Pel Ripollès: Bastiments i primer intent del Puigmal

Amb en Joan vam passar un cap de setmana de l'agost del 2011 al Ripollès. 

Dissabte ens vam llevar molt d'hora per deixar el cotxe al pàrquing de l'estació d'esquí de Vallter 2000 i començar l'ascens al Bastiments (2.881 m) sense patir les hores de sol fort, de totes maneres no hauria passat res si haguéssim dormit una mica més, feia un vent molt fred que no donava cap treva al sol per molt que s'esforcés a escalfar-nos.

La pujada no és gaire agraïda perquè no veus paisatges variats, molta pedra i la creu del cim que ens espera, burleta de veure el nostre esforç fins a assolir-la. En unes dues hores vam arribar a dalt.

 Joan i Elisabet al cim del Bastiments

El descens va ser molt més agraït ja que sabíem que ens esperava un bon dinar a Setcases, on uns amics del grup de motos hi tenen fixada la segona residència des de fa molts anys. 

Vam fer l'aperitiu banyant-nos al riu. Perfecte!

Després d'una bona sobretaula vam agafar el cotxe i per una bonica pista forestal de gairebé 30 km vam creuar la Vall de Camprodon per arribar a la Vall de Núria. Es va fer fosc en arribar a Queralbs i els 11 km de pista fins a Fontalba se'ns van fer eterns.

Estàvem esgotats, vam plantar la tenda i a dormir.

L'endemà a trenc d'alba vam veure que feia un vent horrible, molt pitjor que el dia anterior camí del Bastiments. Després de deliberar vam decidir tornar cap a casa.

Els 2.906 metres del Puigmal hauran d'esperar.

Vaques matineres a Fontalba

El meu primer 3.000...

Des de petita que ja caminava pels boscos del Montseny, i en fer-me més gran els desnivells s’accentuaven i vaig començar a coronar alguns cims, no grans fites, però les suficients com per aprendre a estimar la muntanya.

La meva gran assignatura pendent: fer un 3.000.

Aquest estiu, concretament l’agost del 2011, finalment he assolit els 3.144 metres del Taillon, a cavall entre el Pirineu aragonès i el francès.

Va ser una sortida genial de set amics, també membres del Grup de Muntanya d’Arenys de Munt, que van compartir amb mi tots els moments bons i dolents de l’ascensió.

Es poden fer dues aproximacions, des de Bujaruelo (Aragó) o des de Gavarnie (França). Nosaltres vam optar per la segona opció, teníem quatre dies i ens podíem permetre el luxe de fer les 6 hores de cotxe per arribar fins al pàrquing que et deixa a dues hores de la Brecha de Roland, el camí natural per arribar al Taillon.

A les 7 del matí començàvem a caminar, un cartell ens marcava dues hores i quart per arribar al refugi de la Brecha, però abans de les dues hores hi havíem arribat. El camí no presenta cap dificultat, només cal tenir en compte que en el tram final s’ha de travessar una cascada.

L’arribada a un refugi convida a fer un mos abans de continuar, però vist en perspectiva, si el grup va tirant bé, jo recomanaria fer-lo ja a dalt la Brecha, en algun lloc resguardat del vent, perquè des del refugi a dalt com a màxim només hi ha entre mitja hora i tres quarts depenent del ritme, però com que s’accentua molt el desnivell i en el tram final trobes una mica de neu i tot, si has arribat al refugi amb un ritme bo, parar et talla completament i l’ascensió es fa una mica pesada. És només una recomanació, cadascú es coneix el seu ritme.

La Brecha de Roland és espectacular, veus els cims de la part francesa i la part aragonesa. Com que ens feia molt vent i ja havíem esmorzat abans, sense aturar-nos vam emprendre directament el camí cap al cim del Taillon, creuant la Brecha, dirigint-nos cap a la dreta i passant pel costat de la pedra del “Falso Dedo”. Tampoc presenta cap dificultat, no en va diuen que és el 3.000 més fàcil dels Pirineus, però jo ja em vaig xutar de sucre, el meu gran aliat a la muntanya, i en pla també, des dels set anys que sempre en porto a sobre, és el que té tenir la pressió baixa i tenir tendència a patir lipotímies.

Comptant els descansos i que ens ho vam prendre amb força calma, fèiem cim a les 12 del matí.

Si les forces acompanyen es pot arrodonir l’excursió i arribar fins als Gabietos, de fet en Joan, la Mònica i jo vam començar el descens però en Marçal, el Jordi, en Toni i la Berta van continuar.

La tornada lògicament es fa pel mateix camí, ja que els cotxes encara no són prou intel·ligents com per venir-nos a buscar a un altre punt, de moment només passa a les sèries de ficció ;-)

Objectiu assolit, i amb ganes de fer-ne més.

Congost de Montrebei

Estic molt contenta, he trobat la persona ideal amb qui compartim les mateixes aficions. En Joan, ell d’Arenys de Munt, jo d’Arenys de Mar, muntanya i mar, simbiosi perfecta.

Caminarem plegats...

La nostra primera sortida va ser a l'abril del 2011, cap al congost de Montrebei, en terres lleidatanes. És una passejada molt agradable, d’un matí de durada si tens mitjans logístics perquè et deixin a Àger i et recullin a Pont de Montanyana, de sud a nord.

Aquesta zona és ideal per la pràctica de l’esport, ja que a banda dels que travessem el congost pel camí traçat al mig de la roca, si mirem avall veiem gent amb els caiacs, i si mirem amunt hi ha gent escalant.

El paisatge és preciós, tot i que el viatge cap a les terres de ponent es fa llarg, val la pena fer una escapada ver veure aquesta meravella de la natura.

Fent comarca: Castell de Burriac

Una sortida matinal sense cap complicació per anar a estirar les cames fent una mica d’exercici cardiovascular és pujar el castell de Burriac, en el terme municipal de Cabrera de Mar.

Sortim d’Argentona, i en uns 45 minuts arribem a dalt, des d’on tenim una panoràmica de part del Maresme, amb el Montcabrer a primer terme.