Matagalls per Sant Bernat

És un dels cims que he fet més vegades, però sempre per les rutes habituals com Sant Marçal o Collformic. En aquesta ocasió vam escollir començar per l’Hotel Sant Bernat, el camí amb més desnivell i més feréstec per arribar dalt, però anant amb en Francesc i la Sílvia ja es tracta d’això ;-)

Aquell dia no estava gens motivada i se’m va fer molt pesat, i les enganxades amb els esbarzers no van ajudar a millorar l’estat d’ànim, però sort que amb en Francesc i la Sílvia riem molt i em van animar. A més ja ens tocava una sortideta, feia massa temps que no ens escapàvem plegats a la muntanya.

Casualitats de la vida, dalt del cim ens vam trobar amb en Joel, l’Àngels i l’altra Bet, quina gràcia!. Si algun dia ens passen la foto que ens vam fer, ja la penjaré per il·lustrar la sortida

No podíem cloure la sortida sense plat “fondu”, en aquesta ocasió el vam degustar a Campins, poble farcit de restaurants de cuina casolana.

Mai és tard

En general tendim a posar l’edat com a excusa per a no fer segons què, i en realitat mai és tard si hi ha voluntat i forces. L’Avi Cassà és la clara mostra.

Un dia ens va comentar que mai havia estat a la Creu de Canet, o turó de Pedracastell. Vaig respondre que havíem de posar remei a la situació. No va ser complicat, resulta que els cotxes poden arribar a l’esplanada del peu del cim, cal prendre una pista al capdamunt de l’urbanització Vistamar, entre Sant Pol i Sant Cebrià de Vallalta. El més difícil va ser trobar el dia perquè entre vacances, entrenaments, Matagalls – Montserrat i senders de 1.714, els caps de setmana els tenim plens. Finalment el dissabte 8 es van alinear tots els astres i vam poder fer l’excursió.

Unes pedres tallen l’accés a la rampa final per arribar a la creu, això vol dir que l’Avi va haver de caminar els 25 metres que faltaven, i el terreny desigual i amb pendent no li van facilitar la tasca. Però mica en mica va anar pujant.

Amb 95 anys ha fet el seu primer cim, que a més pertany al llistat dels 100 cims de la FEEC. Em fa molta il·lusió perquè ha pogut acomplir un desig com és conèixer l’indret, i perquè m’ha acompanyat en una de les meves activitats preferides.

Va gaudir de les vistes i es va sorprendre de la grandària de la creu. Després d’una bona estona asseguts contemplant els voltants, vam iniciar la baixada, que li va ser una mica més fàcil.

No cal dir que en arribar a casa el primer que va fer va ser buscar per més informació per internet. I a la que em descuidi, penjarà les fotos a l’Instagram i al Facebook, perquè no deixa mai d’al·lucinar-me la capacitat d’adaptació als nous temps ni la voluntat per afrontar reptes. Potser no farà 100 cims, però 100 anys segurament. Farem festa grossa.

Marxa d’Arenys de Munt 2016

Vam tenir un cap de setmana molt intens de caminades perquè dissabte vam recórrer un tram dels senders de 1.714 i diumenge teníem la marxa d’Arenys de Munt.

Com l’any passat en Joan estava a l’organització i jo com a marxaire. És que m’encanta, fa anys que la faig i no sóc capaç de renunciar-hi. A més, podia anar amb la Sara i la Lourdes que feien la mitja marató com jo.

Sense novetats, un recorregut impecable però exigent. Sempre em queixo que els de la marxa curta tenen l’avituallament extra al restaurant Tres Turons, ells van tips i al cap de poc tenen la botifarra a plaça, mentre que els de la llarga només portem fruita a la panxa. Enguany el mateix, amb l’agreujant que l’avituallament es va fer esperar, no arribàvem mai a la Pedra de la Ferradura, sort que en Pep portava avellanes. Però allà, tal com vam comentar amb la Lourdes, tot va millorar perquè hi havia uns donuts fantàstics, i a la Casanova uns petits entrepans i tot. Ben alimentades ja fèiem una altra cara...

Aquesta foto em fa especial il·lusió, és obra d'en Toni Marpons, el jutge de pau que, poc més de tres anys enrere, ens va proclamar marit i muller a en Joan i a mi. Ai, ja m'estic desviant. Em torno a centrar.

La marxa d'Arenys de Munt la visc de prop perquè és la de casa, la que he fet més cops, i conec els qui posen el coll perquè tot surti bé, i val a dir que ho aconsegueixen. La cirereta del pastís la va posar en Dani ja que va quedar segon de la marató, una gran alegria per tots. Ara tenim pendent fer el recorregut d’aquests 42 quilòmetres però no a ritme Dani sinó caminant.

Cloc l'entrada amb una foto genial, gentilesa de la Lourdes, el meu talismà en les caminades de resistència.

Senders 1714: Campdevànol – Fonts del Llobregat

Com que no podíem anar a la sortida oficial del grup, per primer cop ens vam apuntar a la prèvia que realitzen l’Izmet i la Mònica per estudiar el terreny. Ara tindrem dilemes per triar l’excursió pirata o la del calendari, perquè també ens va agradar compartir ruta amb en Pere, la Mireia i les tres gossetes.

La logística és complicada perquè no tenim l’autocar que ens deixa a l’inici i ens recull al final, per tant cal un muntatge de cotxes i anar amunt i avall per disposar de vehicles a tots els punts. A banda d’aquests inconvenients, l’escapada va ser fantàstica.

Les previsions meteorològiques no eren afalagadores però el temps ens va respectar en tot moment, fins i tot feia calor quan vam dinar al santuari de Montgrony. Però no ens avancem, que primer havíem de remuntar tota la pujada fins a l’ermita de Sant Pere d’Auïra, on vam esmorzar amb unes vistes fantàstiques al Pedraforca. Després més pujada, és el que tenen el Ripollès i el Berguedà, no són comarques planes de desnivell. Aleshores sí, vam dinar a Montgrony, feia uns 20 anys que no hi havia estat, i en el punt final, les Fonts del Llobregat, uns 15. 

Realment pots tenir una visió nítida d’un lloc, però quan ho tornes al cap de molt temps, comproves que o la memòria t’ha fallat o que l’indret ha variat respecte com el recordaves.

Cal esmentar la parada a Castellar de N’Hug amb els seus famosos croissants gegants, i que va ser un dia perfecte amb molt bona companyia.