Des de petita que ja caminava pels boscos del Montseny, i en fer-me més gran els desnivells s’accentuaven i vaig començar a coronar alguns cims, no grans fites, però les suficients com per aprendre a estimar la muntanya.
La meva gran assignatura pendent: fer un 3.000.
Aquest estiu, concretament l’agost del 2011, finalment he assolit els 3.144 metres del Taillon, a cavall entre el Pirineu aragonès i el francès.
Va ser una sortida genial de set amics, també membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt, que van compartir amb mi tots els moments bons i dolents de l’ascensió.
Es poden fer dues aproximacions, des de Bujaruelo (Aragó) o des de Gavarnie (França). Nosaltres vam optar per la segona opció, teníem quatre dies i ens podíem permetre el luxe de fer les 6 hores de cotxe per arribar fins al pàrquing que et deixa a dues hores de la Brecha de Roland, el camí natural per arribar al Taillon.
A les 7 del matí començàvem a caminar, un cartell ens marcava dues hores i quart per arribar al refugi de la Brecha, però abans de les dues hores hi havíem arribat. El camí no presenta cap dificultat, només cal tenir en compte que en el tram final s’ha de travessar una cascada.
L’arribada a un refugi convida a fer un mos abans de continuar, però vist en perspectiva, si el grup va tirant bé, jo recomanaria fer-lo ja a dalt la Brecha, en algun lloc resguardat del vent, perquè des del refugi a dalt com a màxim només hi ha entre mitja hora i tres quarts depenent del ritme, però com que s’accentua molt el desnivell i en el tram final trobes una mica de neu i tot, si has arribat al refugi amb un ritme bo, parar et talla completament i l’ascensió es fa una mica pesada. És només una recomanació, cadascú es coneix el seu ritme.
La Brecha de Roland és espectacular, veus els cims de la part francesa i la part aragonesa. Com que ens feia molt vent i ja havíem esmorzat abans, sense aturar-nos vam emprendre directament el camí cap al cim del Taillon, creuant la Brecha, dirigint-nos cap a la dreta i passant pel costat de la pedra del “Falso Dedo”. Tampoc presenta cap dificultat, no en va diuen que és el 3.000 més fàcil dels Pirineus, però jo ja em vaig xutar de sucre, el meu gran aliat a la muntanya, i en pla també, des dels set anys que sempre en porto a sobre, és el que té tenir la pressió baixa i tenir tendència a patir lipotímies.
Comptant els descansos i que ens ho vam prendre amb força calma, fèiem cim a les 12 del matí.
Si les forces acompanyen es pot arrodonir l’excursió i arribar fins als Gabietos, de fet en Joan, la Mònica i jo vam començar el descens però en Marçal, el Jordi, en Toni i la Berta van continuar.
La tornada lògicament es fa pel mateix camí, ja que els cotxes encara no són prou intel·ligents com per venir-nos a buscar a un altre punt, de moment només passa a les sèries de ficció ;-)
Objectiu assolit, i amb ganes de fer-ne més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada