100 cims per la Noguera i el Pallars

Feia temps que no marxàvem de cap de setmana, normalment les nostres escapades no superen la jornada, però ens vam apuntar a l’excursió de 100 cims dels dies 27 i 28 de maig, organitzada pel CESC.

D’entrada, el grau de desconnexió que proporciona sortir de casa és fantàstic, perds la noció del temps i és una sensació gratificant. Però si afegeixes el fet d’anar a la muntanya en bona companyia, ho transforma en un parell de dies per emmarcar.

Dissabte ben d’hora ens vam dirigir cap a la comarca de la Noguera, concretament a Àger. Allà ens vam agrupar tots els que havíem d’anar a Millà, un poblet pràcticament despoblat. Un cop aparcats a la plaça de l’Església, perquè us feu una idea del nivell d’aglomeració, vam començar la ruta cap al Puig de Millà, on vam arribar al cap d’una hora mal comptada, després d’una pujada que es feia molt bé, una parada a la cova del Biot i cercar entre els arbres el vèrtex geodèsic del cim.

La ruta va ser circular perquè vam tornar pel pla de les Bruixes. Un cop als cotxes vam anar cap al càmping d’Àger, allà vam dinar consumint sengles clares refrescants. Feia molta calor, i teníem més ganes d’anar a la piscina de l’hotel que pujar un altre cim, però clar, si ets d’un centre excursionista, és el que toca, així que vam enfilar en cotxe fins al coll d’Ares, per recórrer a peu els dos quilòmetres i els escassos 100 metres de desnivell positiu fins a la Penya Sant Alís.

Finalment vam arribar a l’hotel i encara teníem temps per una remullada, malgrat que eren les 7 de la tarda i ja no tocava el sol a la piscina. Però havíem passat tanta calor que no ens va importar gens, al contrari, ho vam agrair.

Pensava que podria anar a dormir d’hora, ja que havíem matinat molt, però van ser lents servint el sopar, així que vaig tenir temps a saber que el Barça havia guanyat la Copa del Rei.

L’endemà teníem una bona estona de cotxe, per asfalt i per pista, així que fins a les 10 no començàvem a caminar des de l’abandonada pista d’esquí de Llessui cap al Tuc de la Cometa. L’ascensió ens va fer suar de valent però en menys de dues hores ens vam plantar al cim, on vam passar una bona estona celebrant els 100 cims d’en Vincent, amb coca i cava inclòs.

Després vam carenejar fins Lo Tossal, i després ja vam anar descendint fins arribar al cotxe. És curiós perquè segons els mapes de l’IEC és més alt Lo Tossal (2.496 m.) que el Tuc de la Cometa (2.446 m.), en canvi el cim que la FEEC reconeix és el Tuc, potser perquè fa més efecte balcó i té unes vistes espectaculars. Reflexions a part, ens vam guanyar un bon dinar al poble d’Altron que cloïa un cap de setmana perfecte.

Trobada dels 100 cims a Sabadell

Diumenge 21 de maig es celebrava la festa anual dels 100 cims, bé, i dels 200, i dels 300...Molts muntanyencs segueixen engrescats un cop assoleixen el centenar.

Enguany la trobada tenia lloc a Sabadell, i els companys de la UES van organitzar diversos esdeveniments per la seva ciutat, però el colofó final era l’entrega de premis a la qual vam assistir una petita representació del CESC.

En l’acte de poc més d’una hora de durada, es va fer un reconeixement pels guanyadors dels concursos de fotografia, literatura, i fins i tot d’identificació de cims a través de la xarxa social Facebook. Finalment el plat fort, van pujar a l’escenari les persones que l’any 2016 van arribar als 300 cims, eren pocs, no arribaven a la desena, seguidament els que havien assolit els 200 cims, els quals ja doblaven la quantitat anterior, i per últim les persones amb 100 cims coronats, que de poc enfonsen l’escenari.

I el públic de poc que ens deixem les mans de tant aplaudir, sobretot els del CESC quan van fer acte d’aparició els nostres companys Izmet Serra i Teresa Filbà, amb els seus 100 i 200 respectivament. Moltíssimes felicitats!

Em fa especial il·lusió la seva gesta ja que he compartit algunes de les seves sortides, no en va la Teresa va ser la primera persona que em va parlar del repte dels 100 cims, i l’Izmet qui em va convertir en addicta. A la propera convocatòria el CESC tindrà un bon nombre d’excursionistes dalt de l’escenari. Us esperem l’any vinent al Penedès.

100 cims improvisats

La idea era anar al Pirineu a fer desnivell de cara a continuar entrenant per la Marxa de Cap de Rec, però les previsions meteorològiques no eren molt engrescadores, així que vam decidir anar a estirar les cames cap a Sant Miquel de Solterra o el Puig de les Formigues, a tocar de Sant Hilari Sacalm. No ens ocuparia molta estona, però a partir d’aquí no teníem res més planejat per la jornada.

A les 8 del matí vam engegar el cotxe rumb a la Font dels Abeuradors, on vam arribar abans de les 9. Allà comença un recorregut sense pèrdua, d’escassos 4 quilòmetres, fins el cim. La primera meitat discorre per un camí pister i és molt planera, no és fins el darrer quilòmetre que s’agafa un corriol amb més pujada. De totes maneres en menys d’una hora s’arriba a dalt...

...malgrat que vam estar més d’una hora xerrant amb la Maria i en Ramon de Sant Hilari, una parella d’una seixantena d’anys, molt agradables i amb els quals vam passar una bona estona. Quan ens vam acomiadar ja teníem gana i vam esmorzar una mica al cim, de fet val la pena, les vistes són molt boniques, es divisa el Pedraforca o el Canigó, per exemple, tot i que els núvols ens tapaven molts cims.

Tot baixant, ens preguntàvem si anar cap a Sant Martí Sacalm per tal de pujar al Far, però uns núvols d’un color gris massa fosc ens feien dubtar. Aleshores l’opció va ser anar-hi per carretera, fent una parada tècnica a Hostalets d’en Bas per comprar pa i carn en unes botigues de confiança que ja coneixem, i posats a fer, ves quina coincidència, s’acostava l’hora de dinar i vam haver d’anar a Can Font, l’únic que no vam repetir de la nostra sortida anterior va ser la pujada a l’ermita de Sant Miquel de Castelló, al contrari, vam agafar la corbada carretera direcció Rupit, per desviar-nos a l’esquerra on indicava el santuari del Far.

 Boniques vistes a la cinglera.

Després, en comptes de tornar enrere, vam decidir continuar fins arribar a Manlleu, i d’allà prendre la C-17 per anar cap al santuari dels Munts.

Aquí tens més sensació de cim perquè hi ha un vèrtex geodèsic.

Anava a escriure que llàstima que s’hi pot arribar en cotxe perquè em trenquen la concepció de muntanya, però si penso amb el meu avi o la meva mare, que no poden fer caminades, doncs està bé que també puguin gaudir de la bellesa de la natura.

Senders 1714: Solsona – Sant Llorenç de Morunys

Dissabte passat vam continuar el periple per la geografia catalana, en una etapa que ja discorre per terreny més muntanyenc, tal com ens agrada a nosaltres. Uns 26 quilòmetres amb desnivell positiu de 1.000 metres fets en gairebé 9 hores comptant parades, és bon entrenament per la Marxa de Cap de Rec, un dels nostres reptes del 2017.

No fèiem l’etapa oficial amb el grup del Centre sinó la prèvia amb la colla de 6+3, es a dir 6 persones i 3 gosses. El primer tram és molt perdedor i esgarrinxador perquè s’enllacen pistes per camins que potser en algun moment eren fressats però actualment cal superar esbarzers i tancats metàl·lics, alguns electrificats i tot. En canvi de la meitat fins al final es segueix GR i el paisatge és molt bonic, amb el colofó final de les vistes al pantà de la Llosa del Cavall. Sempre he dit que malgrat els hiverns durs de la Catalunya central i pre-pirinenca, la primavera és un regal pels sentits.

Foto gentilesa de l'Izmet