Travessa Tordera – Mataró 2013

L’any passat vam fer la Tordera – Arenys de Munt perquè jo no estava en condicions per caminar el 44 quilòmetres fins a Mataró, però enguany hem completat el recorregut.

La veritat és que amb el precedent del 2012 jo no tenia gens clar assolir la fita, però en arribar a l’avituallament de l’esmorzar a Hortsavinyá i comparar el meu estat lipotímic de l’any passat amb la frescor amb què havia completat la primera pujada una mica forta, em vaig començar a creure que podia arribar fins al final, el que no comptava és que ho faria corrent en les darreres baixades, després de més de 40 quilòmetres de caminada.

Així doncs el dissabte 11 de maig el despertador ens va sonar a les 5 del matí perquè a les 6 sortien els autocars que, des de Mataró, ens portaven a Tordera. Jo recordava més moviment de gent però el nombre d’inscripcions ha davallat considerablement, segurament per la crisi, per la llargada de la travessa i perquè cada cop es fan més proves esportives que coincideixen el mateix cap de setmana. Sense anar més lluny, en el Maresme que jo sàpiga hi havia la marxa de Canet, la d’Argentona, la Dolmen Trail Race i la Tordera – Mataró. Impossible desdoblar-se. Per nosaltres la poca gent ens va anar molt bé perquè en molts trams de camí anàvem totalment sols.

Els avituallaments són escassos si comptem amb la llargada de la prova, hem fet marxes de 12 quilòmetres amb els mateixos punts de parada, i que donen la mateixa teca. Al ser previnguts i necessitar aliment per funcionar amb garanties (jo per evitar lipotímies i ell per cobrir els seus gairebé dos metres), per esmorzar ens vam menjar un entrepà fet a casa, prescindint totalment de les dues magdalenes que no ens arriben ni a les dents. Hem de reconèixer, però, que l’entrepà de botifarra del dinar, el vam devorar amb molt de gust, i la taronja del darrer avituallament oficial, just en acabar l’última pujada més forta, va ser providencial. He dit avituallament oficial perquè n’hi ha un d’extra: una dona cada any munta la paradeta davant de casa seva, i ofereix aigua, xocolata i llaminadures als caminants.

Les marxes de la Garrotxa van fer variar el meu concepte de pujada, així doncs un desnivell positiu d’uns 500 metres ja no em sembla gran cosa. Realment van ser un bon entrenament per afrontar el repte.

 Ens vam trobar la família Roig d’Arenys de Munt, uns habituals d’aquesta travessa, per ells és una passejadeta, perquè la Matagalls – Montserrat de 82 quilòmetres la fan sense despentinar-se.

Aquella nit vaig dormir 10 hores d’una tirada, i l’endemà no tenia agulletes. Tot un triomf! Però la travessa m’ha deixat seqüeles, aquesta setmana em fa molta mandra fer esport...