L’objectiu de la sortida era arribar al cim de Castanesa.
El nom potser no us soni però segurament recordareu l’espot publicitari de l’aigua
de Veri, on una parella es casa dalt d’una muntanya. És aquesta.
Érem set: els nostres habituals companys Marçal i Mònica,
en Jose i la Lídia amb els quals vam compartir el Taga, i l’Alberto, cosí de la
Mònica i Primo de tots.
Dissabte vam enfilar cap a Benasque, amb parada tècnica a
la Panadella. No coneixia aquesta població però em va agradar, i les botigues
de material de muntanya amb ofertes sucoses, encara més, però no eren
suficientment atractives com per firar-nos.
Anar amb en Marçal és garantia de dormir en condicions
extremes, aquest cop no va ser diferent: no vam arribar a fer un bivac
salvatge, tal com ho denomina ell, però dormir en una tenda quan la temperatura
exterior baixa a 4 graus negatius, per mi és una animalada. Sort del matalàs
inflable que ens aïllava del fred i la humitat de terra, del sac de dormir i la
funda de bivac nous de trinca, i del gorro, la bufanda i els guants que no em
vaig treure en tot el cap de setmana. Vaig dormir relativament còmode a
excepció del fred als peus que no em va marxar fins que l’endemà portàvem una
estona caminant.
Contra tot pronòstic, diumenge va fer un dia radiant, ni
un núvol enterbolia el cel, així que vam dirigir-nos a l’aparcament d’Ampriu,
situat a la zona alta de l’estació d’esquí de Cerler, on ens vam calçar les
raquetes.
El desnivell positiu era sostingut i després de 3 hores
de pujada vam fer una parada més llarga per fer un mos. Es van formar dos grups:
els que seguíem pujant decidits i els que ja en teníem prou perquè vèiem que
faltava molt per coronar el cim, i s’anava fent tard si comptàvem que era
diumenge i teníem 4 hores de cotxe ben bones de tornada. Finalment la neu ens
va fer prendre a tots la mateixa decisió: tirar enrere. No es podia continuar
ni amb raquetes ni grampons, així que la sortida es va convertir en una
passejada amb raquetes. No ens va saber greu perquè vam gaudir d’un paisatge
espectacular, un temps immillorable, bona companyia i moltes rialles. El més divertit de
la sortida va ser el bateig de cims: el Horn, el Piticli i el pic Arenys des d’on
ens vam retratar.
I naturalment fer "culen bajen"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada