Senders 1714: Bagà - Gòsol

Darrera etapa de la primera temporada. Ni que fos una sèrie de televisió..., però igual que en la ficció, el final ha estat apoteòsic. Meteorològicament parlant vam tenir pluja, neu, sol, boira...per triar i remenar. Dues setmanes enrere no hi havia gota de neu però nosaltres en vàrem trepitjar una bona estona, així va fer que un recorregut que discorria per molta pista, i en circumstàncies normals potser no ens hauria entusiasmat, es va convertir en una de les etapes més boniques de la temporada, era talment com estar immersos en un pessebre vivent a gran escala.

El fi de festa va ser molt emotiu perquè era l’aniversari d’en Carles, el presi, i la Teresa li va portar un pastís per bufar les espelmes, a banda tothom duia gormanderies per celebrar l’acabament de les 10 primeres etapes, per tant vam berenar per sobre de les nostres possibilitats. La cirereta del pastís, i mai més ben dit, va ser l’entrega de premis pels fidels caminadors que han vingut a totes les etapes. En Joan i jo les hem fet, però oficialment només ens en consten 7, ja que dues les vam fer pel nostre compte perquè no podíem anar el dia marcat al calendari del CESC, i l’altra vam anar a la prèvia amb l’Izmet i la Mònica, als quals vull felicitar per la seva dedicació, humanitat i companyia. És molt gratificant l’evolució de caps de la secció de senders a amics i pirates de muntanya. ;-)

100 cims: Turó de l’Escletxa i Puigsoler

El temps no pintava molt bé, així que millor optar per la baixa muntanya, en concret, una excursió per la comarca del Bages amb l’Izmet i la Mònica.

Com ja sabeu, el Bages no es caracteritza per tenir uns desnivells molt acusats, de fet la denominació d’origen dels vins de la zona és anomenada Pla del Bages, així que els dos cims els vam assolir sense dificultat...

...sempre amb el bon guiatge de l’Izmet, el qual portava 99 cims del repte dels 100 cims de la FEEC. Mig en broma, mig seriosament, va dir que tothom es planteja acabar el repte amb una muntanya emblemàtica, molt alta...i que seria divertit finalitzar amb el turó de Montgat, amb 40 metres escassos sobre el nivell del mar. Em va semblar una idea molt original, i com que anàvem bé de temps vam marxar cap al Maresme, i sí, el 26 de novembre de 2016 va coronar el seu cim número 100.

Ara la següent és la Mònica, que en porta 80. M’agradarà acompanyar-la també en la seva gesta.

Rupit Taradell 2016

Diverses persones ens havien recomanat aquesta marxa de 43 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell acumulat. Si comptem que la setmana anterior havíem fet el mateix desnivell en la meitat de quilòmetres, aquesta es presentava força plana, i molt bonica.

Molta mandra de llevar-nos d’hora però il·lusió de saber que gaudiríem els paisatges mentre el temps ens respectés.

Per variar vam haver de fer cua per pujar al bus, sort que no feia un fred gèlid, a part, ens vam divertir amb l’espectacle que ens va oferir un conductor de bus, que fent marxa enrere de poc es va carregar un fanal del carrer, i va deixar destrossat l’extrem del para xoc. En fi...

Realment era molt bonic, la vista dels cingles de Tavertet, la baixada en picat cap a la presa del pantà de Sau. Quants records, la meva primera travessa va ser amb 14 anys per tota aquesta zona de les Guilleries...

En aquesta ocasió vam subestimar la marxa, però vam trigar 10 hores en acabar-la, tela... La veritat és que tenia ganes d’arribar a casa, i fer marxes el diumenge no és bona idea perquè no descanses prou encara que arribis a les 6 de la tarda. T’has llevat a les 4, has caminat moltes hores i l’endemà has de donar-ho tot a la feina. Sort de la dessuadora que ens van regalar, m’agrada i s’allunya de les originals samarretes que sempre obsequien.

Senders 1714: Fonts del Llobregat – Bagà

Altra vegada ens va tocar anar sols a fer la ruta, les obligacions familiars ens van impedir unir-nos als companys del CESC. I la logística no era complicada però sí esgotadora. Dissabte ens vam llevar a les quatre del matí per arribar a Bagà abans de les set, hora en què passava l’autocar que ens deixaria a Castellar de N’Hug. No les teníem totes perquè no semblava un bus comercial, al contrari, em van demanar que el dia abans truqués per confirmar el nostre trajecte. Per telèfon semblava molt agradable, però quan els minuts anaven passant i no arribava el senyor d’Autocars Mir, ens vèiem anul·lant l’excursió. Aleshores va arribar en Pau, un senyor encantador que ens va deixar al punt de sortida del recorregut i ens va deixar el seu número de telèfon per si teníem alguna urgència.

Poc abans de les vuit del matí començàvem a caminar, sabíem que no seria un camí de roses, el desnivell acumulat superava els 3.000 metres, però el que desconeixíem era la bellesa dels paisatges que ens esperaven. En un moment donat, en arribar dalt d’un coll i fer un canvi de rasant, se’ns va aparèixer el Pedraforca, imponent i emblemàtic, inconscientment vaig començar a cridar de goig: El Pedra, el Pedra!

Més endavant, en el mirador dels Orris, vam gaudir de les espectaculars vistes de la Tossa d’Alp, les Penyes Altes, el Comabona i el Pedraforca, tots trepitjats per nosaltres excepte el Comabona, el qual està pendent. Menys el Pedra, van ser enfilats durant la travessa de Cavalls del vent, però en aquesta ocasió, des del mirador, vèiem la cara oposada del Moixeró, la que no coneixíem. Brutal també.

La baixada era pedregosa i llarga, es va fer una mica pesat, la sort és que vam arribar a Bagà cap a dos quarts de cinc de la tarda, encara de dia. Cansats però contents d’haver gaudit d’uns boscos fantàstics.

La cirereta del pastís la va posar la ruta turística pel poble amb la Carme com amfitriona.

Matagalls per Sant Bernat

És un dels cims que he fet més vegades, però sempre per les rutes habituals com Sant Marçal o Collformic. En aquesta ocasió vam escollir començar per l’Hotel Sant Bernat, el camí amb més desnivell i més feréstec per arribar dalt, però anant amb en Francesc i la Sílvia ja es tracta d’això ;-)

Aquell dia no estava gens motivada i se’m va fer molt pesat, i les enganxades amb els esbarzers no van ajudar a millorar l’estat d’ànim, però sort que amb en Francesc i la Sílvia riem molt i em van animar. A més ja ens tocava una sortideta, feia massa temps que no ens escapàvem plegats a la muntanya.

Casualitats de la vida, dalt del cim ens vam trobar amb en Joel, l’Àngels i l’altra Bet, quina gràcia!. Si algun dia ens passen la foto que ens vam fer, ja la penjaré per il·lustrar la sortida

No podíem cloure la sortida sense plat “fondu”, en aquesta ocasió el vam degustar a Campins, poble farcit de restaurants de cuina casolana.