Vam contractar el trekking a través d’una agència
peruana, és el més pràctic i el més econòmic, tot i que m’agradaria haver pagat
una mica més i tenir alguna millora en les comoditats, però ningú t’explica
possibles opcions. L’experiència no ha estat dolenta, però no prou bona com per
fer propaganda de l’agència. Segurament totes si fa no fa...A Cusco n’hi ha
moltíssimes.
El destacable d’aquest trekking és la immersió en
paisatges de gran alçada, amb el positiu i negatiu que això comporta, és a dir,
és preciós tenir cims de 6.000 metres davant, però els efectes del mal d’alçada
no són divertits precisament, malgrat que cada cos respon de manera diferent.
La indubtable cirereta del pastís és arribar al Machu
Picchu, realment espectacular. Però anem a pams.
31 juliol
Ben d’hora, ben d’hora vam marxar de Cusco per anar a
Mollepata i Marqoq’asa. Tot en bus, però a Marqoq’asa vam iniciar la caminada
fins a Soraypampa (3.900 m). El recorregut no era ni llarg (uns 14 km en 3
hores) ni tècnic, però vaig començar a saber què volia dir caminar en alçada i
a gaudir de les vistes precioses del nevado Humantay i del Salkantay.
Vam passar la primera nit en una tenda de campanya, amb mides
suficients per estar ben confortables, i uns matalassos comodíssims. Feia fred,
però anàvem ben equipats. I també ajudava l’escalf del grup, batejats com a
Chinchillas o Biscachas, concretament 5 noies de Barcelona, 4 holandesos, 3
rumanesos i 2 paraguayos. Vam plorar de riure.
1 agost
Soraypampa – Salkantay pass (4.650 m) – Huayracpampa
(4.000 m) – Chaullay (2.900 m)
Dia clau, tant com per assolir el punt més alt de tot el
recorregut, com pel fet que és la jornada més dura, uns 22 km en 10 hores, concretament
600+ i 1700-
A Catalunya 600 metres de desnivell positiu no és gaire,
però a 4.000 metres és una altra història.
Fa por però vull provar de pujar caminant...Doncs no, una
barreja de dits congelats, d’haver de seguir el ritme del grup, i una mica d’angoixa
per no poder respirar bé em van fer retrocedir per anar a buscar un cavall. No
sé què va ser pitjor, tenia una tendència innata a caminar arran de precipici Quan
el terreny es va tornar més amable i ja em començava a entendre amb aquella bèstia,
les coses van anar millor. Vam descavalcar a 4.600 metres, estava prou bé, tot
i que en alguns moments costa respirar.
Sota el nevado Salkantay vam fer una ofrena a la Pachamama,
que ve a ser la Mare Terra en quechua, l’idioma dels inques.
La baixada primer era una mica pedregosa però després era
fàcil. La vegetació anava canviant.
La segona nit, també en tenda, va començar a ser més
càlida perquè ja ens movíem amb alçades estil Puigmal ;-)
2 agost
Chaullay – Santa Teresa (1.700 m). 14 km i 850-
Entrem al que ells anomenen selva alta, però no vam veure
vida salvatge (si exceptuem les picades de mosquits) i en canvi sí unes torres
d’electricitat la mar de maques, ehem. No s’acostava al concepte que jo tenia
de la selva, però cap interès d’emular en Tarzan i la Jane.
El millor del dia van ser els banys termals de Cocalmayo
a Santa Teresa. A la nit hi va haver festa al camping, i vam tastar els famosos
pisco sour.
3 agost
Santa Teresa – Hidroelectrica – Aguas calientes (2.000 m)
Jornada totalment prescindible perquè et volen encolomar
unes tirolines al matí, el súmum del “turisteo” peruà.
Després del dinar vam caminar els 11 km fins a Aguascalientes
al costat de la via del tren. Molt segur tot plegat..
A aquelles alçades de viatge ja estava bastant farta de la
insistència a treure peles als turistes, ni que fóssim milionaris. Esperava que
l’hostal on dormiríem aquella nit i el Machu Picchu em traurien les neures. L’hostal
no. Em va ajudar mirar fotos fetes, algunes brutals.
4 agost
Aquí sí que ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, a les
3:30 del matí, per anar a fer cua davant la porta de l’accés de baix al Machu
Picchu que obre a les 5 del matí. Abans de les 6 i després de pujar escales,
estàvem a la porta de l’accés de dalt. Estava
a punt d’acomplir un somni de fa 25 anys però estava tot emboirat i no
es veia res. Jo no em pensava moure d’allà fins veure la imatge típica. Sort
que ens havien avisat que les boires matineres es dissipaven. I sí, al cap d’un
parell d’hores el blau s’anava ensenyorint del cel i el meu somni es va fer
realitat: Machu Picchu. Llàgrimes als ulls.
Després vam fer un 3.000, la montaña Machu Picchu, també
escales amunt, en total vam fer 1000 metres de desnivell positu en escales. Era
curiós comprovar que malgrat estar a una alçada considerable, quedaves enclotat
envoltat dels 6.000 dels Andes.
Vam tornar a Aguas calientes per dinar, i després vam
agafar tren fins a Ollantaytambo, i després bus fins a Cusco. Cansats però
contents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada