Després d’uns mesos d’inactivitat reprenem el repte dels
100 cims, en aquesta ocasió a la Conca de Barberà, una comarca a la qual li
tinc molta simpatia per la Ruta del císter i per la bellesa serena de l’entorn.
Cal marxar d’hora per evitar la temuda operació tornada,
així que a les 7 del matí recollim l’Izmet i la Mònica a Sant Celoni, per
reunir-nos amb en Pere prop de Vallespinosa a les 8:40. El vent no ens permet
salutacions efusives, millor començar a caminar per entrar en calor.
La ruta no es preveu complicada, uns 20 quilòmetres amb
700 metres de desnivell positiu, tot i que els darrers 300 s’assoleixen en els
darrers quilòmetres, quan ja tens més ganes de plegar. Com sempre l’esforç val
la pena, un cim amb fantàstiques vistes a 360 graus com a recompensa. Però no
ens avancem.
La primera fita de la jornada és el Cogulló de Cabra, un
cimet que s’assoleix caminant per pista i sense despentinar-nos gaire si no fos
pel vent.
El camí esdevé sender i corriol, és més bonic però
dificulta anar xerrant pels descosits, així que intento caminar amb
consciència, concentrada en el present, costa perquè la fàbrica de pensaments
no para.
Parem a dinar abans de la pujada final, fa mandra
reprendre la marxa, però ben aviat ens deixem endur pels paisatges, calcats a
Montserrat, que justament divisem a la llunyania. Els conglomerats recorden a
la muntanya sagrada, i els corriols ens provoquen una sensació de “dejà vu”.
L’ermita de Sant Miquel de Montclar presideix, però el
vèrtex geodèsic el tenim uns metres enllà. Ens hi atansem per fer la foto de
rigor, però no ens encantem, que l’aire és fred.
Llàstima perquè és ben bonic. Anem descendint fins
arribar als cotxes, avui no podem prendre res plegats i comentar la jugada,
volem ser més ràpids que els que tornen de pont. Un dia molt agradable en bona
companyia.
