ja havien arribat i els caminadors estaven enrere.

Una experiència diferent trepitjar corriols de nit, per repetir, sempre i quan vagi acompanyada i sabent que tinc molta gent al llarg del camí, amb les mateixes intencions que jo, no m’atreviria pas a voltar sola a les fosques per boscos.

Els avituallaments estaven al quilòmetre 5 i al 10, i entre l’un i l’altre em va passar el temps volant, fins i tot acariciava la idea que si caminant normal faríem el recorregut en poc més de dues hores i mitja, amb aquell ritme potser baixaríem el temps a dues hores. En arribar a la meta el disgust va ser majúscul, dues hores i dinou minuts. He anat amb la llengua fora per 11 minuts de merda? En Joan em deia que havíem començat més tard que els corredors, a més en el primer tram caminàvem lents pels carrers estrets, i el fet de baixar tant temps està molt bé perquè no és fàcil. Té raó, però no em convenç perquè la diferència entre caminar tranquil·lament i donar-ho tot trobo que és poca. Per només un quart d’hora, vaig amb la calma i no em canso tant. No us sembla? ;-)

Malgrat totes aquestes consideracions, m’ho vaig passar molt bé, i la cirereta del pastís va ser trobar més membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt i compartir una bona estona.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada