Aquest cap de setmana hem coronat un cim doblement
emblemàtic: el Canigó. Perquè escric doblement? Per un costat és representatiu
de la identitat catalana, en això estem d'acord, però per altra banda és el meu
cim número 50.
La ruta escollida ha estat la més curta, pel refugi de
Cortalets, ja que una part del grup amb qui hem anat, encara no estan avesats a
recorreguts més complicats. Així que guardarem a la carpeta de pendents
trepitjar el Canigó des del refugi de Marialles i pujant per la Xemeneia.
Dissabte vam dinar en horari europeu i amb la Marta,
companya habitual de les nostres sortides el darrer mes, vam anar fins a
Granollers, punt de trobada de les 22 persones del grup, i on ens encabíem en
el tanc d’en Barri i la Montse, altrament dit tot terreny gegant. Gairebé és
més ràpid arribar a la Catalunya Nord circulant per autopista, que no pas recórrer
els 25 quilòmetres de pista des de Villerach al refugi. Pràcticament vam
arribar a l’hora de sopar, en horari europeu clar, però ja ens va anar bé,
teníem gana, llàstima que no vam quedar tips perquè aquells francesos eren de
servir racions escasses i no deixar repetir. Sort que el camí de l’endemà no
era dur ni calia material, perquè traginar piolet, grampons i superar un
desnivell elevat amb les reserves del sopar i de l’esmorzar, hauria estat
francament complicat.
Diumenge en menys de dues hores ens vam plantar a dalt,
el camí era molt fressat i no hi havia pèrdua, a banda que semblava la Rambla i
només es tractava d’anar seguint la gent. Quina il·lusió arribar a uns 2.784
metres tan nostrats.
Vam llegir plegats un fragment del poema de Jacint Verdaguer...
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós beire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
...que vam cloure amb un Visca Catalunya lliure!
Gràcies Barri pel muntatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada