Amb aquest cim cloc el que serien les muntanyes amb menys
dificultat de la llista dels 40 anys 40 cims, ara el que em queda voreja i
supera els 3.000 metres d’alçada.
A l’agost de 2011,
amb en Joan ja vam intentar assolir el Puigsacalm pel pas dels Ganxos, partint
del poblet de Joanetes, però la boira ens va fer desistir quan faltaven menys
de 45 minuts per arribar al cim. Vam baixar per les Olletes.
Ara, més d’un any després hem assolit la fita, en aquesta
ocasió acompanyats per la Gemma, l’Andreu i la Nuka, i canviant la ruta perquè
ja vam preveure que els ganxos i la gossa no es farien amics. De la diversitat
d’itineraris que ofereix el cim, hem escollit el recorregut des del Coll de
Bracons, apte per tothom.
Ells tenen casa a Olot, per tant el dia abans vam anar-hi
a dormir, amb la qual cosa l’endemà gràcies a la poca llargada del camí al cim
i de l’escassa llunyania del camp base a l’aproximació, ens vam poder llevar a
les 8 tocades, un autèntic regal si comptem que la setmana anterior el
despertador va sonar a les 5...
Després d’un reconfortant esmorzar a base de pa amb
tomàquet i coca autòctons, boníssims, vam agafar el cotxe direcció Joanetes, un
cop allí vam continuar per la carretera vella, que té aquesta denominació des
de la inauguració dels túnels de Bracons, i vam aparcar al coll del mateix nom,
juntament amb altres vehicles d’excursionistes més matiners.
Tot i partir de la Garrotxa, el coll està situat a la
comarca veïna d’Osona, a 1.137 metres d’alçada, així que per assolir el cim del
Puigsacalm de 1.535 només teníem 400 metres de desnivell mal comptats que vam
cobrir en una hora i mitja, només fent aturades per fer les fotos
reglamentàries.
El camí està molt ben marcat en tot moment, però hi ha
dos punts que es presten a confusió, concretament en el prat de més amunt de la
Font Tornadissa: un cop s’arriba en aquest indret cal desviar-se cap a la dreta
i continuar pujant, no pas continuar recte fins el coll que es veu, i un cop
acabada la pujada es torna a divisar un altre prat i més pujada, allà cal
fixar-se que davant uns arbres del final del prat es distingeixen uns cartells
que guien de la ruta a seguir.
Cal destacar que és un cim molt agraït perquè no dóna
falses esperances de creure que arribes i anar trobant “repetxons”
interminables, no, al contrari, hi ha un moment que pots albirar la senyera que
corona la muntanya i encares la pujada final amb ganes.
Els dos grans problemes del Puigsacalm és que si ha
plogut amb ganes el dia anterior, molts trams de camí són un fangueig constant,
i si esculls un festiu assenyalat com ara divendres sant, sembla La Rambla de
Barcelona.
No ens podem queixar del temps, pel matí no es veia el
cim a causa de la boira, però finalment ha sortit el sol, però no el suficient
com per deixar-nos veure el Canigó que teníem just davant.
La baixada la vam fer en una hora i 10 minuts, també
sense aturades, només vam parar a fer caravana per creuar un rierol perquè hi
havia una important concentració de gossos i amos, ja vam arreplegar la Nuka
perquè no s’allargués més el periple.
Un cop a Olot i amb la gana feta, vam comprar uns bistecs
amb patates a Cal Guix, que vam devorar amb molt de gust a la casa.
Una sortida molt profitosa i amb ganes de tornar a la
Garrotxa per l’Embardissada, pels volts de Sant Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada