Altra vegada ens va tocar anar sols a fer la ruta, les
obligacions familiars ens van impedir unir-nos als companys del CESC. I la
logística no era complicada però sí esgotadora. Dissabte ens vam llevar a les
quatre del matí per arribar a Bagà abans de les set, hora en què passava
l’autocar que ens deixaria a Castellar de N’Hug. No les teníem totes perquè no
semblava un bus comercial, al contrari, em van demanar que el dia abans truqués
per confirmar el nostre trajecte. Per telèfon semblava molt agradable, però quan
els minuts anaven passant i no arribava el senyor d’Autocars Mir, ens vèiem
anul·lant l’excursió. Aleshores va arribar en Pau, un senyor encantador que ens
va deixar al punt de sortida del recorregut i ens va deixar el seu número de
telèfon per si teníem alguna urgència.
Poc abans de les vuit del matí començàvem a caminar,
sabíem que no seria un camí de roses, el desnivell acumulat superava els 3.000
metres, però el que desconeixíem era la bellesa dels paisatges que ens
esperaven. En un moment donat, en arribar dalt d’un coll i fer un canvi de
rasant, se’ns va aparèixer el Pedraforca, imponent i emblemàtic,
inconscientment vaig començar a cridar de goig: El Pedra, el Pedra!
Més
endavant, en el mirador dels Orris, vam gaudir de les espectaculars vistes de
la Tossa d’Alp, les Penyes Altes, el Comabona i el Pedraforca, tots trepitjats
per nosaltres excepte el Comabona, el qual està pendent. Menys el Pedra, van
ser enfilats durant la travessa de Cavalls del vent, però en aquesta ocasió,
des del mirador, vèiem la cara oposada del Moixeró, la que no coneixíem. Brutal
també.
La baixada era pedregosa i llarga, es va fer una mica
pesat, la sort és que vam arribar a Bagà cap a dos quarts de cinc de la tarda,
encara de dia. Cansats però contents d’haver gaudit d’uns boscos fantàstics.
La cirereta del pastís la va posar la ruta turística pel
poble amb la Carme com amfitriona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada